«Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi porta el cap i perquè ho reclama el ventre»
Ens hem passat tant de temps i hem dedicat tantes energies a
defensar la legitimitat del referèndum i a denunciar la inconsistència dels
arguments en contra que gairebé ens hem oblidat de parlar de la pregunta que
se’ns planteja i de com hi respondrem. Ho faré avui, en aquest últim mail obert
quinzenal abans de l’1 d’octubre. Serà la meva modesta aportació a la campanya
del sí.
Votaré que sí, d’entrada, per raons emocionals. Jo, no sé per
quin motiu, sempre, d’ençà que tinc ús de raó, m’he sentit català i alhora he
sentit que no era espanyol. No hi he pogut fer res –tampoc no volia fer-hi
res!–: és un fet incontrovertible digui el que digui aquest accident
administratiu, que ara es revelarà conjuntural, anomenat DNI. En el meu cas,
doncs, l’emoció no té cap mèrit, però estic segur que votar que sí és compatible
amb molts altres sentiments. Perquè no se’ns demana un vot identitari, sinó que
escollim entre dues opcions: fundar una nova república o continuar essent només
una autonomia. Sé del cert que molts, siguin d’on siguin i se sentin d’on se
sentin, entendran que la república donarà moltes més oportunitats de present i
de futur que aquesta trista descentralització retallada que patim del
post-franquisme ençà. I saben que la separació d’Espanya no comporta deslligar
ningú dels vincles personals i familiars que pugui tenir i voler mantenir amb
qualsevol altre terra, amb qualsevol altra identitat (ja sigui espanyola,
extremenya, eslovena, amaziga, coreana o etc. i etc.). Banalitza la identitat
qui juga amb aquesta mena de xantatge sentimental.
Votaré que sí, en segon lloc, per raons polítiques, per
dignitat democràtica. Perquè, després d’haver viscut la transició des de la
dictadura i tot el que ha vingut al darrere, m’he convençut que això que en
diuen Espanya simplement no té remei. Que hem heretat unes institucions
obsoletes sobre les quals s’han anat fent pedaços igualment obsolets i massa
sovint ineficaços. Que en prové una cultura política grollera i antidemocràtica
que actua com un motlle deformador sobre nosaltres, els ciutadans, els que ja
tenim una edat però també els que ja han nascut en suposada democràcia. Que, per
tot això, només a través d’un procés constituent, i només si ens esforcem a
fer-ne l’esforç, refundarem d’arrel, com cal, les estructures i ens donarem
l’oportunitat, finalment, de viure com a ciutadans lliures i de ple dret. Ara
encara no en som.
I votaré que sí, també, per raons administratives, per sentit
de responsabilitat. No tornarem a fer ara la relació de greuges que per força
ens hem après de memòria –les balances fiscals, les infraestructures, el
reconeixement cultural i lingüístic–, sinó que ho diré així de simple i de breu:
si som majors d’edat podem governar-nos sols. Per quina rara raó hem de
continuar supeditant les decisions sobre el nostre propi govern a uns governants
que ens són aliens? Per quina raó hem de deixar que els recursos propis ens
siguin administrats sense tenir en compte les nostres prioritats? És que es
tracta d’això, ras i pla. De reconèixer que la Generalitat amb prou feines ha
pogut ser gaire més que una gestoria. I que ens cal governar-nos d’una vegada en
comptes de continuar tolerant que ens governin. Ja ho sé: tant com totes les
interdependències ho permetin. Però no menys.
Votaré que sí, en resum, perquè m’ho diu el cor, perquè m’hi
porta el cap i perquè ho reclama el ventre. I no veig cap ni una raó, ni una
minsa ombra de raó, que me’n faci dubtar.
Pots seguir Boladevidre
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada