10 coses que passaran a ser correctes amb la nova gramàtica

Ha arribat a les llibreries la 'Gramàtica de la llengua catalana' de l'Institut d'Estudis Catalans que completa i actualitza la de Pompeu Fabra, de 1918-1933. Recollim 10 exemples amb els canvis més substancials de la normativa.

Per Albert Pla. 

Cap de llengua de l'ARA

1 Caiguda de preposició

Fins ara només era correcte

L’Estat manté la seva oposició que votin

Des d'ara també és correcte

L’Estat manté la seva oposició a que votin

El perquè

La nova gramàtica de l’IEC (GLC) admet que la caiguda de la preposició 'a' i 'en' davant una oració introduïda per la conjunció 'que' pot originar construccions molt forçades. A més de reiterar alguns recursos per evitar el contacte (intercalar-hi un sintagma tipus 'el fet' o un infinitiu tipus 'fer'; o canviar l’oració introduïda per 'que' per una altra construcció), també afirma que el contacte de la preposició i la conjunció és habitual en els registres informals i, per tant, adequat en aquests registres. Altres exemples de frases que considera habituals i, per tant, correctes en registres informals serien: “Sóc contrari a que m’obliguin a fer-ho” o “Tinc dret a que l’Estat em parli en la meva llengua”.

2 Combinacions binàries de pronoms febles

Fins ara només era correcte

Si demanen els carnets, ja els els pots tornar

Des d'ara també és correcte

Si demanen els carnets, ja els hi pots tornar

El perquè

Contradient la GC (1918-1933), que considerava la segona frase simplement incorrecta, la GLC es limita a considerar-la no adequada en els registres formals (i, per tant, adequada en els informals) en tots els dialectes tret del valencià. Cal dir que és un dels casos en què la norma ja s’havia relaxat i ja mantenia, contra la gramàtica de Fabra, la posició flexible que ara la GLC confirma. Les formes 'l’hi' per 'li ho' o 'n’hi' per 'li’n' les considera acceptables en tots els registres (altre cop per als dialectes no valencians), si bé afirma que en els registres formals és més habitual 'li ho' i 'li’n'. “Volia que li digués que l’estimava però ell no l’hi va dir mai” seria ara un final de novel·la correcte.

3 Canvi de preposició

Fins ara només era correcte

Insisteix a parlar de temes difícils

Des d'ara també és correcte

Insisteix en parlar de temes difícils

El perquè

La GCL, contradient el que deia la GC (1918-1933), considera que, davant un infinitiu que fa de complement verbal, tant el manteniment de 'en' i 'amb' com el seu canvi per la preposició 'a' (o 'de') són acceptables, si bé considera que fer el canvi és preferible en els registres formals. És a dir, que també admet no fer-lo en aquests registres. Veu com una excepció els verbs 'afanyar-se', 'tardar', 'trigar' o 'entretenir-se', que, segons la GCL, tendeixen a canviar 'en' per 'a' fins i tot en els registres informals.

4 Sistema horari

Fins ara només era correcte

Em sembla que arribaré a un quart de set

Des d'ara també és correcte

Em sembla que arribaré a les sis i quart

El perquè

Tot i que la norma vigent no era explícita en aquest tema, tant la gramàtica de Fabra del 1912, escrita en castellà, com els exemples del DIEC abonaven la manera de dir les hores de la primera frase. Això podia induir a creure que la segona frase era producte de la interferència del castellà. La GLC deixa clar que el primer sistema, que anomena “de campanar”, és habitual en bona part dels parlars de Catalunya, i que el segon, que anomena “de rellotge”, és l’habitual en tots els altres parlars del domini lingüístic. Es pot dir que no diu res en termes estrictament prescriptius. Cal deduir-ne, doncs, que considera correctes tots dos sistemes però que entén que cadascun només és adequat per als parlars que el tenen com a habitual; i que, per tant, continua sent inadequat (i producte de la interferència) dir “les sis i quart” en la major part de Catalunya. El que sorprèn, però, és que calgui deduir-ho i que la GLC no sigui una mica més explícita a l’hora de precisar quin sistema és adequat i quin no per a cada dialecte i registre.

5 La ‘a’ davant objecte directe

Fins ara només era correcte

Això segur que perjudica algú de la família

Des d'ara també és correcte

Això segur que perjudica a algú de la família

El perquè

La nova gramàtica de l’IEC amplia els casos en què l’objecte directe (OD) pot portar una preposició 'a'. En general, la poden portar els objectes directes animats desplaçats de la seva posició canònica: darrere el verb. Però també l’admeten molts pronoms tònics. En el cas dels pronoms personals forts ('tu', 'ell', etc.), la norma ja prescrivia una 'a' obligatòria, però ara s’allarga la llista dels pronoms en què la 'a' és optativa. A més de 'tothom', 'tots' i 'ningú', passen a poder portar una 'a' altres quantificadors pronominals com ara 'cadascú', 'qualsevol' o 'algú', i també 'molts', 'pocs' i 'bastants' quan es comporten com a pronoms, és a dir, quan equivalen a 'molta gent', 'poca gent' i 'bastanta gent'.

6 ‘Per’ i ‘per a’

Fins ara només era correcte

Aquesta pega serveix per a enganxar fusta

Des d'ara també és correcte

Aquesta pega serveix per enganxar fusta

El perquè

La norma fabriana establia que quan un infinitiu depenia d’un verb d’acció voluntària i, per tant, expressava alhora la finalitat i el motiu de l’acció d’aquest verb, era preferible introduir-lo amb 'per': “He vingut per parlar amb tu” ('parlar amb tu' és la finalitat i alhora el motiu de la meva vinguda). I que, quan això no passava, s’havia d’introduir amb 'per a'. La GLC, sense negar aquesta distinció (que aplica a la mateixa redacció de la gramàtica), també considera acceptable en tots els registres que els parlars que diferencien oralment 'per' i 'per a' escriguin sempre 'per a' davant d’infinitiu; i els que diuen sempre 'per' escriguin sempre 'per.' En la pràctica, doncs, proposa una triple norma. 1) La clàssica de Fabra, que és una font de maldecaps enorme, perquè els límits entre 'per' i 'per a' acaben sent inextricables. 2) La de sempre 'per a', que té la virtut de coincidir amb l’ús oral de molts parlars. 3) La de sempre 'per,' que en la pràctica ja era dominant a Catalunya seguint la proposta Coromines-Solà. Si me’n fessin triar una, diria que la 2) no crearia grans problemes a ningú.

7 ‘Ser’ i ‘estar’

Fins ara només era correcte

Diria que aquell home és cec

Des d'ara també és correcte

Diria que aquell home està cec

El perquè

Tot i admetre que l’ús tradicional és amb el verb ser, la GLC avala l’ús de la segona frase i assegura que “s’usa amplament avui sense cap diferència semàntica”. I això mateix ho afirma dels adjectius 'solter', 'casat', 'jubilat', 'calb', 'sord', 'coix', 'viu' o 'mort'. Només en la lletra petita ho matisa quan assegura que 'estar' subratlla un canvi (de vegades passatger), com a la frase “Acabo de baixar de l’avió i estic sord”. A mi, personalment, se’m fa estrany i em sembla gairebé un castellanisme l’ús d’'estar' a la segona frase si es limita a expressar el mateix sentit que té 'ser' a la primera.

8 ‘Degut a’ i ‘donat que’

Fins ara només era correcte

Ha decidit no venir per culpa del mal temps

Des d'ara també és correcte

Ha decidit no venir degut al mal temps

El perquè

La GLC considera que l’ús freqüent del participi 'degut' concordant amb un substantiu masculí singular, com a la frase “El problema va ser degut a una mala planificació”, l’ha acabat convertint en una locució causal (paral·lela a la castellana) que ja no ha de concordar amb res. La norma fins ara instava a canviar aquesta locució per 'a causa de', 'gràcies a' o 'per culpa de', segons els casos, i és probable que molts professionals de la llengua continuem preferint aquestes formes. Un cas semblant que la GLC també ha passat a admetre és el de la locució 'donat que' a partir del participi 'donat': “Donat que tothom hi està favor, s’aprova la moció”. Tradicionalment, aquesta locució es canviava per 'atès que' o 'vist que', i sembla lògic que si la frase “Donada la dificultat plego” és sinònima de “Vista la dificultat...” o “Atesa la dificultat...”, també 'donat que' pugui ser sinònima de les altres dues locucions.

9 ‘Al’ / ‘en’ + infinitiu

Fins ara només era correcte

En sentir la teva veu, li passen tots els mals

Des d'ara també és correcte

Al sentir la teva veu, li passen tots els mals

El perquè

No tant Fabra com els seus deixebles han anat escampant dues idees: 1) que 'al' + infinitiu no era una forma genuïna (era un castellanisme); 2) que la forma correcta 'en' + infinitiu no podia tenir valor causal. Són dues idees que encara recull la fitxa de l’Optimot 1431/6. La GLC, per contra, considera que 'al' + infinitiu és una forma genuïna, encara que la llengua formal hagi preferit 'en' + infinitiu. Antigament, i encara avui dialectalment, el sentit de les dues formes no coincideix, però modernament i en molts parlars podem dir que ja se superposa. La GLC també admet que 'en' + infinitiu (i, de retruc, 'al' + infinitiu) pot tenir un valor causal que deriva gairebé inevitablement del seu sentit temporal.

10 ‘Com’ i ‘com a’

Fins ara només era correcte

Sempre diuen que treballen com esclaus

Des d'ara també és correcte

Sempre diuen que treballen com a esclaus

El perquè

Els manuals diuen que 'com' equivalia a 'igual que' i 'com a' a 'en qualitat de'. És a dir, que per treballar 'com a esclaus' han de ser 'esclaus'. I per barallar-se 'com a lleons' han de ser lleons. La GLC afirma que la forma 'com a' en aquestes comparacions hiperbòliques està ben documentada en la llengua antiga i es manté en molts parlars, i li atribueix un sentit pròxim al predicatiu. Per tant, també la considera correcta.

Font: 10 coses que passaran a ser correctes amb la nova gramàtica

10 coses que passaran a ser correctes amb la nova gramàtica

L’estratègia financera del govern per a salvar el moment crític de la independència

Serà capaç de recaptar els imposts multitudinaris? Què farà per fer complir la nova legalitat proclamada en aquesta matèria? Podrà manllevar diners a cap estat amic?

Reunió del consell executiu del govern de la Generalitat

Per: Pere Cardús Cardellach

Aquesta és una de les incògnites més qüestionades del procés cap a la independència. Com s’ho farà el nou estat acabat de proclamar per esdevenir econòmicament viable i solvent des del primer moment? Com s’ho farà per encarar els pagaments i despeses pròpies del període autonòmic i també les del període republicà? Serà capaç de recaptar en massa els imposts de ciutadans, empreses i institucions? I si no paguen, què farà per fer complir la nova legalitat proclamada? I fins que el sistema tributari no funcioni al cent per cent, podrà manllevar diners a ningú? Hi haurà cap estat amic? Caldrà acudir als fons d’inversió privats? Algú deixarà diners al nou estat? I què farà l’estat espanyol mentrestant?

És evident que no hi ha respostes segures ni tancades a totes aquestes preguntes. Si de cas, hi ha previsions i estratègies que caldrà confirmar sobre la marxa. I això tan sols es podrà fer si abans s’han fet tots els passos necessaris per a tenir una estructura d’estat ben greixada i dimensionada per a assumir les noves càrregues d’un estat sobirà. Aquesta és la tasca actual d’un equip coordinat al Departament de Vice-presidència i Economia del govern de Junts pel Sí. El departament presidit per Oriol Junqueras treballa en el desplegament de la hisenda pròpia per tenir la dimensió i la preparació tècnica necessàries en el moment polític de la desconnexió.

Els quatre pilars del desplegament

Aquest desplegament ha de portar el govern al control ple del sistema tributari amb capacitat d’actuació sobre tot el procés de liquidació tributària i de constrenyiment (en cas que un ciutadà, empresa o institució no satisfaci les obligacions fiscals). I és un desplegament que es fa sobre quatre pilars: el personal i la xarxa d’oficines; el sistema informàtic matricial; la legislació del codi tributari; i el coneixement i les dades d’activitat econòmica i patrimonial. La hisenda pròpia ha d’avançar en tots quatre aspectes per satisfer les necessitats competencials d’un estat independent. Actualment, el govern desplega tots els elements que formen part encara del tram autonòmic. La resta estarà a punt en el moment de l’aprovació de les lleis de desconnexió, el juny o juliol del 2017, que portarà a la celebració del referèndum al setembre.

Segons les fonts consultades per VilaWeb, fins al juliol, la situació no tindrà cap complicació: es desenvoluparan al màxim les competències ja reconegudes de la Generalitat per a esprémer la recaptació executiva dels imposts propis. Però és evident i sabut que el gruix dels ingressos per imposts està en els multitudinaris (IRPF i IVA), la gestió dels quals no depèn actualment del govern català. I és aquest pas –l’assumpció d’aquesta gestió i cobrament– el més delicat o complicat del procés cap a la independència des d’una perspectiva fiscal.

La jugada del moment zero

L’estratègia del govern en aquest sentit ha estat la de l’aliança d’administracions. Expliquem-nos: una part substancial de l’Impost sobre la Renda de les Persones Físiques (IRPF) la trobem en un volum important de funcionaris i treballadors de l’administració pública que aquesta legislatura és governada pels partits compromesos amb el procés constituent de la república catalana. Parlem de centenars d’ajuntaments –que han expressat molt sovint el compromís amb el procés–, les quatre diputacions, els consells comarcals i, evidentment, l’administració autonòmica. Quin és l’objectiu del moment zero? Que totes aquestes administracions liquidin l’IRPF amb l’Agència Tributària de Catalunya (ATC), d’acord amb la nova legislació aprovada el juny o el juliol del 2017.

El govern pot ser que no tingui la força per a actuar des del primer moment sobre la totalitat de les empreses del país. La previsió actual és que hi haurà un volum d’empreses que també actuarà de manera automàtica segons la nova legalitat i l’ordre de liquidar els imposts a l’ATC, però no es pot comptar que això passi amb totes. Per tant, convindrà començar per les administracions públiques, que afecta d’una sola tirada un gruix important de les rendes de Catalunya. I, és clar, comptant també que hi pot haver excepcions marcades pel color polític d’alguns ajuntaments que no segueixin aquestes directrius.

I quan ha de passar això?

El calendari marcat en el full de ruta no dóna pas gaire marge. Si les lleis de desconnexió s’aproven el juliol del 2017 i es vinculen al resultat afirmatiu d’un referèndum que es preveu la segona quinzena de setembre, el canvi d’agulles tributari pot esdevenir-se a l’octubre. I això situa el moment decisiu al divendres 20, que és quan s’haurien de fer les liquidacions d’IRPF del mes. És en aquest moment quan les administracions públiques catalanes passaran a ingressar l’IRPF dels seus treballadors a l’Agència Tributària de Catalunya.

I a continuació, què?

Si això passa d’aquesta manera, el govern català comptarà amb uns ingressos que li poden servir per a assumir les despeses de les primeres setmanes. Però és evident que l’estabilització d’aquesta situació tampoc no serviria per a finançar les despeses corrents de la nova república. Per tant, caldria comptar que una sotragada d’aquesta dimensió portaria l’estat espanyol a una inestabilitat econòmica perillosa. Com reaccionaran els mercats quan es demostri que la comunitat econòmicament més forta i solvent de l’estat comença a separar-se i que un volum molt majoritari de les seves institucions deixen d’ingressar un impost multitudinari a les arques estatals? Com serà la qualificació del deute públic espanyol en aquell moment? Podrà suportar-ho l’estat espanyol? Com actuaran els principals tenidors del deute de l’estat?

Una dels supòsits d’aquest moment decisiu és que l’estat es trobi obligat, per interès propi, a seure a la taula de negociació amb el govern català. El risc de no fer-ho, si el govern català aguanta la pressió –que també hi serà i potser encara més forta–, serà molt gran per a l’estat espanyol. I seure a la taula de negociació té moltes conseqüències possibles. Per exemple, que la negociació sigui sobre el repartiment d’actius i passius i el calendari d’execució d’una independència finalment pactada. Aquest seria l’objectiu més desitjat pel govern, perquè desencallaria la resta d’aspectes que han de fer entrar el procés en una via d’estabilitat i seguretat institucional a Catalunya i al món.

Suport extern?

Un altre supòsit del qual s’ha fet molta literatura per al desenvolupament dels primers mesos de la independència és el que apunta al finançament extern. S’ha parlat d’un crèdit pont i de fórmules per a les quals un estat tercer podria acompanyar financerament la independència de Catalunya. Experts en la matèria consultats per VilaWeb diuen que totes aquestes especulacions no es podran constatar fins al moment de la veritat. És difícil, segons aquestes fonts, que un estat tercer es comprometi amb un estat nou si aquest està en conflicte obert amb l’estat matriu. Tanmateix, hi ha fórmules no directes per a les quals un estat podria estar darrere del finançament extern de la naixent república catalana.

Sigui com sigui, l’opció que tindria més probabilitats seria la d’acudir als fons d’inversió privada, que exigirien al govern de la Generalitat uns comptes equilibrats. És a dir, que el govern fos capaç de pagar la despesa corrent (els serveis prestats als ciutadans) amb els imposts dels seus ciutadans i empreses. Actualment, el govern es troba obligat a pagar despesa corrent amb deute. Per això, les mateixes fonts consultades veurien incomprensible de fer un gest polític que havia exigit la CUP anteriorment, com ara l’impagament del deute. Un gest d’aquesta mena, diuen, tancaria totes les vies de finançament extern de la Generalitat per als mesos decisius de la independència.

La capacitat recaptatòria dels primers moments i la possibilitat d’acudir al finançament extern seran dues claus per a fer viable econòmicament la independència. Per a arribar a aquest punt, cal haver exhaurit prèviament el tram autonòmic i arribar al juny o al juliol amb tota l’arquitectura legal i estructural preparada. Segons ha pogut saber VilaWeb, aquesta és ara la preocupació del govern.

Font: L’estratègia financera del govern per a salvar el moment crític de la independència | VilaWeb

L’estratègia financera del govern per a salvar el moment crític de la independència

Catalunya es passa pel forro la diplomàcia espanyola i signa un acord amb Cuba

El conseller d'Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, i del director de ProCuba, Roberto Varrier

© ACN

El conseller d'Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, ha tirat pel dret i ha aconseguit un conveni amb el país caribeny que té per objectiu facilitar l'arribada de noves empreses catalanes a Cuba, on l'any passat les exportacions van augmentar un 50%. Aquest país llatinoamericà es troba en un moment clau en la seva història, obrint les seves fronteres econòmiques després del desbloqueig del ja expresident Barak Obama.

ACN L'Havana .- El conseller d'Empresa i Coneixement, Jordi Baiget, i el director del centre per a la promoció del comerç exterior ProCuba, Roberto Verrier, han signat aquest dijous a l'Havana un conveni que té per objectiu intensificar les relacions comercials entre els dos països. ProCuba, que depèn del Ministeri de Comerç Exterior i Inversió Estrangera de Cuba, treballa per promoure la internacionalització del teixit empresarial del país. El memoràndum d'entesa estableix que Cuba facilitarà informació a Catalunya sobre les oportunitats d'inversió que presenta el territori amb l'objectiu d'impulsar l'arribada de noves empreses catalanes a l'illa i fomentar la inversió catalana. El conseller Baiget ha donat molta importància al conveni, ja que, segons ha dit, suposa una "capacitat d'interlocució directa" amb l'òrgan cubà que s'encarrega de la inversió estrangera. Les exportacions catalanes a Cuba van créixer el 2015 un 50% assolint els 294 MEUR.

Cuba parla de Catalunya i no Espanya: ¨Estrechan nexos con Cuba autoridades catalanas¨

En un comunicat oficial al seu perfil de Facbook, ProCuba parla en tot moment de les "autoritats catalanes" i no parla d'Espanya en cap moment: "Una misión empresarial del puerto de Barcelona y del Consejo Superior de Cámaras de Comercio de Cataluña participó hoy en el Hotel Nacional de Cuba en un encuentro de negocios con su contraparte local".

Font: Catalunya es passa pel forro la diplomàcia espanyola i signa un acord amb Cuba ! directe!cat

Catalunya es passa pel forro la diplomàcia espanyola i signa un acord amb Cuba

El franquisme que no marxa

David Bassa

Periodista. President del Grup Barnils

Lluc Salellas i Vilar acaba de publicar El franquisme que no marxa(Edicions Saldonar), un assaig que ressegueix els vestigis irreductibles del franquisme que encara tenim enquistats. Al seu estudi Salellas fa aflorar noms i cognoms dels responsables de la dictadura que han mantingut els privilegis amb la democràcia. David Bassa n’ha escrit el pròleg, que reproduïm aquí. 

Agents de la Guàrdia Civil a Melilla amb estàtua de Franco | Foto: Nació Digital

Ofegats pel franquisme
No en volem ser conscients, però cada dia ens llevem enmig d’una atmosfera franquista. Hi esmorzem, hi dinem, hi sopem, l’escoltem, la veiem, la respirem. Ho fem tant i des de fa tant de temps, que hem deixat de notar-la. Ens hem avesat a l’ofec franquista com qui s’avesa a un mal congènit que, com que saps que mai no marxarà, et suggestiones per no notar-lo. És una reacció instintiva i natural. El problema és que el franquisme no hauria de ser un mal congènit i inevitable. Però l’hem assumit com a tal, l’hem obviat i fins i tot es pot dir que l’hem invisibilitzat. I d’aquí ens vénen tots els problemes polítics.

Quan algú de fora t’interroga pel cas català, pel procés, sempre acabes anant a parar al mur espanyol. I el mur espanyol, l’immobilisme i la sordesa de Castella, es pot explicar de moltes maneres, però totes acaben sortint d’un mateix punt: la no-ruptura amb el franquisme. Quan expliques a un estranger que encara avui hi ha una Fundación Nacional Francisco Franco subvencionada amb diners públics, que encara avui hi ha avingudes, places, estàtues i monuments dedicats al dictador feixista, que encara avui hi ha el Valle de los Caídos, que encara avui hi ha desenes de milers de republicans enterrats a les cunetes, que encara avui no s’ha passat comptes amb l’execució del president Companys, que encara avui els falangistes es poden manifestar lliurement, que encara avui el partit que governa l’Estat es nega a condemnar el franquisme, que encara avui hi ha ministres del règim franquista protegits pel govern de l’Estat, que encara avui hi ha dirigents de les joventuts del Partit Popular que es fan fotos fent la salutació feixista… Quan expliques tot això, l’estranger, amb uns ulls com unes taronges, ho entén tot. Bé, tot no. Entén el mur, l’immobilisme i la sordesa. Però aleshores ve la pregunta, que sempre és la mateixa: «Però com pot ser que es permeti tot això?». El grau d’incomprensió i incredulitat acostuma a aclaparar l’interlocutor, que comença a mirar-te com si fossis un extraterrestre. I si aquest estranger és alemany, la incomprensió és un trasbalsadament tan bèstia que, aleshores sí, has de fer un sobreesforç per intentar explicar com s’ha arribat fins aquí. I això ja no és tan fàcil.

No és gens fàcil perquè no hi ha referents on agafar-se per poder-ho contextualitzar. La supervivència del franquisme ha sigut i és tan profunda, tan estesa, tan transversal, que no es pot fer una explicació ràpida de l’error que ha permès el despropòsit que ens ofega. Els errors han sigut molts i encara són constants. Des del Grup de Periodistes Ramon Barnils sempre que hem vist un error, l’hem denunciat. Així ho vam fer quan va morir Fraga i la gran majoria de mitjans van fugir d’estudi en comptes de dir que havia sigut un feixista de pedra picada. Així ho vam fer quan va morir Juan Antonio Samaranch i la gran majoria de mitjans van tornar a dimitir la seva feina i li van amagar el fosc i tèrbol passat feixista. Així ho vam fer quan el govern espanyol va condecorar Carlos Sentís, un periodista que havia fet d’espia per al règim franquista. I així ho hem fet sempre que la nostra professió ha sigut coaccionada, amenaçada o fins i tot violentada per grups de la ultradreta feixista.

El general Francisco Franco amb el braç alçat

I, encara que malauradament això passi massa sovint, des del Grup Barnils mai no hem volgut ni voldrem acostumar-nos a l’ofec franquista. Ben al contrari, fem mans i mànigues per anar trencant els tabús i els silencis. Però queda molt camí a fer, perquè el franquisme encara ens governa, encara controla bona part dels fils del titellaire. Alguns d’aquests fils s’estan començant a veure amb tota la seva nuesa, però encara hi ha molts fils ocults, fils que belluguen i maneguen des de la més absoluta invisibilitat. I no només això, sinó que ho fan amb l’absolut convenciment que és així com ha de ser, tal com va reconèixer públicament el 1988 l’aleshores president del govern espanyol, Felipe González, quan va afirmar públicament, davant les càmeres, que «l’Estat es defensa des dels parlaments, però també des de les clavegueres». Ras i curt! Podria semblar una obvietat, perquè tots els estats tenen clavegueres, però el problema de l’Estat espanyol és que si a plena llum del dia el franquisme ens ofega, en la foscor del clavegueram el franquisme és granític.

Les proves de la connivència política, judicial, policial i militar amb el feixisme arriben a extrems increïbles com el de l’absolució —l’any passat!— de tots els detinguts en l’anomenada operació Panzer. Eren una vintena de neonazis, a qui s’havia trobat un arsenal, documentació feixista a cabassos i proves per acusar-los de desenes de delictes violents. Però, ai las, la Guàrdia Civil va destruir totes les armes just abans del judici. I ho va fer amb el permís dels tribunals, que a l’hora de jutjar-los van concloure que no hi havia proves. Aquestes són les coses que passen quan un estat decideix no fer net amb el feixisme estructural forjat durant quaranta anys de dictadura. Passen i no hi ha cap dimissió, cap destitució, cap daltabaix. Res. Que entre els detinguts hi hagués dos militars no vol dir res. Que entre els detinguts hi hagués l’assassí confés del maulet Guillem Agulló no vol dir res. Tot s’hi val.

Per això, la pregunta continua sent la mateixa: «Per què?». I aquest és, precisament, l’objectiu d’aquest llibre: respondre la pregunta. Perquè el despropòsit de l’operació Panzer només és una petita fuita de les clavegueres, però com deia el periodista Xavier Vinader, «encara hi ha moltes tapes de les clavegueres de l’Estat espanyol que no s’han destapat». Hi ha tapes pertot arreu. Hi passem per sobre sense fixar-nos-hi, però hi són. Com els fils dels titellaires franquistes, que no es veuen, però es belluguen entre nosaltres emparats per la foscor pactada per les grans famílies del règim, que sempre hi són sense ser-hi: surten a la premsa rosa i econòmica, però no ho fan mai com el que són —franquistes—, sinó com el que volen aparentar ser. Això sempre ha sigut així, fins ara, fins aquest llibre.

Francisco Franco

A El franquisme que no marxa, Lluc Salellas posa llum allà on fins ara hi havia hagut foscor. Hi surten els noms i els cognoms dels prohoms i de les grans famílies franquistes que encara maneguen els fils. Molts noms. Moltes xifres, moltes cronologies, molta informació que, tota ben estudiada, analitzada i endreçada, fa un retrat lluminós del perquè hem arribat fins aquí. A partir d’ara, doncs, cada cop que algun estranger ens pregunti «per què?», només caldrà que li fem llegir aquest llibre. Una gran feina periodística de Lluc Salellas, que ha aconseguit obrir moltes tapes i despullar molts fils, fent realitat aquella sentència de Xavier Vinader, que deia que «un bolígraf pot ser tan poderós com una arma». Malauradament, hi ha molts periodistes a qui fa por disparar amb el bolígraf, però Lluc Salellas és dels que no s’arronsen, i aquest cop no només ha disparat sinó que ho ha fet ben carregat de munició.

Font: El franquisme que no marxa | David Bassa

El franquisme que no marxa

Existia Espanya l'any 1.000?

Marc Pons

El canvi del primer al segon mil·lenni va arribar com va poder. Per començar, l'absència d'un calendari únic va impedir la celebració -urbi et orbi- de les campanes i del raïm. L'any 1000 de l'era cristiana va tenir una longevitat inusual i especialment feixuga. I per acabar, el mite de la fi del món  -repetit pregonament des que la humanitat té la capacitat de crear fantasies- va trobar el terreny adobat a mesura que els calendaris es preparaven per a assolir la xifra màgica. Les coses no han canviat massa, i en la història recent vam poder celebrar a l'uníson l'arribada del 2000, però en canvi no ens vam saber estalviar els mites apocalíptics. Aquells que explicaven la fi del món causada pel col·lapse que la xifra màgica havia de provocar en les tecnologies. Una evidència, si es vol, que a l'any 1000 aquelles societats no eren tan diferents com les imaginem. La qüestió radica a saber com s'organitzaven. Políticament. I com es projectaven. Territorialment. En un temps que fa bona la dita catalana “cada terra fa sa guerra”.

Espanya o Hispània?

La resposta a la pregunta del titular és no. Rotundament no. El que sí que existia era Hispània, però no com una idea de nació, sinó com un concepte físic que feia referència al conjunt de territoris peninsulars. Hispània era un equivalent a "Península Ibèrica". Un terme purament geogràfic -creat pels romans- per referir-se al subcontinent situat a l'extrem del món conegut. Allò que per nosaltres pot significar, per exemple, un terme com ara "Antàrtida". Associar la idea Espanya al concepte Hispània  -justificar que una és la simple evolució lingüística de l'altra- revela una ignorància supina a banda que oculta un fosc propòsit que, pel cap baix, no reconeix el dret a existir de Portugal i d'Andorra, ni l'statu quo de Gibraltar. Ni reconèixer el dret a existir -i a decidir- de les comunitats nacionals que en l'actualitat conviuen -o malviuen- dins el perímetre de l'Estat espanyol. Les que no van participar -se les va sotmetre o se les va marginar- en la construcció de la idea "Espanya" de fàbrica castellana.

Com estava dividida Hispània l'any 1000?

Hispània era un escenari molt interessant. Era el teatre d'operacions del "xoc de civilitzacions". Islam versus cristianisme. Que equival a dir Orient versus Occident. Una prova més que les coses -en els últims mil anys- no han canviat tant. Dos mons separats per la línia Duero-Ebre. Al sud l'Al-Àndalus -el califat de Còrdova-, que ja s'havia independitzat del poder central de Damasc i havia creat una particular i genuïna cultura islàmica molt influïda pel substrat ibèric. Algun dia s'explicarà que, quan els exèrcits de Tarik van posar els peus a la Península (711), les capes més humils de la societat del sud i del llevant peninsular ja estaven islamitzades. Al nord, un univers de petits regnes independents -els cristians- immersos en una dinàmica d'afirmació pròpia i de projecció expansiva -cap al sud de la mitja lluna o cap l'est/oest dels suposats germans de la creu-. En guerra permanent, forjant aliances a voltes lògiques i en altres estranyament perverses.

Porcs o cabrits?

Comptat i debatut, múltiples dominis plenament diferenciats i identificats: Lleó (amb el regne de Galícia i el comtat de Portugal); Pamplona (amb les repúbliques basques i el comtat de Castella); Aragó (que maldava per no ser víctima de l'antropofàgia cristiana); i Barcelona (amb els comtats catalans a banda i banda dels Pirineus). I un potent creixement demogràfic que impulsava allò que, falsament, se n'ha volgut dir Reconquesta. En aquesta força demogràfica -el potencial reproductiu- hi va comptar decisivament la dieta. En els dominis de la creu el consum de porc s'havia convertit en la principal font proteínica. Els porcs -molt adaptables i resistents a la misèria generalitzada que campava lliurement en aquelles societats- van ser cabdals en l'alimentació, cosa que explica el potencial demogràfic dels cristians. A diferència del cabrit -més delicat-, la font proteínica dels musulmans, que Darwin hauria relegat, sense contemplacions, a la banqueta dels reserves.

Covadonga i el presumpte origen d'Espanya

Una altra particularitat és les grans diferències que separaven els regnes cantàbrics dels pirinencs. O si es vol, els atlàntics -cèltics- dels mediterranis -ibèrics-. Lleó -el relleu d'Astúries en la cursa per posar els peus a les aigües del Duero- era el receptacle de la tradició política visigòtica. L'antic regne de Wamba i família havia estat una olla de grills on les diferencies es dirimien a cops de puny i a cops d'estat. Curiosament el nacional-catolicisme contemporani el va presentar com l'origen de la nació espanyola: la llista dels 33 reis gots.  Els reis lleonesos eren uns cabdills locals que s'havien intitulat hereus de Wamba. El fundador de la nissaga reial lleonesa, el mític Pelai de Covadonga -més asturià que la fabada-, es volia nascut i criat a la cort toledana. Un detall que explica la tirada dels lleonesos -Castella llavors no era més que una província comtal subordinada- cap al sud. Una ambició que -l'any 1000- havia adquirit la traça delirant de recuperar l'Imperi romà d'Occident.

Carlemany i la suposada Marca Hispànica

La Marca Hispànica no va existir mai. Si més no, com a unitat política o militar. El terme es referia abstractament a un espai incontrolat amb un poblament inestable i una organització precària. Una mena de “terra de ningú” que suggereix, per exemple, les caravanes de pioners que van colonitzar l'Oest americà i que hem vist a través dels “westerns” de fàbrica contemporània. Els comtats catalans van néixer com a unitats de l'Imperi franc -la superpotència europea- per enquadrar la població que s'havia endinsat en la terra de ningú, fugint de la misèria i de la duresa feudal. L'any 1000 els comtats catalans ja s'havien independitzat de la tutela franca. L'amenaça andalusí i el probable desvetllament dels francs -llavors molt centrats a endreçar els calaixos de palau- van obligar a buscar recer en l'altra superpotència continental: el pontificat. Barcelona va mirar cap a Roma, i va rebre les quatre barres -l'estendard dels dominis que estaven sota protecció vaticana-.

Els bascos, els no-alineats

El regne de Navarra -l'any 1000 es deia regne de Pamplona- era el resultat de la reunió de les tribus basques que s'havien declarat del tot independents quan l'imperi romà s'ensorrava, en la centúria del 400. Els bascos -que havien estat els més fidels col·laboradors de Roma i els més recompensats pel seu posicionament- quan van enterrar el patró es van sentir amos del seu destí. Van combatre amb èxit primer els visigots, després els francs i finalment els àrabs. I van construir un regne sobre el solar històric del poble basc. Els Arista -la nissaga reial- era una família destacada de les elits locals que es van coronar emparant-se en la tradició romana: reis navarresos en substitució dels emperadors romans. Però l'empresa basca -malgrat les campanyes del rei Sanç- no tenia una orientació hispànica. En els segles precedents havien colonitzat les Landes, entre Baiona i Bordeus. Navarra ambicionava convertir-se en un petit imperi-tap entre la mitja lluna i la creu. 

Les males llengües

Naturalment l'evolució del llatí vulgar universal -la mala llengua de les classes populars- va seguir, morta i enterrada la lloba capitolina, un camí diferenciat en cada cas. Els substrats -l'herència de les llengües pre-romanes- van emergir amb una força colossal. L'any 1000, als dominis de la mitja lluna, havia desaparegut la llengua llatina, substituïda per l'àrab andalusí. I als dominis de la creu, ja estaven plenament formades les llengües romàniques: el gallec-portuguès, l'asturià-lleonès, el castellà(creat per bascos romanitzats), el navarrès-aragonès (proper al castellà) i, finalment, el català (amb fortes influències de l'occità). I a banda, l'euskera. Sistemes lingüístics que van esdevenir llengües nacionals. Elements d'identitat de les nacions peninsulars que ens han arribat fins als nostres dies. En alguns casos amb una salut vigorosa, i en d'altres, tocats de mort. Però que són una prova més -probablement la més contundent- que Espanya ni existia, ni es va construir l'any 1000. 

Font: Existia Espanya l'any 1.000?

Existia Espanya l'any 1.000?

I vosaltres us ho creieu, que no som prou?

«Es tracta simplement d'aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabe essent més important que la veritat comprovable»

EDITORIAL Vicent Partal

Ho he explicat moltes vegades, però aquesta volta estic sorprès per la velocitat amb què passa. Cada any l’assistència multitudinària a l’Onze de Setembre fa callar totes les boques durant un temps, però poc després comença la tasca de minar la realitat. Titulars de diaris, consignes per Twitter, opinions falsament entristides que comencen a dir-nos que no som prou i que anem cap avall, els independentistes. Repasseu la vostra hemeroteca sentimental: quantes vegades aquests darrers anys ells no han aconseguit que us pensàsseu, ni que fos uns quants dies, que havíem perdut pistonada, que no érem prou per a guanyar el referèndum, per aconseguir la independència?

La sorpresa és que ara la campanya ha començat a una velocitat supersònica. Normalment s’esperaven que canviàs l’any, però aquesta vegada ja ens trobem en ple combat propagandista i intel·lectual i encara no s’ha acabat el novembre. És evident que tenen més pressa que mai i més urgències que mai. Repasseu, si no, la quantitat d’articles que han aparegut aquestes darreres hores dient, tots, com si fos una consigna, que no som prou. Quedareu esglaiats.

Ara, d’això, en diuen ‘postveritat’. L’Oxford Dictionary ha designat ‘postveritat’ paraula nova de l’any i ha definit aquesta tècnica propagandística amb precisió: ‘Relatiu a o denotant circumstàncies en les quals fets objectius no són tan influents en la formació de l’opinió pública com l’apel·lació a l’emoció i a la creença personal.’ És això mateix: els fets objectius no compten. La cosa és simplement aconseguir que allò que aparenta ser veritat acabe essent més important que la veritat comprovable. Si la població afectada no és capaç de resistir l’embat de l’aparença, tant hi farà el seu esforç perquè guanyarà qui controla el missatge.

La veritat, en el nostre cas, és tan contundent que fa vergonya haver-la de repetir. 27-S. Eleccions catalanes. Amb el percentatge de participació més alt de la història, el 77,45%. En totes les eleccions que s’han fet mai en tot l’estat espanyol, la participació més alta que s’hi ha assolit fou del 80%. Podem pensar, doncs, que el dia del referèndum acudiran a votar un 3% o un 4% més de la població, un 5%, però ningú no es pot creure que hi acudirà el 90%. O encara no sabeu que hi ha gent que no ha votat mai ni votarà mai?

Així doncs, amb un percentatge de participació gairebé impossible de superar, els dos grups que es presenten com a independentistes aconsegueixen aquell dia prop de dos milions de vots. Queden exactament a 79.667 vots de la majoria absoluta. I en termes de percentatge n’obtenen el 48,05%.

Les eleccions del 27-S no són cap referèndum i, per tant, les dades que en resulten no poden ser tractades com si ho fossen. Però ningú no discutirà que si es mira detingudament aquell resultat dóna pistes ben clares sobre què podria passar en un enfrontament directe entre el sí i el no.

Hi va haver el 48,05% de vots inequívocament a favor del sí i el 39,31% inequívocament a favor del no. En el terreny de l’ambigüitat hi ha la resta. No és gens difícil d’entendre, però, que al vot a favor de la independència, anant molt malament, li faltarien dos punts per a guanyar en qualsevol circumstància, mentre que al del no li’n faltarien onze.

Amb les xifres a la mà, els qui no són prou són els partidaris del no. Per a guanyar de manera indiscutible el referèndum, anant molt malament, només caldria que un 15,41% dels votants de Catalunya Sí que es Pot i Unió votassen que sí en el referèndum. Amb això n’hi hauria prou, mantenint les xifres del 27-S. I parlem d’unes 50.000 persones, a tot estirar. Els partidaris del no, en canvi, haurien de convèncer-ne almenys 440.000 per a superar el bloc del sí. Ara això semblarà ‘Barri Sèsam’, però convèncer 50.000 persones és molt més senzill que no convèncer-ne 450.000. S’entén?

No sóc gens partidari d’enganyar-nos i, per tant, això que diré ara només ho dic per a demostrar si n’és, d’absurda, la teoria del ‘no som prou’. Si agafem els vots del 27-S, comptant només els del sí i els del no i deixant de banda els qui no es van voler definir aleshores, el resultat és que el vot a favor de la independència representa el 55% i el del no es queda en el 45%. I amb aquests xifres a la mà encara volen que ens creguem que no som prou?

Comparem-ho. Com ens ho hauríem de creure això, que no som prou, si l’últim referèndum d’independència que s’ha fet a Europa, el de Montenegro del 2006, va ser guanyat exactament amb un 55,5% dels vots. Espanya bé reconeix Montenegro com a país independent i Montenegro bé té cadira a l’ONU. Què significa, doncs, la paraula ‘prou’? Com es mesura? Perquè no tindria gens de sentit que el 55% fos prou perquè Espanya reconegués Montenegro però no fos prou per a Catalunya.

Ha passat un any llarg de les eleccions ja. I quan presentes les dades com jo ho he fet ara sempre apareix qui diu que això era fa un any, però que ara estem pitjor. I que per això no som prou.

Bé, la veritat indiscutible és que no tenim manera de mesurar-ho amb certesa total. Potser no som tants, però si volem tenir una discussió seriosa l’altre hauria d’admetre que també hi ha la possibilitat que siguem més. Qualsevol altra posició seria una trampa.

Ens diuen que hi ha enquestes que anuncien un empat tècnic o una victòria del no. Però ens ho diuen en l’era en què les enquestes anunciaven de manera indiscutible que el Regne Unit es quedaria a la Unió Europea i que Hillary Clinton seria la nova presidenta dels Estats Units. No vull ferir amb aquest comentari. Avui dia la tasca d’enquestador deu ser la més difícil del món. Però si amb les enquestes passa això que passa, no sembla gaire seriós que l’únic argument siga aquest.

La ‘postveritat’ torna a atacar. Agafant-se a una dada demoscòpica o a un comentari d’algú. Però us en recordeu, que al maig i al juny, i al juliol, tothom patia perquè no ompliríem els carrers l’Onze de Setembre? Els nervis fins i tot es van apoderar de l’ANC, de tant insistent que era la campanya, de tant segur que era que no ompliríem. I vam omplir o no? Pregunte. I vam cloure boques o no? Pregunte.

Ho remataré. No hi ha ni una sola raó per a creure que l’independentisme no pot guanyar, amb claredat, el referèndum del setembre. Encara falten molts mesos i poden passar moltes coses que alteren aquesta opinió, però avui dir que no som prou per a guanyar és simplement propaganda política. Propaganda, a més, que no es fonamenta en res, en cap dada contrastable ni sensata. I que només intenta afeblir els partidaris de la república.

Contra la ‘postveritat’, però, hi ha dues eines d’una eficàcia demolidora: la persistència de la veritat i la resistència psicològica dels qui són atacats. I aquesta segona, estimat lector, només depèn de tu i només la pots activar tu. O creus en allò que veus i vius cada dia o te’ls creus a ells. Lamentablement és tan senzill com això.

Font: I vosaltres us ho creieu, que no som prou? | VilaWeb

I vosaltres us ho creieu, que no som prou?

"Perilloses i roges": la història de disset dones afusellades

La historiadora Queralt Solé investiga els judicis franquistes contra les condemnades a Catalunya

SÍLVIA MARIMON 

Poc després de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, el gener del 1939, van començar a xiular les bales al Camp de la Bota. Els vencedors disparaven contra tots aquells a qui consideraven perillosos. Un dels objectius dels piquets d’afusellament va ser una família sencera. Encarnació Llorens Pérez, el seu marit i el seu fill de 24 anys van morir l’un al costat de l’altre el 26 d’abril de 1939 a les 5.30 de la matinada. A Llorens, una de les disset dones que van ser afusellades durant el franquisme a Catalunya, se la va sentenciar a mort després d’un judici sumaríssim. Se la va acusar, amb el seu marit i el seu fill, d’haver participat en l’assalt al convent del carrer de Roger de Llúria el 19 de juliol del 1936. Sense proves, se’ls imputava els assassinats dels oficials colpistes que s’hi havien refugiat després de rendir-se.

El sumari destaca que la família s’havia recreat amb els cadàvers i havia saquejat el convent. Encarnació Llorens va acceptar ser militant de la UGT, però va negar la resta de les acusacions. El fill va explicar que havia entrat al convent per salvar els volums de l’Enciclopedia Espasa. Però en aquell moment els sublevats, que no feia ni quatre mesos que havien ocupat Barcelona, estaven assedegats de venjança i van decidir executar tota la família.

La història de Llorens és una de les que ha localitzat la historiadora Queralt Solé a l’Arxiu del Tribunal Militar Territorial III, a Barcelona. “Són disset dones, poques si es compara amb el nombre d’afusellats, que van ser 3.358. Als franquistes els costava matar dones. No era per una qüestió de clemència, sinó de masclisme”, diu Solé. No podien equiparar les dones amb els homes i preferien la mort social per castigar totes aquelles a qui consideraven “perilloses”. Que no les condemnessin a mort no vol dir que no les assassinessin. Les fosses, que encara perviuen a Espanya, són plenes de dones que van morir de nit, de manera clandestina, rere la tàpia d’un cementiri. “A les condemnades se les castigava privant-les del que per als rebels era el màxim objectiu d’una dona: ser mare”, destaca Solé. Les violaven, les rapaven i els feien beure oli de ricí, que actuava com a laxant, mentre les obligaven a passejar-se pels carrers. Moltes van passar anys tancades a les presons. A d’altres els van prendre els fills.

Solé apunta que, segons les seves investigacions, els consells de guerra contra les dones es poden dividir en tres grups: quan a les acusades se les condemnava per alguna cosa que havien fet, quan pagaven pel que havia fet el marit, el germà o el fill, o per motius molt més foscos com la venjança. Un afusellament força singular, perquè és un dels únics que es van produir després del 1939 i perquè el seu procés és excepcionalment llarg, és el de Concepción Guillén Martínez. La van matar a Lleida el 13 de maig del 1943 i va ser l’última executada a Catalunya. El juliol del 1936 Guillén va decidir anar a la Seu d’Urgell a fer la “revolució” amb el seu company, Juan Baeta Sánchez. Se la coneixia amb el sobrenom de la Lleona.

“No és habitual que fessin declarar 26 dones i 20 homes, i no una sinó dues vegades com a mínim, per assegurar-se que era la persona que havia comès els crims dels quals se l’acusava”, diu Solé. Els testimonis asseguraven que havien vist la Lleona llançant granades o vanagloriant-se d’haver mort gent de dretes i capellans: “ Yendo vestida de hombre y llevando una pistola en el cinto, siendo el terror de todo este país ”, detalla el sumari. Finalment, va ser una fotografia d’ella amb una granota blava, adjuntada al sumari, el que la va condemnar. Guillén va reconèixer que era ella: “ En algunas ocasiones conducía el coche, vistiendo por tal motivo mono azul y llevando así mismo pistola al cinto, pistola que manifiesta que nunca hizo uso de ella ”, diu el sumari.

La historiadora destaca que en els judicis sumaríssims a les dones hi ha molts comentaris que no es troben en els dels homes: “El llenguatge és diferent. Hi apareix sovint la paraula libertina, se’ls pregunta si havien viscut maritalment amb una o dues persones, si tenien relacions íntimes amb els companys, si a casa seva s’hi feien moltes reunions, si havien fet el salt al seu marit o si tenien relacions estranyes amb una amiga”, detalla la historiadora. Als documents hi ha moltes parts fosques, coses que no s’entenen.

“Els judicis eren il·legals però és quasi impossible trobar una pauta. Quan investigues a fons vénen moltes preguntes. Per què amb algunes dones les sentències eren tan dures i d’altres que havien reconegut crims molt pitjors als ulls del franquisme només complien curtes penes de presó?”, reflexiona Solé. Rere moltes condemnes també s’intueix l’interès per fer desaparèixer algú que podia ser un obstacle. És el cas de Carme Claramunt, la primera de les disset dones afusellades a Catalunya. La van assassinar al Camp de la Bota el 18 d’abril del 1939. La sentència conclou: “ Individua peligrosísima. Gran propagandista de las ideas rojo-separatistas. Militante de la ‘Esquerra’ y de ‘Estat Català’. Autora de infinidad de denuncias a personas de derecha. En su casa se celebraban reuniones de hombres y de mujeres. También poseía armas. Persona peligrosísima y nefasta para el G.M.N. [Glorioso Movimiento Nacional ]”. “L’acusació d’haver denunciat gent que posteriorment era morta a la rereguarda, si més no els primers mesos, va ser un element clau per ser executades”, afirma Solé.

Herències cobejades

Claramunt sempre es va declarar innocent. Poques hores abans de ser executada es va acomiadar de la seva tieta amb una carta: “Estimada tieta: ha venido el juez y ha decretado la pena de muerte, y me ha dicho que así lo había decretado el Generalísimo y esta mañana a las cinco me van a fusilar. Tú ya sabes que matan a una inocente ”, va escriure. Al llibre Executada, l’historiador Emili Ferrando defensa que rere l’execució de Claramunt hi podien haver interessos econòmics. La va denunciar una veïna, Maria Sallent, a qui havien assassinat els dos fills a la rereguarda. La hipòtesi de Ferrando és que la tieta de Claramunt volia deixar la botiga a la seva neboda i la família Sallent anhelava heretar el negoci.

“El sumari de Magadelena Nolla, afusellada el 21 de juny, sembla ben bé una venjança personal”, diu Solé. Una veïna la va denunciar en una comissaria de Barcelona el 22 de febrer del 1939. La va acusar de participar amb el marit en l’assalt de l’Asil Duran -un reformatori per a nois-, de quedar-se mobles i de denunciar el frare que dirigia l’asil i que posteriorment va ser assassinat. Quan va tornar a declarar va incrementar les acusacions, sumant-hi tants càrrecs com va poder: que va teixir roba per als republicans, que va bufetejar unes monges, que era d’ERC...

Van escorcollar la casa de Nolla i només hi van trobar mobles vells: ni rastre d’objectes robats a l’Asil Duran. Nolla només va reconèixer que simpatitzava amb ERC i va negar la resta de les acusacions. Sense cap prova la van afusellar. “¿La van executar a ella pel marit fugit a França? ¿O potser la denunciant s’intentava protegir de Nolla perquè aquesta tenia informació que la podia perjudicar?”, reflexiona Solé.

Les desavinences maritals podien acabar tràgicament. Dolors Giorla no va tenir cap garantia processal. No van importar els testimonis que afirmaven que se la “considerava una bona dona incapaç d’haver comès cap acte delictiu”. Ni que les seves veïnes afirmessin que anava a missa i que era una persona “addicta” al Glorioso Movimiento Nacional. “Sense ser-ne conscient, ella mateixa es va condemnar”, diu Solé. El seu delicte va ser haver denunciat el seu marit a les patrulles de control durant la República. “ Mi marido se portaba mal conmigo y yo sabía que tenía otras queridas ”, va dir. I va afegir: “ Denuncié que me daba malos tratos y que era de derechas ”. Ho va fer per aconseguir el divorci.

A les germanes Queralt les van condemnar a reclusió perpètua -el fiscal en demanava la pena de mort-. Van ser el boc expiatori del seu germà, Josep Queralt, fundador d’Edicions Proa, que havia aconseguit creuar la frontera i vivia exiliat a França. Al sumari s’hi llegeix: “En las fiestas del Libro, las tres hermanas formaban Stant ‘Proa’ vendiendo obras editadas por aquella editorial de la que era uno de los dirigentes Puig i Ferreter, significado elemento separatista. En determinada época trajeron a su domicilio haciendo vida íntima con él al revolucionario Andrés Nin quién traducía las obras comunistas rusas al catalán”. Com que no podien castigar Josep Queralt, van decidir acarnissar-se amb les germanes.

Teixidores, porteres i infermeres assassinades

Salvadora Catà Ventura, 37 anys

Estava casada i era bugadera. Se la va acusar d’haver matat un jove requetè, de ser del POUM, de participar en el saqueig d’esglésies, de cosir roba per a l’exèrcit republicà, de burlar-se dels catòlics... No es va fer cap cas d’un informe de l’alcaldia de Girona que afirmava que s’havia sindicat a la CNT perquè, si no, no la deixaven treballar com a cosidora.

Eugenia González Ramos, 20 anys

Havia treballat com a infermera en diferents hospitals de la rereguarda republicana. La van acusar de ser de la UGT i d’haver matat un falangista al principi de la guerra. Només va acceptar haver presenciat forçada la mort d’aquest.

Cristina Fernández Pereda, 39 anys

Dues veïnes la van acusar d’haver matat un tinent els primers dies de guerra i de denunciar gent de dretes que més tard van ser assassinades. Ella ho va negar tot, i va defensar-se dient que gràcies a ella el propietari de l’edifici, on feia de portera, va salvar la vida.

Ramona Peralba Sala, 35 anys

Era teixidora. Tres dones la van acusar d’haver revelat on s’amagava el germà d’una d’elles. Els informes de la FET-JONS i la Guàrdia Civil concreten que era “ propagandista del desnudismo y de las ideas marxistas ”. Només va acceptar ser de la CNT.

Neus Bouza Gil, 22 anys

Acusada d’haver participat en afusellaments de persones de dretes al Camp de la Bota. En dos mesos va ser jutjada, condemnada i afusellada. Ho va negar.

Elisa Cardona Ollé, 21 anys

Va ser acusada d’haver denunciat diferents persones de dretes hostatjades a l’Hotel Nacional de Tarragona, on treballava. Sempre es va declarar innocent. Al Registre Civil s’especifica “ falleció a consecuencia de haver sido pasada por las armas ”.

Maria Martí Iglesias, 38 anys

La van acusar d’anar a buscar un capellà amagat a qui van matar davant seu. Ella ho va negar tot i només va reconèixer que havia indicat com arribar a la casa que buscaven els milicians. A l’informe s’especifica que és una dona “ de malísima conducta”.

Virgínia Amposta Amposta, 36 anys

La van acusar de dirigir la UGT i de promoure i instigar l’assassinat de setze persones que van morir a Viladecans. L’informe insisteix molt en el fet que “ fue luego maestra de párvulos, lo que aprovechó para hacer, entre ellos, propaganda disolvente ”.

Elionor Malich Salvador, 60 anys

La van acusar d’haver denunciat veïns de l’edifici on era portera. L’informe de la policia diu que se la coneixia com la Roja i que la seva pròpia mare afirmava que ho era. La mare també va declarar que “ era de moral muy dudosa y que ha vivido maritalmente con diversos hombres ”.

Font: "Perilloses i roges": la història de disset dones afusellades

"Perilloses i roges": la història de disset dones afusellades