Sal·lus Herrero
L'escriptor Ángel González Quesada, fa uns mesos escrivia a un diari de ‘Salamanca’ un article titulat "Catalunya lliure!" on denunciava que es tocara amb toc de corneta apocalíptic anunciant la invasió dels bàrbars. Acusava els tertulians, portaveus, polítics dels sistema corruptes, ties i oncles maries que excitats per les amenaces que suposen els projectes independentistes catalans, despleguen tots els seus gestos, anatemes, santes indignacions i fins i tot amenaces contra els que volen alterar la pau franquista de les seues vides amb la utopia que defensa, democràticament, el dret a decidir. Votar i expressar-se amb majoria d’edat.
Res estrany perquè estem acostumats a la mediocritat política i periodística d'aquest estat, als infantilismes, a les desqualificacions dels dissidents, els insults que s'aboquen contra el procés sobiranista català. Per tant, no ens preocupen seriosament –afirmava- perquè estem habituats a la seua avorrida verborrea de democràcia zero i de discursos que ens retornen a la dictadura.
Adverteix Ángel González que el projecte sobiranista català, plantejat per les forces polítiques i socials catalanes des de fa anys, i concretament estructurat amb propostes concretes des de fa tres anys, ha tingut la virtut de destapar bruscament les més grosseres essències patrioteres del centralisme espanyol. Un patrioterisme d'Estat abanderat per polítics, tant governants com opositors, el tarannà dels quals davant la qüestió catalana causa tant espant com aflicció, vergonya aliena i ganes de vomitar; la resposta als plantejaments polítics, d'impecable correcció, dels qui gestionen el procés independentista, ha sigut el crit i la burda desqualificació, quan no l'insult, l'amenaça o algunes declaracions de ministres i acòlits, la mesquinesa, la baixesa moral i la barroeria més impresentable. Dels qui no saben què és una societat democràtica com la de la Gran Bretanya davant Escòcia o el Canadà amb el Quebec acordant un referèndum amb molt menys del 48% que han obtingut els partits independentistes a Catalunya a les darreres eleccions.
Continua Ángel González denunciant "els intents d'aglutinar un ranci nacionalisme espanyolista davant les legítimes aspiracions dels poble català, recorden massa els arguments, els discursos i les decisions que es feren en aquest estat als anys trenta del segle passat i que, entre d'altres coses, ens portaren al més fosc túnel de la indignitat franquista. Avui, tot i que encara hi ha una democràcia en bolquers i sense reconeixement dels drets dels altres, no castellans o espanyols, integrats en una comunitat internacional molt allunyada d'aquells temps dictatorials del segle XX, i suposadament, prou informats per a comprendre, analitzar, respectar i debatre en el seus justos termes qualsevol proposta i aspiració democràtica dels individus o pobles, la inquietant unanimitat que mostren els grans mitjans de comunicació espanyols contra les aspiracions de Catalunya i la manca de respecte pels que defensen el dret a decidir, coincideixen amb l'estreta mirada i la curtesa anacrònica i anquilosada dels grans partits polítics espanyols, que en matèria de nacions, independència i drets col·lectius, ens mostren encara massa serrells imperials, revelen escassos hàbits democràtics i ens mostren que –als espanyols- els resta molt per aprendre.
Si observem com declara contra els independentistes, dient que voldrien que enviaren la guàrdia civil per la Diagonal per a suspendre l'autonomia catalana, per a reclamar la mediació internacional, però, ‘ells’ “no són tontos”; si observem, la filla del general militar franquista, Sáez de Santamaria, amenaçant els independentistes, dient que la resolució que volen aprovar al parlament va en contra de la 'llei' i de la 'llibertat' que ara, diu ella, 'tenim', quan sabem que el seu pare, de qui ha heretat ideologia política, fou el qui va afusellar els darrers assassinats polítics per banda de la dictadura... tot plegat esdevé obscè, d'una indecència política i obscenitat metafísica insuportable. Per això, s’han fet la foto davant el TC Garcia Albiol, Arrimadas i Miquel Iceta tractant de bloquejar des de Madrid una proposta que segueix fil per randa el que s’han compromès amb la majoria social que els ha votat. Perquè des del Govern de Madrid només hi ha un mur granític contra Catalunya i la resta de països de parla catalana.
Perquè els qui reproduïren les lleis franquistes en "democràcia", en supremacisme polític, nacional, cultural i lingüístic espanyols, prohibint la possibilitat de reconèixer i respectar la federació o confederació dels països de parla catalana, el dret a decidir o a l'autodeterminació, etc., mostren l'evidència que l'organigrama de poder franquista s'ha reproduït en una "democràcia" amb lleis espanyolistes i anticatalanistes (antivalencianes i antibalears). Aquestes lleis s'han de desobeir i el parlament de Catalunya ha de defensar la independència per damunt de tot, i tot seguit hem de tractar que les Illes Balears i el País Valencià seguisquen el passos en l'exercici del dret a decidir; en funció dels nostres interessos i no dels de Madrid. L'estat espanyol no pot arribar a reconèixer el plurilingüisme i la plurinacionalitat perquè és intrínsecament a la seua naturalesa nacional, monolingüe, reaccionaria, antilliberal i negat a reconèixer els altres drets de ciutadania diferents als castellans o espanyols de matriu castellana.
Aquest estat és irreformable, en conseqüència, l'única manera de superar les greus deficiències democràtiques d'un estat que ens exclou -fiscalment i a tots els àmbits- és organitzant l'autogovern del País Valencià, les Illes i Catalunya. Si ens quedem, l'Estat espanyol continuarà esmunyint-nos fiscalment, marginant-nos lingüísticament i culturalment i sense invertir a l'eix mediterrani. Alguns de Compromís volen fer propostes des del País Valencià per a estructurar l'Estat espanyol tenint en compte els nostres interessos, és una perspectiva molt lloable i respectable, però no tenen en compte que a l'Estat espanyol no hi ha cap tradició democràtica, de respecte a la diversitat, de reconeixement igualitari de les altres llengües, cultures i nacions distintes a l'espanyola de matriu castellana.
Per tant, açò de reformar l'estat és una enorme ingenuïtat, segurament, feta des de les bones i càndides intencions, però sense tenir en compte que l'Estat espanyol és irreformable del tot; ho veiem tots els dies quan invisibilitzen, marginen i exclouen el País Valencià a tots els àmbits, mediàtics, fiscals, inversions, culturals, lingüístics, sanitaris, socials... quan tracten d’ofegar l’eix mediterrani.
Perquè si Rajoy va rebre el president de la Generalitat Valenciana, al meu parer, no fou tant per les peticions que li havien fet des de feia mesos o per la pressió d'anunciar que anaven a denunciar-los davant els tribunals (que, recordem controla el PP), sinó perquè, com que des de Madrid saben que el País Valencià forma part dels Països Catalans i que la relació entre el PV i Catalunya és molt intensa, interessava comprovar allò que li podia dir Ximo Puig, confidencialment, com a dirigent que es relaciona i pot mantenir algun pont de diàleg amb els polítics sobiranistes de Catalunya, per copsar si el País Valencià està en la mateixa línia que Catalunya i que el president de la Generalitat Valenciana li reiterara la màxima submissió, 'lleialtat' i 'fidelitat' a l'estat espanyol, com un cadell que tracta de mostrar que no sostindrà processos de reivindicació semblants als de Catalunya. Tot plegat molt humiliant perquè la valenciana o catalana gent només interessem a l’estat com a cans contra els nostres propis interessos. Si el PSOE vol fer de pont i no aliar-se incondicionalment amb Rajoy i el PP podria haver fer una estratègia per a desbloquejar els fronts que s’han format a Catalunya i entre Catalunya i l’Estat espanyol; reforçar aquest front espanyolista és un suïcidi polític per al PSC, que juntament amb els de Podem-Catalunya sí que es pot podien buscar punts de trobada des de mínims democràtics i des del reconeixement del dret a decidir de Catalunya, PV i les Illes.
Perquè l'Estat espanyol pel sofriment social i d'inversió que ens ha causat als territoris catalanoparlants, mereixeria que tant les Illes Balears, com el País Valencià seguiren els passos al costat de Catalunya reclamant un tracte fiscal just, una quota semblant a la basca, més autogovern i l'exercici del dret a decidir davant els insultants processos de recentralització, vexació i menyspreu del Govern central ,d'un estat que ens maltracta com si fórem els seus principals enemics, com si no tinguérem dret a tenir drets de ciutadania valenciana o catalana a cap àmbit. La consellera de Transparència, Participació i Cultura de les Illes Balears, l'escriptora menorquina-valenciana Esperança Camps, després de lamentar l'aïllament cultural de les Illes i el País Valencià respecte del Principat, ha advertit amb molta intel·ligència: "Oblidem els eixos de la prosperitat [que ens han portat a la ruïna i a la corrupció] i busquem els que realment ens uneixen". Li hauríem de fer cas perquè és una proposta que ens farà més pròspers i molt més rics culturalment i a d'altres àmbits. El País Valencià, després del fracàs absolut i la ruïna de les polítiques espanyolistes del PP, no pot errar per més temps, necessita aliar-se amb Catalunya i les Illes, per a defensar el dret a un pacte fiscal just i el dret a decidir com a societat adulta i democràtica. Davant la barbàrie i l’autoritarisme d’un estat –com l’espanyol- sense cap tradició democràtica i merament liberal de reconeixement dels altres no espanyols de matriu castellana. Un estat així, que ens exclou, margina, invisibilitza, desempara i rebutja, no pot ser, per a res, el nostre estat.
El País Valencià no pot fer de ca de l’Estat contra Catalunya que és el paper que tradicionalment, li ha assignat Madrid a Aragó des de fa segles. És un paper institucional i social, el de gos perquè lladre, vexatori i indigne, impropi de societats democràtiques. El poble valencià es mereix recuperar l’autoestima, la dignitat i la moral cívica i política sense que ens instrumentalitze més l’Estat espanyol fomentant l’anticatalanisme i l’antivalencianisme. Perquè això només serveix per a llençar-nos cudols contra el nostre propi sostre que no és altre que el màxim autogovern i les màximes relacions entre el País Valencià, les Illes i Catalunya, desobeint lleis terriblement injustes i del tot contràries als nostres interessos valencians, en llengua, cultura, economia, fiscalitat, inversions a l’eix mediterrani, mitjans de comunicació i prosperitat humana. La valenciana gent no poden ser l’estoreta de l’Estat espanyol es neteja les botes judicials, econòmiques o militars contra els nostres germans catalans, valencians i illencs. Al meu parer, per eixir de l'atzucac actual, al País Valencià no hi ha una altra alternativa que la d'Esperança: cercar els eixos que realment ens importen i interessen. Perquè són els nostres eixos "naturals" a banda de l'artifici estatal que tracta d'ofegar-nos del tot.
Membre de la Plataforma pel Dret a Decidir
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada