El secretari general de Sortu assegura a El Món que “quan es convoqui el referèndum l’Estat haurà perdut, tant si el prohibeix com si el permet”, i demana a JxSí i la CUP que aparquin les diferències fins al final del procés
 |
| El líder de Sortu rep El Món sense límit de temps i sense la presència de cap equip de premsa supervisor. |
Arnaldo Otegi (Elgoibar, 1958) ha militat en la política basca des del carrer, des del Parlament basc i també entre reixes. El 1977, amb només 19 anys ingressa a ETA-pm, la branca político-militar de l’organització armada basca. En total, suma catorze anys privat de llibertat en presons espanyoles, els últims 6 anys i mig pel cas Bateragune, que va condemnar-lo per l’intent de reconstruir Batasuna sota la tutela d’ETA. Una sentència que l’esquerra abertzale ha interpretat com una maniobra de l’Estat espanyol per evitar la culminació del procés de pau.
Amb els acords de Lizarra-Garazi el 1998, Otegi impulsa un gir en les posicions de l’esquerra abertzale per tal de potenciar la resolució política i l’abandonament de les armes per part d’ETA. El cessament definitiu de la violència política el celebra des de la presó de Logronyo, el 20 d’octubre de 2011. Tot i que ha complert tota la condemna, el secretari general de Sortu no ha pogut representar EH-Bildu a les eleccions del 25 de setembre perquè la justícia espanyola li manté la pena d’inhabilitació. Rep El Món a la seu de Sortu a Donostia per tenir una conversa llarga, sense límit de temps i sense vigilància de cap equip de premsa.
Qui és Arnaldo Otegi i qui vol ser Arnaldo Otegi?
És una bona pregunta! [riu]. Sóc una persona normal, compromesa amb aquest país des de fa molts anys, sóc un militant convençudament marxista i un militant convençudament independentista, i no tinc una ambició especial per saber on seré, sempre he dit que seré allà on vulgui la gent i fins que vulgui la gent.
Això ho diuen tots els polítics convencionals.
Ho sé, però jo espero ser algú a qui no li treguin l’hemeroteca per dir-li ‘vostè va dir això’ i que no ho hagi complert. No tinc ambicions especials per arribar a un determinat lloc, però sí tinc una ambició especial de llegar a les següents generacions un estat lliure, una república basca.
Vostè lidera una candidatura d’equip per dirigir Sortu, però el seu objectiu és poder ser candidat a lehendakari?
Des del punt de vista jurídic, en les properes eleccions basques la inhabilitació encara estaria activa, però nosaltres mirarem de resoldre-ho, tant per la via de recórrer la providència del TC com per allò que pugui decidir el Tribunal d’Estrasburg, que ja ha admès a tràmit la nostra petició. Cal tenir en compte que aquest tribunal admet a tràmit aproximadament un 3% dels recursos, i això vol dir que com a mínim hi ha vist debat jurídic. En tot cas, d’aquí a quatre anys esperem trobar-nos en una altra fase del procés d’alliberament nacional.
Sigui com sigui, vostè no renuncia a ser candidat a lehendakari.
En absolut, però tampoc tinc una ambició especial de ser-ho. D’aquí a quatre anys haurem de posar sobre la taula els pros i contres d’aquesta candidatura. Allò important no és que el candidat sigui jo, sinó que l’independentisme guanyi d’una vegada les eleccions en aquest país. El treball d’aquests quatre anys és demostrar que estem disposats a l’acord, però també que som alternativa de govern. Jo podria liderar aquest procés, però si no ho faig, tampoc no passa res.
Que en aquests quatre anys l’independentisme creixi, dependrà de quin govern i quines polítiques nacionals estigui disposat a fer el PNB?
El PNB no té un projecte independentista, de cap de les maneres, independentment dels discursos que faci a l’Alderdi Eguna. La nostra previsió és que hi haurà un govern de coalició amb el PSE, però no està còmode amb la perspectiva de passar-se quatre anys depenent no només del PSE sinó també del PP, i intentaran fer una quadratura del cercle en què busquin aliances puntuals amb la resta de forces. En qualsevol cas, en aquesta legislatura s’han de produir passos qualitatius en termes d’alliberament nacional. No podem estar quatre anys més marejant la perdiu, perquè tinc la impressió que fa 25 anys que discutim del mateix. Ja sabem què pensa cadascú i qui està a favor del dret a decidir i qui no.
De fet, vostès van proposar en campanya electoral una mena de front nacional PNB-EH-Bildu i Podemos-Ahal Dugu. Encara confien en aquest front per avançar en el dret a decidir?
Al Parlament basc hi ha 57 de 75 escons que consideren que Euskadi és una nació i que té dret a decidir. Ja tenim aquesta majoria àmplia, i ara nosaltres treballarem perquè es porti a la pràctica.
La proposta d’EH-Bildu recorda les converses de Txiberta de l’any 1977, en què les principals forces de l’arc abertzale-nacionalista, entre elles el PNB i ETA, van intentar un front nacional per presentar-se a les primeres eleccions espanyoles, que finalment no es va materialitzar.
Aquesta majoria nacional ja existeix i difícilment serà més àmplia, però també proposàvem un front social per aturar les retallades, en el qual també hi pot ser el PNB si vira a l’esquerra, i finalment, en termes de pau i convivència estàvem oberts a un gran pacte, on, amb molta imaginació, hi podríem arribar a incloure el PSE si és capaç de transitar per altres camins. Ara bé, som conscients que el PNB anirà a un tripartit amb PSE i PP per a ‘les coses de menjar’, que per al PNB són l’alta velocitat, els pressupostos i les retallades, però intentarà arribar a acords amb EH-Bildu en termes de pau i convivència segur, i potser també en termes nacionals. L’acord és possible, però el que no sabem és com s’ho farà el PNB per sostenir acords amb el PSE i alhora avançar nacionalment.
Històricament, Euskal Herria s’ha defensat nacionalment a la dreta des del PNB i a l’esquerra des de l’esquerra abertzale. Però quan vostè surt de la presó l’1 de març de 2016, es troba que, en una situació sense violència, Podemos s’ha menjat una bona part del terreny d’EH-Bildu. Per què l’esquerra abertzale ha perdut aquest espai que hauria de ser seu?
Podemos sorgeix en una societat que està traumatitzada per la crisi econòmica, però també per la crisi de la monarquia i del bipartidisme del règim del 78. I quan l’esquerra independentista canvia d’estratègia i desapareix la lluita armada d’ETA del panorama polític, tots els encaixos del 78 comencen a saltar, a falta d’un enemic, les contradiccions internes de l’Estat comencen a esclatar. En aquest context, l’Estat posa en marxa una operació per salvar el règim, i sorgeix un Podemos que inicialment té posicions molt radicals com el procés constituent o posar en qüestió el règim. A Euskadi ocupa l’espai d’una certa indignació, molt penetrant a nivell comunicatiu a través de les cadenes de televisió de l’Estat, i que sense un paper rellevant de la televisió pública basca, qui ocupa aquest espai és La Sexta, Cuatro i Tele5.
Molts votants de l’esquerra abertzale van votar Podemos a les espanyoles. Altrament, no surten els números.
Claríssimament, sí. Perquè Podemos es converteix en un referent, també per a unes 70.000 persones de l’esquerra abertzale que mai no votaven a les eleccions espanyoles i amb Podemos ho van fer. Per què? Perquè pensaven que no tenim interlocutors a Madrid, que Pablo Iglesias podia fer alguna cosa pels presos, i que si hi havia un partit que allà podria fer res per ajudar els bascos, seria Podemos.
Des de Catalunya, alguns sectors plantegen que amb la dreta no es pot construir un estat perquè no hi pot haver revolució social. Des d’EH Bildu s’ha reflexionat sobre aquesta qüestió, respecte al PNB?
Ni a Catalunya ni a Euskadi s’assolirà la independència només amb un front d’esquerres. Només seria viable si les forces independentistes d’esquerres tinguessin un nivell de penetració social proper al 60%, però fer la suma de les esquerres tant a Catalunya com a Euskadi vol dir que has d’aconseguir tant com que el PSE i el PSC es facin independentistes, ja no només Podemos. Per a l’esquerra abertzale mai no ha estat un problema rellevant comptar amb la burgesia nacional en el procés d’alliberament nacional. És més, en tots els processos d’alliberament nacional del món la burgesia nacional ha jugat un paper. El procés que et condueix a constituir-te en un estat és un procés interclassista, i com a tal, que la burgesia s’hi sumi no és un problema, al contrari, la lògica et porta a treballar plegats en un objectiu comú.
Una altra cosa és que els greus problemes de corrupció que han afectat CiU i les retallades socials et portin a marcar una posició més d’esquerres. Però amb sinceritat, ja ens agradaria tenir un PNB en les posicions de Carles Puigdemont. No tindríem cap problema a treballar junts. I això no vol dir que no critiquéssim la corrupció i que no volguéssim construir un estat des de posicions d’esquerres, però en democràcia, aquest estat es posarà al servei o no de les classes populars del país en la mesura en què l’esquerra sigui hegemònica i les urnes els atorguin aquesta hegemonia. Però primer cal tenir l’Estat, oi?
A l’esquerra abertzale aquest debat sobre la conveniència o no de sumar el PNB al procés d’alliberament nacional també es produeix?
Sí, hi ha sectors que identifiquen el PNB amb l’oligarquia basca, cosa que al meu entendre és absolutament contradictòria amb la història, el PNB mai no ha representat l’oligarquia basca, que ha estat sempre espanyola i de dretes. El PNB representa les classes mitges i mitges-altes, l’empresariat petit i mitjà del país, i aquest és el gruix que a Catalunya s’ha sumat al procés. Sense aquesta part substancial de la societat catalana i basca no construeixes majories. I al marge que l’esquerra sumés una majoria folgada, volem un país per a tothom. I per part de l’esquerra abertzale, ningú no dubta que volem un estat i que estem disposats a anar a la presó, però hi ha gent que creu que hi ha un camí més amable. I aquest és el camí que han de treballar altres sectors, com el PNB, per donar confiança a la petita i mitjana burgesia del país.
A Catalunya també hi ha gent disposada a anar a la presó, no només de l’esquerra. De fet, l’Estat comença a utilitzar la mateixa estratègia que a Euskadi per intentar evitar el debat polític democràtic, judicialitzar la política i dur els càrrecs electes davant de la justícia amb amenaces d’inhabilitació.
En el moment en què a l’Estat se li acudeixi utilitzar la força, en l’expressió que sigui, o enviant a la presó qui sigui, hauran perdut definitivament. És cert que en un moment determinat la gent es pot espantar, si envien a la presó un polític, però en termes internacionals i de relació amb l’Estat, és un punt de no retorn, l’Estat serà un maltractador. I això és el que s’apropa. Si la classe política manté el pols, i sobretot, si és capaç de posar la gent al carrer, l’Estat no té sortida. És fonamental el carrer, perquè aleshores l’Estat no té a on agafar-se.
De fet, l’expresident de la Generalitat Artur Mas considera que la mobilització ha de ser permanent. La independència es guanyarà més al carrer que no pas des de les institucions?
Al meu entendre, és fonamental no jugar aquesta partida només en termes institucionals, perquè treballar només des de les institucions no garanteix l’avenç del procés, ha d’estar combinat amb una forta presència popular als carrers. Ara bé, una mobilització permanent, si dura massa cansa la gent, és un factor que cal tenir en compte. Nosaltres hem mantingut activa la gent al carrer durant molts anys, i és un desgast permanent. Hem tingut èpoques en què gairebé no hi havia un cap de setmana sense manifestacions, i arriba un moment en què si no fas un pas endavant, la gent afluixa. Al meu entendre, Catalunya ha d’estar preparada perquè, quan faci el referèndum i l’Estat respongui, treure al carrer un o dos milions de persones. Si ho fa, guanya.
Aleshores, quina creu que pot ser la reacció de l’Estat si Catalunya, tal i com s’ha compromès el president Puigdemont i el Parlament de Catalunya, celebra el referèndum d’independència el setembre de 2017?
Amb Catalunya, l’Estat ha passat una primera fase d’escepticisme, que també s’ha vist en alguns sectors d’Euskadi, i és que pensaven que els catalans arribarien a un pacte econòmic, i que tot plegat era una escenografia de CiU. Des de la presó, en canvi, estàvem ja convençuts que “aquests fotran el camp i que Déu agafi confessat qui es quedi”. I la nostra reflexió des de la presó era, ‘com és possible que hi hagi un avenç nacional tan potent a Catalunya i nosaltres estiguem encallats en els presos?’.
Què creu que està disposat a fer l’Estat per aturar el procés?
Està disposat a tot, no en tenim cap dubte. Però ho pot fer tot? Aquest és el gran dubte que tenim.
Concreti aquest “tot”, si us plau.
Ningú no s’imagina la Legió entrant per la Diagonal, no perquè l’Estat no ho vulgui, sinó perquè no és tan fàcil en el context europeu. Ja ningú no té tots els instruments per aconseguir els seus objectius, i tampoc l’Estat. En qualsevol cas, l’Estat ja té un problema gravíssim, i és que en el moment en què es convoqui el referèndum, l’Estat ha perdut. Si el deixa fer, és evident que hi ha hagut una victòria dels valors democràtics, i si el prohibeix, també ha perdut, perquè la seva posició en el context internacional i en termes democràtics surt absolutament erosionat, a més, és clar, que qualsevol relació entre Catalunya i Espanya a partir d’aleshores queda trencada. L’estratègia dels catalans és una estratègia guanyadora en la mesura en què ha situat l’Estat en una tessitura en què faci el que faci perdrà. I aleshores, serà el moment en què l’Estat anirà a fons amb els funcionaris, a instal·lar la por en aquest col·lectiu.
La judicialització de la política també és una estratègia de la por?
Sí, absolutament. Però és un joc arriscat. Estic segur que si l’Estat actua per la via penal i envia Carme Forcadell a la presó o la inhabilita, serà l’última cosa que faci l’Estat a Catalunya. No descarto que això passi, però aleshores sí que ha de tenir clar que s’acaba la història. Tu vas a la comunitat internacional a explicar que han empresonat la presidenta del Parlament perquè permet debatre en un Parlament, i aquesta comunitat internacional et demana que negociïs amb l’Estat igualment?
La presó és més improbable, però no pas una inhabilitació.
La via de la presó se la pensaran moltes vegades, però no és impossible. Ara bé, la seva inhabilitació no dependrà tant de les instàncies judicials espanyoles com de la voluntat democràtica del Parlament de Catalunya. En el moment de la inhabilitació, el Parlament hauria de plantejar una posició de fermesa i de conviccions democràtiques i mantenir Carme Forcadell, independentment d’allò que diguin les institucions jurídiques espanyoles. I a l’endemà, Carme Forcadell va a treballar com qualsevol altre dia. És el que jo faria, sense que vulgui donar consells als catalans.
Vostè ha estat empresonat durant sis anys i mig per intentar reconstruir un partit polític, amb el qual l'esquerra abertzale pretenia posar fi a la lluita armada, i no hi va haver cap escarafall internacional.
Sí, però en aquell moment l’excusa d’ETA funcionava. És més fàcil vendre que empresones algú perquè està al servei d’ETA, que ETA no es vol dissoldre i que vol seguir amb la violència armada. Nosaltres ja sabíem que ens intentarien posar a la presó des del primer moment, i estàvem segurs que l’escenari de pau no agradava l’Estat, raó per la qual ens van treure del mig. Però en el cas català, com l’Estat pot vendre a la comunitat internacional un empresonament o una inhabilitació de Carme Forcadell? Una subversió de l’ordre constitucional, un problema de sedició? Complicadíssim.
Va sortir de la presó fa uns mesos i ha viatjat a alguns països per explicar el seu cas. Què li han preguntat?
Tant a la Gran Bretanya com a Irlanda i Brussel·les, tothom parla de Catalunya i et pregunta sobre el procés, i la conclusió a què arribo és que Europa té un problema per deixar caure Espanya, i és que l’Estat li deu molts diners, i els banquers europeus no volen que Espanya caigui perquè volen cobrar. Aquesta és la seva preocupació, i no pas la unitat d’Espanya. I per altra banda, no entenen com és que Espanya no obre una via de negociació, fins i tot per a un referèndum pactat. Europa estaria disposada a donar suport a una solució negociada i dialogada, perquè si no hi ha acord i Catalunya marxa sense assumir part del deute, l’Estat espanyol fa fallida. Europa és pragmàtica. I si finalment vota, guanya el sí i surt al carrer, al final no tindrà més remei que reconèixer el poble català.
Per què el PNB és tan reticent a donar suport al procés democràtic de Catalunya? És el mateix pragmatisme que demostra Europa, que si Catalunya marxa, algú altre ha de pagar la festa a Espanya?
Si marxa Catalunya, ens quedem sense cupo... El PNB necessita alimentar permanentment l’esperança de la gent que algun dia serà possible aconseguir el que volem, perquè l’Estat es democratitzarà. Si el PNB acceptés la nostra tesi que no hi ha res a fer, han d’anar al model català. Això seria terrible per a ells, perquè no volen enfrontar-se a l’Estat i perquè no volen ser un estat independent. Viu el procés català amb angoixa. És el mateix que li passa a Podemos, que creu que l’Estat espanyol es pot democratitzar.
El PNB té por que es produeixi un efecte mirall en la societat basca que l’arrossegués com a CiU cap a posicions independentistes per sobreviure?
Exacte. Si aquesta legislatura posem en marxa un procés de debat per crear un nou estatus que ens defineixi com una nació que té dret a decidir, i a la vegada posen a la presó o inhabiliten Carme Forcadell, anirem nosaltres a Madrid a demanar que ens reconeguin que tenim dret a decidir? Aquest escenari crea pànic en el PNB.
Una part de l’independentisme augura que quan arribi el moment de la desconnexió, el Govern es farà enrere. Veu determinació en Carles Puigdemont?
No conec exactament què es cou al Govern, però quan vaig visitar Catalunya, en tothom amb qui em vaig entrevistar vaig percebre una determinació absoluta per arribar fins al final. I pel que fa a Puigdemont, és independentista des de sempre i estic segur que durà el procés fins al final, i per tant, no veig que ningú s’hagi de despenjar.
El procés s’acaba amb una única gran desobediència, o cal fer moltes petites desobediències abans del dia de la desconnexió?
[Torna a riure], ja entenc la pregunta... Primer caldria veure de quines petites desobediències parlem i de quanta gent hi participa, perquè hi ha desobediències que es fan des d’elits militants, i en el cas català penso que convenen desobediències massives. Sigui com sigui, les petites desobediències són pedagògiques, prepares a la gent pel que vindrà i dones un missatge molt clar a l’Estat, però el gran moment és la desconnexió. I aquí l’independentisme s’ha de blindar i estar totalment unit.
Fa unes dies, els Mossos d’Esquadra van conduir l’alcaldessa de Berga, Montserrat Venturós, davant dels jutjats per declarar per no haver despenjat una estelada en període electoral, quan ella s’havia negat a fer-ho en dues ocasions. Al seu entendre, els Mossos han de desobeir, o han de complir amb la legalitat espanyola mentre sigui la vigent?
Si el mosso en qüestió estigués disposat a desobeir, endavant sense cap mena de dubte, però també caldria tenir en compte fins a quin punt les petites desobediències poden entorpir o facilitar el procés. Per això penso que aquestes qüestions tan rellevants, JxSí i la CUP les han d’arreglar tots junts, perquè tinc la impressió que hi ha una desconfiança important per part de la CUP sobre si JxSí serà capaç o no de fer la desconnexió. Els processos d’alliberament nacional són processos interclassistes, i cal entendre que es conjuguen interessos diferents en favor d’un objectiu comú, que és la creació d’un Estat. Allò important no és que existeixin contradiccions, sinó com es gestionen amb intel·ligència. I jo només tinc una fórmula, que és asseure’s en una taula i exposar amb honestedat quins són els límits de cadascú, donant prioritat sempre a allò que ens uneix sobre allò que ens separa. Junts pel Sí i la CUP han de parlar més i generar la confiança suficient com perquè tothom entengui que es juga amb honestedat, perquè si no, és molt difícil seguir endavant. I si la gent del carrer observa que hi ha una certa desconfiança entre els mateixos independentistes, al final es retrau.
Considera que la societat basca està dividida entre guanyadors i perdedors?
Això és quelcom que treballa amb força intensitat l’Estat espanyol, és l’esquema de perdedors i guanyadors, però no percebo que aquest sentiment existeixi a la societat basca, si bé pot haver-hi gent que se senti frustrada en una banda i en l’altra. És una societat en la qual hi ha un interès permanent a recrear episodis del passat per part de l’Estat, que té interès que això acabi en un esquema en què uns guanyen i els altres perden. Però aquesta política, al PP el duu a la marginalitat més absoluta en aquest país: 9 diputats al Parlament basc i 1 diputat al Parlament de Navarra, mentre que EH-Bildu en té 18 i 9. El missatge de la societat basca és molt clar.
L’estratègia del govern espanyol quan hi havia lluita armada és similar a la que desenvolupa sense lluita armada?
Sense cap mena de dubte, aquí l’Estat mira de recrear escenaris virtuals, en què, per exemple, una batussa de bar a Altsasua s’ha convertir en poc més que en un atemptat de terroristes contra la guàrdia civil, amb no sé quants minuts als mitjans de comunicació. L’Estat vol fer creure que ara ja no hi ha terrorisme, però que a la societat basca hi ha odi. Perquè l’Estat té un problema greu, i és que s’ha passat la vida dient que sense violència tots els objectius eren possibles, i ara han de desfer aquesta mentida com sigui. Però a Catalunya quin és l’argument per dir que no poden votar? L’argument és la llei, i arriben a una perversió total quan diuen que la democràcia és el respecte a la llei. La democràcia és el respecte a allò que decideixi la gent. Però per a aquests, que procedeixen del franquisme, allò important és el la llei i l’ordre. Per tant, necessiten recrear espais virtuals de violència a Euskadi i engrandir detencions de militants d’ETA, i ja ho comencen a fer a Catalunya, perquè en el debat polític no són capaços de desmuntar els arguments democràtics de les urnes.
Dos dies després de prendre possessió el nou govern espanyol, anunciava la detenció de “l’últim cap d’ETA”.
L’Estat necessita tenir ETA permanentment en l’escenari i assegurar que ETA no ha deixat les armes perquè és l’única manera de justificar el seu immobilisme. I a Catalunya ja veuran què poden treure. L’Estat mai no ha tingut cap interès a resoldre el conflicte, i nosaltres ja vam arribar a la conclusió que en certa manera estàvem equivocats, no hi ha Estat espanyol que sigui capaç d’evolucionar en termes democràtics fins a assumir la plurinacionalitat de l’Estat i el dret a decidir. En l’ADN de la cultura política espanyola no existeix cap mecanisme d’evolució d’aquest nivell, i no hi serà mai. Perquè si reconeixen que Espanya és un estat plurinacional i que els bascos, els catalans, els canaris, i fins i tot els andalusos i els castellans són una nació, Espanya no existeix. Què és Espanya aleshores? El problema d’aquest Estat és que viu la solució democràtica com una tragèdia.
A Catalunya, l’òrbita de Podemos recupera les tesis de Solé Tura i defensa que l’independentisme respon a un catalanisme conservador que no vol representar les classes populars. A què atribueix vostè aquest intent de trencar socialment el catalanisme?
Això és molt vell en l’esquerra espanyola. Ells plantegen que una república catalana no acabaria amb les retallades socials, bé, i l’alternativa quina és, seguir essent espanyols? I si seguim essent espanyols, no hi haurà retallades? És un argument absurd, la república catalana serà més d’esquerres o més de dretes segons el que vulguin els catalans a les urnes. I si Catalunya acaba essent una república burgesa i reaccionària serà perquè la gent ho haurà votat, no? Respectem la democràcia o no? El projecte de dominació de les elits espanyoles es fonamenta en la indissoluble unitat de l’Estat. Jo una vegada vaig fer una llista de qui estava en contra de la independència a Catalunya, que és extrapolable a Euskadi: les grans empreses i els banquers. I a favor? Els treballadors, les dones, els estudiants... Doncs no em quadra gens amb la idea d’un procés elitista i contra les classes populars. Els processos constituents populars es donen en processos independentistes, és una evidencia que construir la independència no és de dretes. Per tant, la conclusió és que, tristament, pensen que abans morada que trencada.
Diria que ETA i l’esquerra abertzale van ser una peça clau en l’evolució del nacionalisme ètnic al nacionalisme cívic?
Sense cap mena de dubte, sobre ETA i sobre l’esquerra abertzale es poden dir moltes coses, però és evident que durant el franquisme es va produir la modernització del pensament nacionalista, de tal manera que es va passar d’un nacionalisme amb caràcter etnicista i fins i tot xenòfob que defensava el PNB, a un nacionalisme plantejat en termes revolucionaris i d’esquerra. I això ha contribuït a generar una nova cultura política en aquest país, de manera que ara ja no ens reclamem com a nacionalistes sinó com a independentistes.
Des del punt de vista ideològic, l’esquerra abertzale segueix reivindicant el zazpiak bat, és a dir, la unió dels territoris d’Euskadi, Nafarroa i Iparralde?
Som molt conscients que tenim un país dividit entre dos estats, i un país dividit entre dues comunitats acceptades com a autonomies a l’Estat espanyol, i tres territoris al nord. El nostre objectiu final és construir un estat amb els set territoris, però som conscients que anem en tres trens diferents, un al nord i dos al sud, i tots tres han d’arribar a la mateixa estació, tot i que van a velocitats diferents.
De fet, el laurak bat, la unitat dels territoris d’Euskadi i Nafarroa, és una possibilitat reconeguda a la Constitució espanyola...
En una disposició transitòria, que al meu entendre està mal formulada, parla de la possibilitat que Nafarroa s’incorpori a la Comunitat Autònoma Basca... Hauria estat més intel·ligent que fos Euskadi qui es pogués incorporar-s'hi, perquè ja faria trenta anys que ho hauríem fet. Curiosament, ara UPN planteja al PP una reforma constitucional per suprimir la disposició, perquè a Nafarroa ara hi ha una majoria diferent. Això és molt propi dels espanyols, però si finalment hi ha una voluntat de crear un espai confederal, l’Estat tampoc no se’n sortirà amb nosaltres.
Font: El Món | Arnaldo Otegi: “Si l’Estat empresona o inhabilita Forcadell, serà l’última cosa que faci a Catalunya” http://elmon.cat/noticia/176325/arnaldo-otegi-si-lestat-empresona-o-inhabilita-forcadell-sera-lultima-cosa-que-faci-a-catalunya
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada