 |
| Carles Velat en el papaer de Mateu Morral en un assaig del Ferrer i Guàrdia l'any 1980 |
Et vaig conèixer l'any 69 en el muntatge teatral dirigit per Mario Gas, Tot amb Patates d'Arnold Wesker. Jo era encara un adolescent de 18 anys que tot just participava en la seva segona experiència teatral. I tu em vas agafar una mica sota la teva protecció, doncs era sovint la víctima de petites bromes i preses de pèl que ganàpies, per a mi aleshores, com el Mario o l'Emma Cohen, que tambe ha marxat fa ben poc, llançaven contra en Fede Roda i jo mateix, els més joves de la companyia. Per a mi, en aquells moments delicats, vas significar la pèrdua de la por a l'escena, la qual em va permetre continuar fent teatre; i ja no el vaig deixar mai més.
Tant sols 11 anys més tard, llavors semblava una eternitat, vas ser un emotiu Mateu Morral, l'anarquista que va llançar una bomba contra Alfons XIII i Victòria Eugènia, el 31 de maig de 1906; i ho va fer per amor. Tu vares trobar aquesta fragilitat. Era la meva primera experiència com a autor i director teatral, en aquell Ferrer i Guàrdia que vam presentar al festival de Sitges. Altra vegada, amb aquella discreció una mica socarrona i una mica escèptica, t'alçares, sense pretrendre-ho, en el meu protector. Va ser gràcies a tu que en Miquel Cors va acceptar fer el paper de Francesc Ferrer i Guàrdia i crec que en Ricard Salvat va acceptar la participació de la companyia al festival gràcies a la garantia que tu representaves. I t'ho agraeixo especialment doncs tu ja no volies fer més teatre i em va costar una mica que acabessis acceptant el paper. De fet va ser la darrera obra de teatre que vas estrenar, fins fa poc, que vas participar en aquell extraordinari Agost, al costat de l'estimada Anna Lizaran. Ja veus com amb ben poca cosa, has sigut d'important en la meva vida teatral i d'una manera discreta, com sempre t'has comportat. I mai no hem aprofondit en allò que es diu 'amistat'. Hem treballat junts, això sí, hem rigut junts durant el rodatge del Digui-Digui; i em fas veure ara com n'has estat de clau per tal què em quedés al món del teatre, que m'atreia tant com m'esglaiava. He descobert avui, com en vas ser d'important en aquells dos moments. Llàstima que no t'ho hagi pogut dir mai, però encara no ho sabia. Quines coses cal que passin, a vegades, perquè prenguem consciència de qui som i de perquè ho som.... Sempre t'he tingut un afecte i admiració especials.Gràcies Carles. Fins sempre 'Smiley'.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada