La guerra de la llengua està ben viva

. Independència , Llengua

Una frase tan quotidiana que alguns la pronuncien diverses vegades al dia quasi sense ni adonar-se'n. És la fórmula escollida per demanar un cafè amb un rajolí de llet a la barra d'un bar. Una cosa tan senzilla com pronunciar "un tallat, si us plau" pot convertir-se en un mal de cap per a aquells tossuts que intentem viure en català com si fóssim "un país normal". Qui no s'ha trobat mai amb la situació que no l'entenen quan intenta comunicar-se en català? El del tallat és un exemple més que recurrent per exemplificar que la nostra llengua no es troba ni molt menys amb la millor salut que podria tenir. Potser fóra bo deixar-nos d'autoenganys quan des de la pluralitat el catalanisme s'afirma, una vegada rere l'altra, que no hi ha conflicte lingüístic a Catalunya. A partir del moment que és impossible viure plenament en català —o en occità a la Vall d'Aran— aquesta afirmació esdevé un conte de fades absolutament fals.

Lògicament, el mantra del conflicte lingüístic s'acostuma a treure quan des de l'espanyolisme s'atia el foc de la guerra de la llengua i s'afirma des del cinisme més pervers que el castellà està perseguit a Catalunya. Aquesta sentència és tan fàcil de desmuntar com preguntar a qui la repeteix si un castellanoparlant pot fer vida normal sense saber català a Catalunya. Anar a fer el cafè al bar, veure un programa de TV, parlar amb funcionaris de les diferents administracions o bé anar al cinema. Totes aquestes accions les pot fer un castellanoparlant sense haver de canviar d'idioma i lògicament, sense que ningú li exigeixi parlar-ne un altre. No es trobarà cap cambrer que no l'entengui —o no el vulgui entendre— quan demani un cortado. Quan els seus fills vulguin veure dibuixos animats, podrà triar entre una àmplia oferta de canals en el seu idioma. Si va a renovar-se el DNI, a fer un tràmit per hisenda o a canviar-se el padró municipal, no trobarà cap funcionari que li digui que faci el favor de parlar-li en la llengua de Ramon Llull. Si el que vol és anar al cinema, ho tindrà ben fàcil: el 97% de l'oferta a les sales de projecció de Catalunya és en castellà.

Però i si aquestes senzilles accions les vol fer un catalanoparlant? Anar a fer el cafè a un bar i demanar-lo en català pot convertir-se en una odissea, i no només parlo de Barcelona. Si la canalla vol veure dibuixos animats en català, per exemple, pot esdevenir una fita quasi impossible si volem variar una mica més enllà dels programes que ens ofereix la televisió pública de Catalunya. No parlem ja de si volem creuar un pas fronterer. Parlar en català al policia espanyol de torn pot convertir-se en un malson i pots acabar denunciat i agredit pels agents de l'autoritat. Tres quarts del mateix si el que volem és renovar el DNI. Però si en acabar el dia vols anar al cinema, només tindràs un 3% d'oferta de pel·lícules en català per escollir.

Malgrat aquesta situació, resulta que quan hi ha debats sobre el futur de la llengua catalana, surt el director d'El Periódico, l'Enric Hernández i posa el crit al cel perquè la gent fa una cosa tan perillosa com és parlar, intercanviar idees i opinions. I ho fa des del maniqueisme més perillós, atiant la suposada persecució lingüística del castellà a Catalunya, alarmat per un col·loqui sobre el futur del català en una Catalunya independent que es feia a la Universitat Catalana d'Estiu. Tot plegat mentre Hernández oblida explicar-nos per què el diari que dirigeix ha deixat de produir en llengua catalana elDominical i el Teletodo, que ara ja només els trobem en castellà. Tota una declaració de principis la manera de fer-ho, sense donar explicacions i en ple agost, com un nen que fa una trapelleria i torna de puntetes sense fer soroll per allò de que se consiga el efecto sin que se note el cuidado. Curiosament, la portada d'El Periódico d'ahir, dedicada al pacte d'investidura entre PP i Ciutadans, no deia ni una paraula d'un dels acords del pacte:carregar-se el model d'immersió lingüística de Catalunya, un model àmpliament defensat per una majoria social i política del país.

I mentre ens la van fotent amb decrets i suspensions, els monolingües ens diuen als bilingües que ara hem de ser trilingües, tal com diu el bo d'en Ganyet. El debat sobre el futur de les llengües pròpies de Catalunya —català i occità— a la futura república independent, segueix sense abordar la clau de volta de tot plegat. La qüestió que cal esclarir, més enllà de l'oficialitat, és quin futur els hi espera a aquests idiomes si no esdevenen imprescindibles per viure a Catalunya. Ens podríem trobar com en el cas d'Andorra, on tot i que el català és l'única llengua oficial, les dades sobre l'ús d'aquesta llengua són en molts casos més dolentes que les que presenta la Catalunya sota legislació espanyola. A ningú li passa pel cap que a Londres, Madrid, París o Berlín, no se l'atengui en l'idioma propi del país. Catalunya no serà mai un país normal —malgrat que n'hi ha que aspirem a ser un país millor— fins que quan demanem un tallat a la barra d'un bar, l'única resposta possible sigui "amb llet freda o calenta?"

La cambra fosca