Els espanyolistes juguen a fer una història inversa: projectant l’actualitat cap a enrere en el temps; tàctica que serveix, generalment, de justificació d’injustícies.
L’obvietat definitiva és que a partir d’aquesta entitat geogràfica que els romans van anomenar “Hispania” i els grecs “Iberia”, avui existeixen territoris pertanyents aquatre estats diferents: la monarquia espanyola, la república de Portugal, el coprincipat d’Andorra i el territori autònom de Gibraltar (GB). I aquesta situació, que no és fixa, pot evolucionar en poc temps.
Històricament, mai cap entitat administrativa peninsular ha coincidit exactament amb les característiques de l’actual estat espanyol, ni tan sols en època visigòtica, perquè els sueus van ser independents durant gairebé tot el període (fins el 585) i els bizantins ocuparen totaCartago Nova (fins el 620), per no parlar de les Balears, que no van formar part mai del regne visigot. Ni tampoc en època musulmana, quan els regnes cristians anaven cadascun pel seu costat mentre que la gran civilització a la península la representava un estat musulmà, que es constituí en califat. Tampoc posteriorment, quan cada regne cristià anà conformant entitats administrativament diferents segons aconseguien prendre territoris als musulmans. Ni tampoc un cop eliminada la presència institucional musulmana a la península, quan els diferents regnes van entrar en competència per l’hegemonia peninsular. A més de no semblar-se geogràficament en res, cap d’aquestes entitats es va anomenar mai “Espanya”.
Existiren “el Regne visigòtic de Tolosa, Barcelona i Toledo; el “Regne de Lleó”, “Castella”, “Aragó” o els “Comtats Catalans” , i després els “regnes de València i Mallorca”. La “Marca Hispànica”, no va ser més que una denominació geogràfica, sense entitat política, d’ús culte per part dels francs.
Si no existia un estat anomenat “Espanya”, per què doncs parlar de “reis d’Espanya”? El dubte sempre rau en si es parla com a forma de resumir una idea o concepte, queenglobava les diverses monarquies de la península sovint (però no sempre) en mans d’una mateixa persona, o si se li està dotant a aquesta forma de síntesi d’un caràcter de categoria: “si hi havia reis d’Espanya, Espanya existia”. Lamentablement, aquesta última versió és la que s’ha imposat des de l’amplia majoria de l’espanyolisme.
Com que en això hi ha força unanimitat, deixant de banda estirabots d’Esperanza Aguirre (“3.000 anys d’història comuna”), o del ministre d’afers exteriors José Manuel García-Margallo (“la nació més antiga del món“) que són simplement una mentida convertida en riota i escarni, la teoria sobre la creació d’Espanya i per tant, de l’existència de “reis d’Espanya”, la construeixen a partir de la unitat dinàstica i només dinàstica, de dos regnes peninsulars: Castellà i Aragó. La teoria sobre la que es construeix el misticisme historicista queda ben mostrada per exemple en aquest bloc (de nom curiós) on s’arriba a dir que: “Porque es unidad política cuando un soberano adopta el nombre de la unión surgida”.
Conseqüència d’una instauració dinàstica seria la creació d’un Estat nou, que hauria adoptat el nom d'”Espanya”, i que per tant tindria un rei que s’anomenaria “d’Espanya”. I quan va passar això? Agafem el brau per les banyes.
Sovint, la teoria espanyolista de retrocedir 500 anys per anar a cercar l’origen de l’estat espanyol ha d’anar acompanyada de la corresponent negació històrica de la continuïtat del Principat de Catalunya com a entitat política sobirana fins 1714. Per això, entren en el debat sobre el significat del terme “nació”, que fa furor entre l’espanyolisme.
En realitat, cap dels monarques d’època moderna, ni els Habsburg ni tan sols els borbons després del 1714, es van anomenar mai “reis d’espanya”. El seu llistat d’entitulacions s’allargava mig full i a cap d’ells se li hagués acudit dir altra cosa. Fins i tot es feien dir reis de Jerusalem, quan feia gairebé 700 anys que els cristians europeus havien estat expulsats de Terra Santa per les tropes de Saladí. Aquest costum també el seguia l’església catòlica quan nomenava bisbes a territoris que feia anys que havien estat conquerits per d’altres nacions de diferent confessió religiosa.
Aquest web és una bona mostra d’imprecisió i omple de dubtes. D’entrada, al monarques se’ls anomena reis “espanyols”, donant una volta de cargol més i donant per fet que ja existia “Espanya” i per tant, la suposada nacionalitat espanyola. Després, es parla de personatges “posteriors als reis catòlics”, aprofundint en la suposada creença que els catòlics ja eren “espanyols”. D’altra banda, el llistat comença pel primer rei, al qui anomenen Carles I preferenciant la numeració castellana per contra de la més important de Carles V, donat que va ser emperador romanogermànic. I encara més, els més grans recorden que a l’escola els feien estudiar: “Carlos I de España y V de Alemania”, dos països que al segle XVI no existien jurídicament ni territorialment, un peculiar “combi” del tot desafortunat.
Deixant de banda que Carles era de Gant (neerlandès) i que ni tan sols parlava cap llengua dels seus nous regnes peninsulars, la manipulació més greu es troba sota l’apartat “fets històrics”. En aquest cas i per omissió, es diu que era “rei de Castellà, Catalunya i Aragó” i no diu res més, cosa que és mentida, doncs era rei de Castella i Aragó, sí, però comte de Barcelona (no rei) mentre que no diu és que era rei de Nàpols, Mallorca, València i Sicília, però sobretot, sobretot, va ser Arxiduc d’Àustria, que el convertia en rei dels Països Baixos, Bohèmia o Hongria entre altres titulacions. I això no converteix en espanyols als txecs, com tampoc els hongaresos.
En general, en història, cal diferenciar entre topònims i administracions polítiques, i entre unions monàstiques i territorials.
Qualsevol documentació evidencia que les titulacions dels monarques són quilomètriques, i així serà fins l’últim monarca Borbó, Carles IV. El primer rei en anomenar-se “rey de las Españas y las indias” seria Josep Bonaparte el 1808, el que encara s’hauria d’entendre com un terme geogràfic, perquè quin Estat són “les Índies”? El cert és que després, al text sí que hi trobem ja el terme “Espanya” i que malgrat el cert anonimat en que ha caigut el document, aquesta constitució representà el primer intent de tenir una llei moderna, com la resta que impulsaren els Napoleó arreu d’Europa. Les constitucions tan esbombades de Cadis de 1812, en bona part, s’inspirarien en ella. Probablement, en ocupar la península Ibèrica els francesos el 1808, van decidir de forma molt lleugera trobar un nom genèric per aquest territori i van adoptar l’herència romana i el seu nom: “Hispània”.
Per cert, que en aquesta primera aparició d’un estat espanyol unificat sota un rei anomenat com a tal, Catalunya (excepte la Vall d’Aran) no en formaria part ja que seria annexionada a França el 1812 i dividida en cinc departaments.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada