Apunteu-vos la data d’avui perquè molt probablement serà un dia molt important. El Tribunal Constitucional espanyol es reuneix d’urgència per decidir què fa respecte de l’aprovació del parlament de Catalunya de les conclusions de la comissió del procés constituent. Segons què passe i, sobretot, segons quina siga després la reacció del parlament de Catalunya, el procés d’independència entrarà en un camí sense retorn.
El constitucional pot adoptar quatre vies de confrontació. La primera seria multar o amonestar la presidenta del parlament però sense arribar a inhabilitar-la. Seria la forma tova de reaccionar però és poc probable, perquè al cap i a la fi donaria ales a la unilateralitat, si és que té un cost tan assequible. Fins i tot hi cap la possibilitat, més tova encara, que el constitucional es limite a anul·lar la votació i prou, però aquesta seria una decisió molt sorprenent. La votació arriba després d’haver estat expressament prohibida i és conseqüència d’una resolució també prohibida: la del 9-N. Fer això, ignorar que s’han desobeït dues resolucions de cop, equivaldria a mirar a una altra banda i prou.
La tercera possibilitat i la quarta són les que porten al pas endavant. El constitucional podria enviar els fets als tribunals ordinaris o podria inhabilitar la presidenta. La via de reclamar un judici seria prudent perquè Forcadell continuaria fent de presidenta del parlament mentre el judici es porta a terme, però, de nou, reforçaria molt la unilateralitat, perquè el temps es va escurçant i què faria el tribunal a la pròxima desobediència? La via de la inhabilitació, si arribés, seria l’única que realment significaria una voluntat clara d’aturar el parlament, però el problema per a Espanya és que al mateix temps equivaldria a portar-nos al punt de no retorn.
Imaginem que el constitucional avui decideix d’inhabilitar la presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell. Imaginem que ordena que deixe de ser diputada i, en conseqüència, també presidenta.
Si arribem a aquesta situació, no cal ser gaire llestos per a entendre que ací és on esclata tot. Perquè és evident que el Parlament de Catalunya aquesta decisió no pot acceptar-la. Forcadell ha complert de manera escrupolosa el reglament de la cambra i, per tant, atacar-la a ella i no als vuitanta-tres diputats que van votar és una arbitrarietat manifesta.
Una arbitrarietat que es deriva d’una llei arbitrària. Perquè recordem que el constitucional té aquesta capacitat sancionadora només des del 2015 i gràcies a una reforma que el PP va impulsar contra tots els altres partits i contra les mateixes organitzacions de jutges que s’hi van mostrar en contra. Pedro Sánchez va arribar a dir que, aquella llei, el PP la feia tan sols per ‘agradar a l’extrema dreta’ i les associacions professionals de la judicatura la van definir per un monstre pensat per manipular políticament el tribunal, que hauria de ser àrbitre.
En aquest context, doncs, el Parlament de Catalunya no hauria d’acceptar una sentència contra la seua presidenta feta a partir d’una llei tan desacreditada, basada en uns fets inexistents i nascuda d’una arbitrarietat manifesta. No hauria d’acceptar-la tampoc després d’haver aprovat la resolució del 9-N. I encara menys després d’haver aprovat les conclusions de la ponència tot esquivant les amenaces del constitucional mateix. Perquè quin sentit tindria evitar dimecres les amenaces del TC i acceptar-ne dilluns les conseqüències? No hi hauria cap més possibilitat, doncs, sinó que el parlament desdenyés la resolució i que Carme Forcadell continués ocupant el lloc en la presidència de la cambra que els diputats li van atorgar.
Això, però, és la independència de fet. I ací hi ha la clau de tot allò que passarà a partir d’avui.
Perquè si estigués inhabilitada, en el moment que Carme Forcadell anunciés l’inici de la següent sessió de la cambra seria evident i obvi que els mecanismes jurídics espanyols haurien deixat de funcionar a Catalunya. El 9-N Espanya ja va ser un estat fallit a Catalunya, perquè no va poder imposar la seua llei. Ara, però, el colp institucional seria encara més fort i visible i Espanya es veuria abocada o bé a acceptar la realitat o bé a intentar fer servir la força per a imposar-se; malgrat que no té un exèrcit ni remotament suficient per a ocupar militarment el Principat.
La solemnitat de la decisió que prendrà avui el constitucional espanyol és, doncs, aquesta. Avui ells mateixos podrien traçar la ratlla divisòria entre l’autonomia i la independència, aquella ratlla que un cop travessada ja no admet marxa enrere. Siguem-ne conscients perquè les hores que viurem seran unes de les més decisives de la història d’aquest país.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada