L'independentisme català té desconcertada a l'esquerra espanyola. Aquesta es debat entre la seva ànima d'esquerra i, per tant, universalista i cosmopolita i la seva ànima espanyola i, per tant, nacional i patriòtica. I predomina aclaparadorament la segona.
L'ànima de l'esquerra és lleugera. Es limita a repetir la jaculatòria que no es pot ser nacionalista i d'esquerra. Un argument que no només és fals en el seu enunciat sinó fins i tot en el seu enunciador, que sol ser un nacionalista espanyol que diu ser d'esquerra, o sigui, internacionalista, universalista, cosmopolita. Doncs això mateix. És un punt de vista que, per naturalesa, considera pures contingències històriques que els Estats es separin, s'ajuntin, es multipliquin o es divideixin. Encara que sigui el propi. I tampoc no tindrà inconvenient a reconèixer com a nació a tots els pobles que afirmin ser-ho, sobretot si ho fan durant segles.
Aquest éss el mal. En l'ànima espanyola. L'ànima de la nació espanyola. Atacada aquesta en el centre mateix, en la seva integritat territorial, l'esquerra descobreix que un cop més fracassa en el seu intent de construir una idea de nació oberta, laica, liberal, progressista, republicana. Pensa, espantada, que ha de fer pinya amb la que s'ha imposat des de sempre a Espanya, l'última mitjançant una guerra civil i quaranta anys de dictadura, justament la fórmula que ha acabat dinamitant qualsevol possibilitat d'una nació espanyola d'acord amb els temps. La seva necrològica està en l'article 2on de la Constitució vigent.
Aquest enèsim replegament de la tradició nacional heterodoxa al dictat de la imatge reaccionària, oligàrquica, caciquil, monàrquica i nacionalcatòlica és l'habitual. L'esquerra espanyola, no té arrels en una vigorosa burgesia liberal i nacional, una burgesia radical que hagués separat l'Església de l'Estat i il·luminat un esperit empresarial en el qual hagués hagut de recaure l'acumulació de capital per al desenvolupament industrial. Així l'esquerra ha resultat ser feble, fragmentària, molt dividida i mal avinguda i sense una idea de nació heretada perquè la burgesia espanyola va ser incapaç de formular-la al marge del destructiu binomi tron-altar. És tanta la seva orfandat que l'esquerra més recent se'n va a cercar la idea de Pàtria a Llatinoamèrica, és a dir, a les antigues colònies alliberades d'Espanya. No és un cercle viciós. Podria dir-se el "cercle de Epimeteu", ja ho saben, aquell que mirava al passat.
L'actual retrocés s'origina en una preocupació més profunda. L'esquerra tem quedar-se sense nació abans d'haver-la gaudit. Tem quedar-se sense pàtria, una sensació probablement de vertigen, com quan tremola la terra. I és natural: la hipòtesi-possibilitat-probabilitat-seguretat-certesa (trieu el que prefereiu) de la independència de Catalunya, porta al prosceni l'ombra d'una crisi del 98 bis, més profunda. Ja ho havia vaticinat Ortega. La historiografia espanyola donà la volta a l'experiment i presentà la generació del 98, no com a consciència d'un fracàs, sinó com a voluntat de renaixement. Però això ha estat més tard i ara estem davant de la festa i tenim un futur d'incertesa.
La tancada negativa del PSOE al referèndum i l'ambigüitat (en el fons) de Podemos són la prova de la poca confiança que la seva idea de nació inspira en l'esquerra. La poca seguretat en la seva nació, en la seva capacitat per guanyar-se l'adhesió voluntària de tots els pobles que la componen explica aquesta prohibició de l'exercici d'un dret fonamental com és el de decidir el seu futur com a nació. Així que l'ideal de la nació lliure es converteix en la realitat de la nació presó (d'altra banda inviable) al crit de la salvació pàtria. Això és el que els obliga a fer pinya: la por a la disgregació d'un experiment que porta tres-cents anys sense aixecar el cap.
Hi ha una dita que s'atribueix a Josep Pla però sembla ser apòcrif, segons el qual, el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d'esquerres. És molt possible. Els uneix el nacionalisme. Aquest del qual tots dos reneguen per considerar-lo provincià.
Publicat per Ramon Cotarelo
Traducció de l'original en castellà Quico Romeu
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada