Sebastià Sardiné i Torrentallé. Advocat i investigador històric
Desembre del 2015, eleccions al Congrés espanyol. Es trenca l’ancestral bipartidisme tot i estar el PP esquitxat de corrupció generalitzada i institucionalitzada, i el PSOE i el residual PSC, també. Els votants omplen l’hemicicle espanyol, per primera vegada a la història, amb quatre grups politics potents. S’imposa pactar. La metròpoli política no té aquesta cultura, consegüentment, el partit minoritàriament guanyador en escons, orgullós, no vol intentar formar govern, contra la proposta coronada del cap d’Estat. Noves eleccions. La gent, cansada, no castiga el partit globalment corrupte i el premia atorgant-li uns pocs més d’escons, amb la qual cosa es mantenen els quatre partits principals. Hauran de negociar. No volen anar, diuen, a unes terceres eleccions, però no tenen costum de consensuar dissensos. Qui ha guanyat les eleccions se sent, erròniament, més fort i recolzat popularment, però la matemàtica de la història de Deulofeu s’acabarà imposant. Em temo que no pactaran. Ni PP ni PSOE volen passar a la historia com aquells partits que varen permetre la desintegració de la “vella Espanya”. El Regne Unit va pal·liar la pèrdua del seu imperi creant la Commonwealth. Espanya no.
El Decret de Nova Planta de 16.01.1716 és l’antecedent que la cultura política castellana és d’imposició. “Mando, ordeno y que se haga pronto”. El Tractat de Viena de 1725 fou un altre intent de reconduir i finalitzar paccionadament la Guerra de Successió. Per pressió internacional s’aconseguí retornar béns expropiats, excarcerar moribunds defensors austriacistes i, tot i dir-ho el tractat, no es varen restablir les Universitats Catalanes fins anys i panys més tard. Ni les llibertats. La Gran Castella refusà el Memorial de Greuges de 1760, on Catalunya, mitjançant els representants de l’antiga Confederació Catalano-Aragonesa, acceptat l’statu quo, volia fer entendre al Gobierno que anava errat en el seu gestionar. Fou inútil. De res serviren tampoc els clams de la representació americana i catalana a les Corts de Cadis de 1812, perdent Espanya a partir de llavors les “colònies”. Es tornà a insistir amb un altre memorial, el de 1885, on, reunits a la Llotja de Barcelona Foment de la Producció Nacional, l’Institut del Foment del Treball, el grup dels Jocs Florals i altres entitats, amb Valentí Almirall i el seu “lo catalanisme”, oferiren a Alfons XIII elMemorial en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña. Inútil. Es tornà a intentar amb les Bases de Manresa de 25/27 de maig de 1892, amb Lluis Domènech i Muntaner, Enric Prat de la Riba i Josep Torres i Bages; proposaven la veritable separació de poders, amb unes Corts pròpies i un retorn de les constitucions catalanes. Res de res. Ínterim els catalans enviaren un missatge poètic, un clam, el de Joan Maragall, l’any 1898, quan Cuba i Filipines es perdien; els regalàrem l’oda Escolta, Espanya com a llança colpidora i advertència a un Estat que no ha evolucionat encara. Escolta, Espanya; però Espanya no escolta. Seguí la Mancomunitat de Catalunya, 1914 , amb Prat de la Riba i altres patriotes, construint biblioteques, escoles experimentals, protecció del patrimoni cultural, amb moderns plans d’estudi, juntes de museus, catalogació de monuments, tasca gens ben entesa per una classe política centralista, envejosa, queixosa que a Catalunya posàvem poetes i gent de cultura al govern, trista excusa. Aquest projecte fou avortat, amb Cambó inclòs, per Primo de Rivera l’any 1925. Novament tot intent de treballar plegats fou inútil. Espanya sordeja. En l’apel·lació a les Nacions Unides, San Francisco, 25.04.1945, altres catalans ho intentaren de nou, deixant palès a la comunitat internacional sortida de la Segona Guerra Mundial que “el cas dels catalans” no era, com encara ens diuen, una qüestió interna del Govern espanyol, sinó que era i és un afer de la Unió Europa.
Si parlem de República catalana lligada amb més o menys grau a Castella/Espanya, en podríem comptar fins a cinc o sis, d’intents. Però Espanya no ho vol. No en sap. Només vol dominar, manar. Primer intent, 1641, amb el beneplàcit dels tres Braços presidits per Pau Claris. Un altre intent amb Napoleó Bonaparte el 1810. El 1869 el Pacte Federal de Tortosa. Endebades. El 1873 proclamació d’Estat català amb Baldomer Lostau i Prats, i a Madrid, com a president de la República espanyola, el català Estanislau Figueras (substituït per Pi i Margall), decapitada per la dictadura de Serrano. El Pacte de Sant Sebastià de 17.08.1930 incloïa l’autonomia política de Catalunya, dins la República espanyola. Ni amb fum de sabatots. El 1931 va aparèixer com a dissens el “nosaltres sols” nascut a Irlanda, creat per Daniel Cardona i Civit, sent-ne el primer president Lluis Escaler i Espunyes (fill d’Oliana, afusellat al camp de la Bota el dia de Sant Jordi de 1939). Francesc Macià el 1931 i Lluís Companys el 1934. Els darrers formant República dins de la Federació Espanyola o Ibèrica. Reaccionaren al·lèrgicament contra la democràcia amb l’alzamiento nacional el 1936 oferint-nos un dictador que atemorí tothom. Tenen 500 anys de falsa història comuna, ens diuen com a excusa legitimadora de res. En tots els casos ens enviaren dictadors, militars i canons com a missatge, bombardejant, de passada, la societat civil de Barcelona. Espanya no negocia. No és que no vulgui. És que no en sap ni en té tradició. I ara espereu que canviïn de parer, es tornin pactistes i negociïn federacions, confederacions, d’igual a igual? No és creïble ni ens en han donat cap mostra.
No hi haurà acord per formar govern a Espanya, o, si el fan, no superarà a curt termini una moció de censura amb noves eleccions que els partits planifiquen per millorar el resultat, no pas el pacte. Catalunya, per primera vegada, té força política i popular per decidir el seu futur amb un full de ruta exigit per la ciutadania. Volem un nou Estat per construir un millor país amic de tots, també dels Estats veïns. El proper Onze de Setembre i la moció de confiança són claus. Que no ens passi com allò que regula la llei física del “cansament dels materials”. El poble, clau ben afermat a la paret nacional, fart de suportar una pressió superior a la raonable, es trenca, i el quadre penjat, El Procés, cau a terra i s’esmicola. Polítics, que la prudència no vos faci traïdors. El poble català està preparat, ho vol. I els polítics?
Font: “La cultura del pacte”, per Sebastià Sardiné - Lliure i Millor
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada