NEVA DINS EL VIDRE: Sort dels serens

«Guanyarem perquè la nostra força és impressionant i no la pots tombar amb jutges ni amb policies. Visiblement impressionant»

Divendres de la setmana passada, mentre la Guàrdia Civil es presentava a VilaWeb per lliurar-nos un requeriment del TSJ que ens demanava que deixàssem de fer la feina que fem i que continuarem fent, uns quants redactors d’aquest diari entrevistàvem a palau el president de la Generalitat.

Enmig de l’entrevista, vaig rebre la trucada que em va avisar de què passava. I òbviament ho vaig comentar. El cap de premsa del president, Pere Martí, també va rebre la confirmació que els guàrdies civils visitaven al mateix temps la redacció dels nostres germans del Punt Avui. Per un moment, l’entrevista es va interrompre. Però Puigdemont va mirar el mòbil i va somriure: ‘Nosaltres, a la nostra. Continuem l’entrevista…’, va dir.

La serenitat que transmet el qui abans d’un mes sembla que serà el primer president de la república catalana és impressionant i crec que ja ho deveu haver notat: ‘Nosaltres, a la nostra.’ El govern de Catalunya té una feina a les mans, que és posar les urnes, i la farà perquè sap com fer-la i perquè no perd els nervis arran de les provocacions ridícules del règim. Aquesta serenitat és, de fet, allò que desconcerta totalment i encrespa unes forces repressives que es veu que encara no han entès que els cartells no són metralladores, sinó una cosa infinitament molt més perillosa i impossible de desarmar.

Ara és l’hora de la serenitat perquè la serenitat és el que ens farà guanyar. Guanyarem per la serenitat d’Oriol Amorós explicant a un d’aquests guàrdies urbans que de sobte es pensen que són qui sap què que ell fa una campanya precisament perquè és el secretari d’Immigració del govern. Guanyarem per la serenitat de Núria Llorach –moltes gràcies– i de Vicent Sanchis fent que els anuncis oficials apareguen en els mitjans oficials, com sempre. Guanyarem per la serenitat de la gent d’Alcanar eixint al carrer amb graneres per substituir la granera que els va prendre la Guàrdia Civil. Guanyarem per la serenitat de tot l’equip del Departament d’Economia, que ni s’immuta arran les amenaces de Montoro i continua bastint una hisenda bona de veritat, que no tinga els forats corruptes de l’espanyola. Guanyarem per la serenitat dels Mossos d’Esquadra, que prenen notes de tot el que passa a la llum del dia, sense molestar ningú, mentre vigilen el que realment és important, no com alguns altres. Guanyarem per la serenitat del director del Vallenc i dels seus veïns cantaires que han marcat el ritme de la campanya. Guanyarem per la serenitat dels qui han fet possible que Ada Colau no quede a l’altra banda, perquè ara no importen els càlculs electorals sinó la llibertat. Guanyarem per la serenitat de Teresa Forcades, que diu que Catalunya ara ha de ser l’Arenys de Munt d’Europa i té més raó que una santa. Guanyarem per la serenitat d’Anna Gabriel, que esbossa un somriure ample a cada acte quan la policia, siga quina siga, se li acosta, i per la feina incansable de Quim Arrufat. Guanyarem per la serenitat del síndic Rafael Ribó, que informa tot Europa de la degradació de les llibertats que ens imposa Espanya. Guanyarem per la serenitat d’aquell militant del PSC que se’m va acostar divendres a Pallejà i em va dir que ja no volia ni barallar-se amb els seus, que el dia 1 ell es vestiria com bonament li plagués i aniria a votar amb la cara ben alta. Guanyarem per la serenitat de Miquel Buch i Neus Lloveras, representants excel·lents dels més que excel·lents batlles que tenim i que arreu del país fan allò que toca, sense perdre els nervis ni un minut.

Guanyarem perquè la nostra força és impressionant i no la pots tombar amb jutges ni amb policies. Visiblement impressionant. Els desbordem més cada minut que passa, tant que l’aigua ja ha començat a córrer fora del nostre pantà i tot. A Bilbao, dissabte, els organitzadors van restar desconcertats de l’afluència multitudinària de bascs que van eixir al carrer a dir que ens feien costat i que ens defensarien. A Madrid, ahir, vam veure unes escenes que feien posar la pell de gallina i que no havíem vist de moltes dècades ençà, gent solidària amb Catalunya enfrontant-se a la caverna des dels carrers més populars, amb els punys ben enlaire. Per nosaltres. Tot el cap de setmana el batlle de Marinaleda ha repartit pel nostre país l’abraçada de l’Andalusia rebel, una abraçada que duu l’escalf de la dignitat i l’honor dels treballadors del camp més ofegat d’Europa. I més enllà, el govern d’Escòcia i els diputats danesos, inclosos els del PP. I el ministre belga. I Julian Assange. I Varufakis. I fins i tot el murri de Juncker. I els diaris, i les televisions. I els editorials, els textos alarmats per l’erdoganització d’Espanya, ara ja impossible de dissimular gràcies al fet que nosaltres, amb la nostra determinada serenitat, hem fet que li caigués la careta.

Només han passat quatre dies de campanya electoral, però crec que tots ja sabem que aquesta serà la campanya més èpica que haurem hagut de viure mai. I la més bonica, de llarg. I la més emocionant. I també serà la més decisiva. Si esteu nerviosos, entreteniu-vos preparant les banderes, els cotxes, el xampany, els clàxons excitats i el confeti alegre que, si no passa res estrany, haurem d’escampar per places i carrers quan se sàpiguen els resultats. Però fins aleshores, fins que no haja tancat el darrer col·legi electoral, serenitat, unitat i feina. Aquest referèndum es guanya vot a vot i cadascú de nosaltres té la responsabilitat i l’obligació de cercar-los, els vots, sota les pedres, si cal. Que el govern, aquest govern de gent serena que tenim, ja s’encarregarà de posar les urnes a la nostra disposició.