No em voldria fer pesada, però em veig en la necessitat d’insistir en alguns dels aspectes –discutibles- que conformen l’argumentari de la sentencia 48/2015 del Jutjat de Primera Instància i Instrucció número 1 d’Osca sobre la nul·litat de les vendes dels béns de Sixena a la Generalitat i al Museu Nacional d’Art de Catalunya. I ho faig perquè en una altra xarxa social se m’ha acusat d’inventar-me vendes d’objectes artístics i entenc també que d'inventar-me la corresponent documentació. Diu la sentència 48/2015, pàgina 37: “[...]por la necesidad y motivación de que el Estado interviniera para poner fin a las ventas del patrimonio artístico del monasterio que las monjas de Sijena estaban realizando para poder mantener la edificación y el cenobio, como efectivamente así se comprueba que, desde que en 1923 fue declarado monumento nacional, ya no se realizó venta alguna de bienes del monasterio [...]”
En la meva tesi doctoral, defensada el setembre de 2009, és a dir, molt abans de les sentències que han enfrontat Aragó i Calalunya pels béns de Sixena, documento i publico una venda d’objectes artístics del monestir de Sixena –amb tots els permisos- que té lloc l’any 1925; és evident que aquesta venda no interessa gens ni mica, i per això aquestes veus diuen que me l’he inventat (insisteixo, la venda i pel que sembla, la documentació), perquè els desmunto el “xiringuito” de la prohibició de vendre després de la declaració de monument nacional.
Diu la sentencia 48/2015, a les págines 24-25: “A principios del siglo XX, las monjas proceden a vender otros importantes retablos del cenobio. Así, en 1918 se vende retablo gótico de la Virgen de Jaume Serra (doc. 9) que hoy está en el MNAC (n° inventario 015916-CJT), lo que causó gran alarma, y el tríptico de San Juan Bautista, San Fabián y San Sebastián (-doc. 10- n° inventario del MNAC 015858-CJT), entre otros. Esto da lugar a que la Comisión de Monumentos de Huesca en su reunión de 24 de Mayo de 1920 inicie el expediente para catalogar al Monasterio de Sijena como monumento nacional (Doc. 11), catalogación que se culmina con éxito mediante la Real Orden de de 28/3/1923.” I diu la mateixa sentència, a la página 11: “Las ventas anteriores al año de 1923, de varios retablos del Monasterio, originaron precisamente dicha declaración de Monumento Nacional, que se hizo para evitar la venta de estos bienes.”
Però si anem a buscar el resum de l’acta de la comissió provincial de monuments d’Osca, de 24 de maig de 1920 que cita la sentència, ens trobem que diu: “Acuérdase incoar expediente para la declaración de Monumento nacional, en favor del Real Monasterio de Sigena, en atención a su gran mérito histórico y artístico, y con el fin de que el Estado atienda a la conservación de tan insigne fábrica, bien necesitada de urgentes reparaciones. Es designado ponente para el informe de la Comisión el Secretario Sr. del Arco.” Reseña de las tareas de la Comisión provincial de Monumentos históricos y artísticos de Huesca (1844-1922), Osca, Editorial V. Campo, 1923, p. 59. Adjunto imatge.
Jo no llegeixo en cap lloc els indicis de la gran alarma ni que la declaració vingui motivada per evitar les vendes, totes elles de poc muntant, més aviat hi veig un mecanisme de posar la fàbrica de l'edifici sota la tutela de l’Estat i així obtenir recursos per a les reparacions que sí s’estimen necessàries. Una cosa és interpretar i l’altra, ben diferent, tergiversar.
És fàcil desqualificar sense arguments i, a més, sempre hi haurà ben a prop “palmeros” que aplaudiran la gesta i el gest d’anar contra Catalunya. Tenim el perill que, als catalans, ens passi com a la República espanyola a la Guerra Civil, que va perdre la guerra i la propaganda. Per això penso que és important utilitzar tots els arguments i els mitjans a l’abast per posar, documentació en mà, les coses clares, els cops que calgui!
I anem novament al contingut de la declaració de monument nacional. Ja ho vaig comentar en un post anterior; és molt discutible que la declaració inclogués els béns mobles del monestir, que la sentència considera immobles i parts integrants i inseparables de l’edifici, i és ben defensable que la dita declaració es referís, exclusivament, a la fàbrica d’aquest edifici:
No sé vosaltres però jo no tinc gens clar que el lot de béns lliurats recentment al monestir, els que van ser venuts els anys 1992 i 1994 a la Generalitat y al MNAC, integrat bàsicament per palmatòries, forquilles, culleres, reliquiaris, tapadores de sopera, plats i altra vaixella, llibres i pergamins, a més d’alguns objectes tèxtils, tinguin la consideració d’immobles, ni que formin part consubstancial de l’edifici i del seu embelliment. En tot cas, serien béns mobles i considerem, tal com s’ha comentat més amunt, que aquests béns mobles no estan contemplats a la declaració de monument nacional. A més, no interessa a la part aragonesa que siguin mobles perquè, per ser-ho, fa falta que així s’hagi declarat expressament, tal com diu la sentència 61/2014 de 4 de juliol de 2016, del Jutjat de Primera Instància i Instrucció núm. 2 d’Osca referent a les pintures murals de la Sala Capitular: “ Por lo tanto, cuando un bien inmueble es declarado Bien de Interés Cultural, es necesario que dicha declaración reconozca los bienes muebles contenidos en dicho inmueble como parte integrante de su historia, para que éstos puedan tener la consideración de Bienes de Interés Cultural. Ahora bien, este reconocimiento expreso se exige sólo respecto a los bienes muebles y no a aquellas partes que integran el propio inmueble y que tendrían por tanto la consideración de bien inmueble, con independencia de que se trate de elementos que pudieran separarse del bien al que se encuentran unidos, tal como sería el caso de las pinturas murales que son objeto del presente procedimiento.”
Jo no hi he llegit cap menció expressa a la declaració de monument nacional a aquests béns mobles i per això s’entén que interessi convertir culleretes, llibres i vaixella variada en béns immobles. Però això de fer immobles els mobles no deu ser tan fàcil com vol la jutgessa de Jutjat número 1 d’Osca....A la sentència del Tribunal Suprem, Sala Civil, núm. 305/2000 de 30 de març, referida a un conjunt de rajoles del Palau de Velada (Talavera de la Reina) es diu: “si bien mientras permanecieron unidos los azulejos a las paredes constituían un bien inmueble, este carácter lo perdieron cuando las propietarias del edificio vendieron el conjunto de azulejos al Estado y decidieron su separación de las paredes que revestían”. Per tant, la sentència qualifica el conjunt de rajoles com bé moble. Sembla, doncs, que la cosa no deu estar tan clara.....
Crec que la gent d’Aragó no hauria d’estructurar la seva identitat en les restes de la taula dels catalans. Crec també que es mereixen quelcom més que fer bandera i bastió d’arrencar-nos quatre culleretes i, en el millor dels casos, alguna pintura medieval. Al cap i a la fi, el dia que els dirigents polítics decideixin que ja n’hi a prou, començaran els escarafalls i els fastos de germanor i la gent del carrer ens quedarem amb els sentiments i la rancúnia a dins. Val la pena?
Carmen Berlabé
En el perfil de Carmen Berlabé, hi podreu trobar més informació i documentació de les seves investigacions sobre Sixena
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada