Font original en castellà: Palinuro: Velando armas.
Dos projectes de molt diferent signe marquen la vigília del cap de setmana, mentre es prepara la confrontació de dilluns, quan el Parlament debati i aprovi l'inici formal del camí a la independència. Dues declaracions d'intencions que mostren la distància que separa, ja de fet, la política catalana de l'espanyola. Crida l'atenció el contrast entre l'èxit del procés català en el seu plantejament i desenvolupament (malgrat els inconvenients i contradiccions) i la fabulosa ineptitud del govern central, que passarà a la història com el pitjor i més corrupte d'Espanya i el responsable de la seva ruptura.
D'una banda, les forces independentistes han acordat un seguit de mesures clarament sobiranes i socials, que afecten a la pobresa energètica, l'habitatge, la sanitat, l'educació, les llibertats públiques, el règim local, els refugiats, el dret a l'avortament i la renegociació del deute. Són complementàries amb la declaració d'independència. Aquest és un acte revolucionari en ell mateix, adoptat en assumpció d'un poder constituent originari que no es reconeix depenent de cap legalitat aliena a ell mateix.
D'altra banda, el govern d'Espanya s'empara en la vigència de la llei i oculta el fet que, en canviar-la quan i com li convé pels seus interessos i sense consens, la seva conducta és arbitrària i, per tant, tirànica. No reconeix al Parlament català el seu poder constituent i, coronant la seva bogeria, amenaça de responsabilitzar de les possibles conseqüències jurídiques (en via civil i penal) i polítiques Carme Forcadell, presidenta de la cambra, i portar-la davant els tribunals de justícia de l'Estat espanyol.
En dotar la independència de contingut democràtic, emancipador i progressista Junts pel Sí i la CUP resolen una vella disputa entre l'alliberament nacional i l'emancipació social, en postular l'assoliment d'un Estat propi, una República catalana, com a instrument imprescindible per a les dues finalitats. Perquè sense Estat propi la nació estarà indefensa i l'emancipació social serà una quimera. És la revolució dins la revolució. Que la independència s'orienti en pro de la igualtat entre homes i dones, de l'augment de la llibertats públiques, la justícia social i el benestar de la col·lectivitat, començant pels més febles i que ho faci pacífica i democràticament, és el que dóna a la revolució catalana la seva inqüestionable originalitat, que per cert, les esquerres espanyoles són incapaços d'entendre.
Davant d'aquesta vetlla de les armes del bloc independentista, el govern central es disposa a fer l'única cosa que per tradició i peculiar incompetència sap fer: prohibir, impedir i reprimir. En quatre anys no ha tingut cap iniciativa per abordar el problema, no ha acceptat diàleg ni negociació. S'ha limitat a dir que no a totes les propostes des de la realització d'un referèndum fins a la d'una consulta popular no referendària. L'esperit franquista de la dreta governant la porta a rebutjar tota entesa amb Catalunya que no sigui la humiliació d'aquesta. I en la seva estúpida ceguesa no s'adona que ja no pot recórrer a la violència com va fer el seu cabdill i que l'ocupació dels tribunals com a guàrdia pretoriana únicament agreujarà la seva situació i l'ha de presentar amb les pitjors llums possibles a ulls de la comunitat internacional, especialment l'europea.
Perseguir judicialment la presidenta del Parlament, pretendre empresonar o processar el president de la Generalitat, si arriba el cas, és una cosa molt coherent amb l'obtusa mentalitat de la dreta. Incapaç d'entendre la força de les idees, dels projectes col·lectius, dels moviments socials, creu fer-los front atacant a les persones, criminalitzant, reprimint. Van afusellar Companys fa 75 anys i avui es troben el seu esperit reencarnat en una dona amb un enorme suport social. La seva concepció bàsica de l'acció social, reduïda a l'egoisme dels privilegiats, els incapacita per entendre la força de l'altruisme, la solidaritat, la lluita per una causa col·lectiva. La dreta espanyola, retrograda i nacionalcatòlica, parla de sacrificar-se per la Pàtria i, com el Borbó que va posar Franco al tron, fa els sacrificis en un apartament de Suïssa a 7.000 euros al dia.
En els seus preparatius per a reprimir, el govern compta amb el suport de la dreta emergent de Ciudadanos 'primorriverans' i de l'altre partit dinàstic, el vell PSOE, que fa causa comuna amb la dreta neofranquista sense qüestionar en absolut aquest desastre organitzat, invocant el suprem interès de la unitat d'Espanya que, com es veu, passa per sobre dels drets dels pobles que la componen. Aquesta unió sagrada per la qual l'oposició fa pinya amb un govern deslegitimat recorda molt la famosa "unitat antiterrorista" dels anomenats partits constitucionalistes en les anys de la violència al País Basc. La terminologia justificativa (defensa de la Constitució, de la llei, de la democràcia) és la mateixa i desmenteix per fi el famós discurs antiterrorista segons el qual era erroni (i criminal) recórrer a les armes per lluitar per reivindicacions que podien defensar pacíficament en democràcia.
Està clar que defensar el dret d'autodeterminació dels catalans de manera pacífica i democràtica també és criminal. I aquest criteri el sostenen la dreta i l'esquerra espanyoles, part d'aquestes últimes (el PSOE) palesament, i una altra part vergonyosament.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada