 |
| Dues històriques portades de Las Provincias d'octubre del 1978 (HMV). |
La creació de la identitat nacional
és un procés que es dóna en el cas
dels Països Catalans, no pas des de
l’estat, sinó des de la societat civil, a
través de les organitzacions petites
i grans que tenen aquella base local
que comentàvem. Així, trobem que
als diferents territoris dels Països
Catalans es produeix l’emergència
d’aquest moviment en el moment
que apareixen les connexions entre
Barcelona i la resta dels territoris,
la mobilitat geogràfica dels joves estudiants o l’emergència d’una
classe mitjana i obrera que promou
i es mobilitza al voltant de l’activitat
cultural com a eina d’afirmació,
però que té una vocació clarament
política —de lluita política. Si als
anys 1960 neix la idea fusteriana
del País Valencià, als altres territoris
emergeixen també propostes en la
mateixa línia, més o menys tard. Tal
com explica Josep Espluga (1964), a
la Franja és durant la Transició que
sorgeix un moviment que promou la
idea de convertir la pancatalanitat —
de base lingüística— en una proposta
territorial que encaixi amb el projecte
polític dels Països Catalans.(5) La Franja neix com a denominació i
com a concepte territorial en el marc
d’aquest moviment políticocultural.
A la Catalunya del Nord, agrupats al
voltant d’Òmnium o de grups d’exiliats,
emergeix també un moviment
cultural que es planteja com a part
del projecte Països Catalans i que
progessivament anirà refent els
ponts amb Barcelona com a nucli de
referència del país gran, fins que als
anys 1990 agafa embranzida com
a creador de referents d’identitat, fins i tot en la política, a Perpinyà
i tot el Rosselló. En paraules d’Alà
Baylac-Ferrer (1965), «la mateixa
denominació que pren com a punt
0 d’origen i d’essència aquella data
llunyana, existeix com a part dels
Països Catalans, com a tros del poble
català viu —encara— i en projecte de
reviscolament i de nova embranzida,
però existeix sense existir».(6)
"Un cop passada la Transició, l’independentisme és qui manté
el referent dels Països Catalans com una fita irrenunciable"
Per tant, en el context de la Transició
és quan es consolida el referent
territorial dels Països Catalans per
al catalanisme, al País Valencià, a
les Illes, al Principat. El Congrés
de Cultura Catalana en fou l’exponent
pràctic més rellevant, ja que
va assumir aquest àmbit territorial
amb tota la naturalitat en un Congrés
que, recordem-ho, anava molt
més enllà de la llengua i la cultura,
ja que es va organitzar en més d’una
vintena d’àmbits des dels quals
es pretenia definir com havien de
ser les «estructures» del país en
democràcia: salut, educació, ordenació
del territori, economia… Com ens
recorda l’historiador Enric Pujol, «el
Manifest de la cultura catalana, que fou un dels primers documents del
congrés que es féu córrer, es podia
llegir com a primer punt: “Afirmem
la unitat lingüística i cultural dels
Països Catalans, fruit d’una història
comuna i d’una realitat compartida
que cal fer progressar”».(7) A més,
l’organització del Congrés estava estructurada
tenint en compte aquesta
amplitud territorial, de manera que
cada territori tenia una coordinació
pròpia, a més de formar part de l’estructura
organitzativa central.
Un cop passada la Transició, és
l’independentisme el que mantindrà
el referent dels Països Catalans com
una fita irrenunciable. Al Principat
també es manté aquest referent
en l’àmbit cultural, especialment a
través de les obres de l’Enciclopèdia
Catalana,(8) alhora que des de la Generalitat
es dóna suport econòmic a les
diverses iniciatives vinculades a la
cultura catalana dels territoris, però
d’una forma més aviat velada.
"Des de l’inici del procés d’assoliment d’una majoria independentista
al Principat, els Països Catalans han esdevingut una qüestió aliena
i incòmoda per a la reivindicació independentista"
La generació nascuda a la Transició,
que es pot dir que lidera el creixement
de l’independentisme, sempre
ha tingut clar que l’àmbit nacional
són els Països Catalans. No és per
casualitat que des del Bloc d’Estudiants
Independentistes (BEI) es va
promoure als anys 1990 la implantació
d’aquest sindicat d’estudiants a
les Illes Balears, a més del Principat,
i també la col·laboració amb el Bloc
d’Estudiants Agermanats del País
Valencià, fins a la plena integració de
tots els territoris a través del Sindicat
d’Estudiants dels Països Catalans.
Tampoc no és causalitat que fos
des del BEI, que promogués la creació
de l’actual Xarxa Vives, en una
negociació per a l’elecció de rector a
la UB. En el llibre Els Països Catalans
de la generació llibertat, coordinat
per Pere Martí (1967) i prologat per
Eliseu Climent (1940),(9) podem trobar
una representació d’aquests nous
líders joves que representen l’independentisme
actual. En canvi, des de
l’inici del procés d’assoliment d’una
majoria independentista al Principat,
els Països Catalans han esdevingut
una qüestió aliena i incòmoda per a
la reivindicació independentista. La raó és ben senzilla: l’independentisme
evita convertir la seva reivindicació
en una causa encara més
complexa, com és lògic, assumint
que la reivindicació nacional es troba
en una situació —o un estadi— ben
diferent a cada territori. Però, fins a
quin punt es pot dir que es tracta de
qüestions deslligades?
_________________________________________
6 BAYLAC-FERRER, Catalunya Nord. Societat i
identitat, p.9
7 PUJOL, «Els Països Catalans i el Congrés de
Cultura Catalana del 1975-1977».
8 Per exemple, les obres Història natural dels Països
Catalans —dirigida per Ramon Folch i que inclou
quinze volums publicats entre 1984 i 1992— i Histò-
ria, política, societat i cultura dels Països Catalans —
tretze volums dirigits per Borja de Riquer i publicats
entre 1996 i 2008.
9 MARTÍ, Els Països Catalans de la generació llibertat.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada