Durant molt de temps, la idea de Països Catalans ha
sigut patrimoni de l’independentisme. Però a mesura
que aquest s’ha tornat majoritari al Principat, s’ha anat
amagant la nació sencera que ens va explicar Joan
Fuster. Una qüestió de ritmes i de pragmatisme que
lluny d’abandonar el projecte, el pot fer reviscolar en
la mesura que la futura República catalana contribueixi
al desvetllar nacional de la resta de territoris dels
Països Catalans.
Com conviuen avui les aspiracions
nacionals dels diferents territoris
dels Països Catalans? Per què al
Principat de Catalunya hi ha un moviment
independentista majoritari i als
altres territoris no? Quines implicacions
tindria la independència de
Catalunya per a la resta dels Països
Catalans?
En aquest article ens plantegem
aquestes tres preguntes en relació a
aquesta qüestió, a les quals intentarem
apuntar algunes claus de
resposta. Per tothom és evident que
històricament els diferents territoris
inclosos en la denominació Països
Catalans han tingut trajectòries
polítiques molt diferents. Mentre al
Principat de Catalunya s’ha assumit
la idea d’una realitat nacional en
relació a la identitat catalana, en els
altres territoris l’assumpció d’una
identitat nacional sembla difícil o
impossible de donar per descomptat.Malgrat aquesta diferència fonamental,
que té l’origen en trajectòries
històriques i polítiques diferents,
el marc dels Països Catalans conté
molts vasos comunicants. El substrat
cultural comú, a més, constitueix
la base d’un projecte polític
de caràcter nacional que té arrels
molt fortes en la societat civil dels
respectius territoris. Per tant, és
possible que en el futur aquesta
proposta nacional, formulada com
un projecte modernitzador, pugui
esdevenir un eix articulador d’un nou
territori polític. Ara per ara, però, la
transcendència de la reivindicació
independentista al Principat de Catalunya
sembla haver situat la qüestió
dels Països Catalans a la cara oculta
de la lluna: com si no hi fos, però
alhora com un fet imprescindible per
comprendre la complexitat i l’abast
geopolític, econòmic, cultural…, que
comporta el trencament de l’Espanya
de les autonomies, tal com va ser
concebuda durant la Transició, i la
possible creació d’un nou estat. Si hi
ha alguna cosa que faria trontollar
encara més les coses, més que la
independència de Catalunya, fóra la
possibilitat que estigués vinculada
a la construcció d’una nova regió
europea amb característiques d’estat
nació i que abastés els Països
Catalans en el seu conjunt.
Tant la reivindicació independentista
al Principat, com la mateixa reivindicació
pancatalanista apadrinada
per Joan Fuster (1922-1992) als anys
1960, tenen orígens en paral·lel. Més
ben dit, podem dir que formen part
d’una mateix moviment cívicopolític,
que sorgeix en el context d’emergència
dels moviments socials moderns,
els moviments de masses d’una
banda, i els moviments culturals de
l’altra. En paral·lel als moviments
de masses clàssics, dels sindicats i
dels partits polítics d’esquerres, el
catalanisme de caire més nacionalitzador
—si voleu més radical i més
liberal i jove—, que genera símbols
com les diades nacionals de l’Onze
de Setembre, del 25 d’abril i del 31
de desembre, és un moviment cívicocultural
que sempre bascula entre
la protesta i la resistència cultural,
en oposició constant a la repressió
espanyola. Des de finals del XIX i els
inicis del segle XX en trobem un bon
nombre de mostres en petits conflictes
locals, ja sigui per l’exhibició
de la senyera amb les quatre barres
o per una ballada de sardanes. Es
tracta d’un moviment que té un fort
arrelament local arreu dels Països
Catalans, en múltiples entitats i
agrupacions que no tenen altra pretensió
que dur a terme una afirmació
simbòlicocultural catalanística.
Quan Fuster el 1962 proposava la
denominació Països Catalans per a les terres de parla catalana a Qüestió
de noms,
1
ho feia en un context de
sorgiment d’una «energia civil decidida»,
que buscava constituir un nou
projecte cultural en l’àmbit territorial
de la llengua. Si en la Renaixença
es produeix un primer moviment
modernitzador,2
als anys 1960 de la
resistència cultural contra el franquisme
emergeix una nova força cívicocultural,
amb presència minoritària
i local, progressivament polititzada al
Principat. Cal entendre, doncs, la proposta
dels Països Catalans com un
fet del segle XX, malgrat que en puguem
trobar precedents més antics.
El terme formulat per Joan Fuster
amb gran èxit, era una idea de fons
que ja existia des de la Renaixença
del segle XIX3
i que venia justificada
per la història i l’origen medieval de
la colonització del territori inclòs en
la denominació, com ell mateix explicà.
Però és en l’etapa de la Transició
política quan pren més rellevància.
De fet, un dels esdeveniments que
més va popularitzar la mateixa noció de «Països Catalans» fou el Congrés
de Cultura Catalana celebrat entre el
1976 i el 1977. Es tracta, doncs, d’una
proposta que encaixa en el procés
nacionalitzador, és a dir, en el procés
de creació d’una identitat col·lectiva
moderna sobre la base d’una llengua
i una cultura compartides,4
fixant-ne
aquells elements referencials que
permeten institucionalitzar aquesta
identitat i establir-la com a hegemò-
nica en un territori.
_________________________________
1 FUSTER, Qüestió de noms.
2 MIRA, Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres i altres assaigs impetuosos; i GREENFELD, Nationalism: Five Roads to Modernity.
3 PUJOL, «Els Països Catalans i el Congrés de Cultura Catalana del 1975-1977».
4 SMITH, The cultural Foundations of Nations. Hierarchy, Covenant, and Republic; MIRA, Crítica de la nació pura. Sobre els símbols, les fronteres i altres assaigs impetuosos; i MIRA, Cultures, llengues, nacions.
 |
| La Porta dels Països Catalans, prop de Salses |
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada