No estem assistint a la caiguda d'un govern, sinó a l'enfonsament d'un règim, el de la III Restauració borbònica. Fins aquí ha arribat la Monarquia que es va inventar Franco. Aquesta No ha sabut desmarcar-se d'aquell estigma. O els franquistes no li ho han permès. I aquí està entre les bouades agòniques d'un Estat repressiu amb una poderosa maquinària de overkilling que no li serveix per a res. Els anti avalots atracats en els seus vaixells de Looney Tunes, tot esperant que hi hagi uns disturbis que només ells poden provocar perquè el poble català està en un moviment ampli, profund, poderós, però alhora, pacífic, festiu.
Els jutges i els fiscals (aquest nou Eliot Ness reprovat pel Parlament en la seva lluita per la prohibició) despleguen una activitat intimidatòria, amenaçadora, repressiva. Multes, denúncies, querelles, amb els seus corresponents debats sobre legalitat, procediment, abús de poder, conculcació de drets plouen sobre cercles cada vegada més amplis de persones: càrrecs públics, polítics, dirigents socials, manifestants, alcaldes. Estan a punt de caure en l'aberració d'una causa general contra l'independentisme: tot aquell que porti una estelada és perseguible. Un intent tan delirant com antic d'eliminar la llibertat d'expressió i restablir els "delictes d'opinió". Ara acusen de sedició als responsables d'actes "tumultuàries" de protesta pels registres de fa dos dies. Demà poden acusar-los de rebel·lió. Per acusar i processar que no falti, a veure si els indepes deposen la seva actitud.
Els estudiants han sortit al carrer. Els focs follets el 68 s'uneixen amb les brases del 15M i conflueixen en el procés independentista, donant-li un abast i fons impossibles de preveure. S'hi han afegit els capellans. La mobilització social s'ha fet permanent. Total, queden vuit dies. I el món sencer vigilant. Està clar que l'Estat no disposa dels mitjans per fer front a la situació en els termes que va planejar en un primer moment: que els indepes muerdan el polvo. Atès que això és ja impossible, el problema és com es fa marxa enrere o es canvia el rumb sense que sembli una derrota en tota regla.
Tant si el referèndum se celebra com si l'Estat aconsegueix impedir-ho per la força bruta l'independentisme haurà guanyat. El més raonable seria pactar el referèndum i dotar-lo d'aquestes garanties que tant reclamen els que no volen donar-les. Però el govern no és raonable. Podria ajudar-lo a ser-ho l'oposició, almenys aquesta oposició admesa a La Moncloa del PSOE? Seria difícil, encara que no impossible. El problema és que el PSOE participa de la mateixa ceguesa i desraó del govern.
Que creuen els dos partits dinàstics que tindran el dos d'octubre amb o sense referèndum? Una situació ingovernable perquè l'única manera d'impedir que els indepes tornin a plantejar la seva reivindicació és mantenir a Catalunya en aquest estat ocult d'excepció, cosa escassament viable a Europa. L'aplec de forces de seguretat es complementa amb la presència de la Guàrdia Civil, aquest cos híbrid civil-militar que permet reprimir amb contundència sense donar impressió d'intervenció militar. Mai, ni en els pitjors moments del terrorisme etarra va haver-n'hi tanta dotació al País Basc. Recordem com llavors es deia que, en absència de violència, podria parlar-se de tot. Com es pot veure avui mateix.
El nacionalisme espanyol necessita el concurs de l'estament pensant per reconstruir i enfortir una legitimitat que li permeti derrotar l'independentisme. Es crida a capítol als intel·lectuals, fins ara silents, i aquests comencen a signar manifests contra el referèndum. En el primer, els intel·lectuals unionistes demanen al poble català que no voti, que no caigui en la "trampa democràtica". Un manifest d'apostòlics, sense més abast que aquest. "Lluny de nosaltres, etc".
El segon manifest, signat per uns dos-cents trenta professors universitaris no només s'oposa taxativament a la celebració del referèndum sinó que exigeix que l'Estat faci ús de la violència legítima. Té gràcia que molts dels signants fossin part del moviment estudiantil dels anys seixanta, avui es troben defensant el mateix que atacaven de joves. Llàstima de màquina del temps. Però, és cert, sent intel·lectuals, les seves raons havien de ser més complicades que la interpretació d'una llei de vida de l'avi Juanito. I ho són.
Gairebé tots ells són creadors i defensors del relat que ha imperat en l'esfera pública intel·lectual, mediàtica, acadèmica: Espanya ha deixat de ser una excepció en el concert europeu; ara és un Estat de dret, una democràcia consolidada en l'estil de la tradició liberal occidental. Ho han escrit, predicat, televisat, radiat.
Però no és veritat. I la prova és el seu manifest.
A Catalunya hi ha una revolució nacional i republicana. A Espanya no hi ha res. La dreta i l'esquerra d'ordre només ofereixen un "no" rotund al referèndum i un mandrós Dialogo per a les calendes. L'esquerra "veritable" fa més o menys el mateix. Seria desitjable el referèndum pactat i, abans d'haver de pronunciar-se sobre si donen suport al referèndum no pactat, l'únic que hi ha, s'entretenen convocant taules o assemblees pel diàleg que no són molt versemblants mentre el PSOE segueixi junyit al carro de la dreta. A Catalunya la cosa està clara: hi haurà referèndum excepte força major, però els indepes tenen una última bala a la recambra: la DUI. A Espanya no hi ha res clar. Cap dels quatre partits estatals té res en comú amb els altres com no sigui un caràcter dinàstic més o menys confés però que dibuixa l'autèntic problema de l'Estat espanyol en relació a Catalunya: la Monarquia. Cosa de cert relleu ja que al Rei correspon el comandament suprem de les Forces Armades. S'entén per què l'esquerra espanyola no ha sortit en defensa dels indepes i es nega a reconèixer la validesa dels resultats del 1/10?
Pots seguir Boladevidre
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada