 |
| Foto: EFE |
Nicolas Tomás
Defensar el dret d'autodeterminació dels pobles de l'Estat espanyol li ha tancat moltes portes. A Espanya, però també a la seva pròpia terra. El galleguisme de la II República ha estat esclafat pel Partit Popular, que campa al seu aire des del final del franquisme, amb l'excepció de breus lapses. Però l'escriptor Suso de Toro (Santiago de Compostel·la, 1956) es manté ferm: escriu i diu el que pensa, al cost que li toqui assumir.
Sempre pendent del que passa a Catalunya, la seva última obra és La lliçó catalana (Gregal, 2017). Abans, quan creia en el federalisme, va escriure'n una altra: Otra idea de España (Península, 2005). Si el sistema nascut de la Transició està avui en crisi, defensa que és pel procés polític català. Està convençut que el 2 d'octubre la Unió Europea es veurà veurà obligada a exercir un paper mediador entre l'Estat espanyol i la Generalitat.
Què ha representat el procés català per a l'Estat espanyol?
El procés català n'ha revelat la veritable naturalesa. Aquest és el seu veritable rostre. El que passa és que, durant les dècades anteriors, no va haver-hi dilemes o contradiccions que l'obliguessin a mostrar-lo. Podien fer circular la idea que era un Estat plenament democràtic. Però això no era així. Va haver-hi una crisi tremenda, amb un enorme càstig social, però tanmateix la societat espanyol no va tenir capacitat per rebel·lar-se. És quan hi ha una veritable rebel·lió democràtica, com ho és la catalana, que l'Estat es mostra com és. I no és un Estat democràtic.
És autoritari, com va dir Guardiola?
El que va dir Guardiola es pot defensar en un llenguatge comú, perquè així és com es mostra. Si cal entrar en categories polítiques, amb una pretensió més científica, cal matisar-ho. No m'atreviria a dir que és un Estat autoritari, però sens dubte no és un Estat democràtic. S'assembla molt més als països de l'Est que a les democràcies occidentals consolidades. S'assembla més a Polònia o Hongria, per molt que diguin que s'assembla a França o Alemanya.
El procés català està mostrant les costures del règim del 78?
Absolutament. La crisi del sistema polític nascut de la Transició, la revela el procés català. És curiós, perquè dos dels signants més decisius d'aquells pactes van ser els comunistes i els nacionalistes conservadors catalans. Avui els successors del PCE estan demostrant que continuen lligats als pactes de la restauració de la monarquia. En canvi, els nacionalistes conservadors no és que se n'hagin apartat, sinó que n'han estat expulsats. El component franquista del PP és tan notori que ha aconseguit expulsar del consens constitucional els hereus d'aquells pactes.
Com veu el referèndum de l'1 d'octubre?
El referèndum es farà. Els creadors d'aquest procés imparable van ser Mariano Rajoy i el seu partit. Ells van recollir firmes contra l'Estatut i també contra els catalans, perquè va ser una gran operació de xenofòbia, de fomentar l'odi i l'animadversió. Ells van crear el monstre. I ara es troben amb una realitat que no van saber mesurar i que no poden controlar. No han deixat cap altra sortida a Catalunya que el referèndum. L'alternativa seria la liquidació de Catalunya com a país.
Ells van recollir firmes contra l'Estatut i també contra els catalans, perquè va ser una gran operació de xenofòbia, de fomentar l'odi
Va ser per ignorància?
Hi ha un factor important que la gent no s'acaba de creure: el menyspreu, la supèrbia i també la ignorància de la Cort madrilenya. És un món absolutament provincià que, paradoxalment, es defineix a si mateix com a cosmopolita i titlla de provincians els altres. Desconeixen, els costa viatjar. Només saben viatjar a Manhattan a comprar samarretes i gorres. Però són incapaços de viatjar a Catalunya sense prejudicis, amb curiositat. I és per això que desconeixien la realitat.
Creien, com deia la vicepresidenta, que guanyarien a Catalunya per 10-0. Pensaven que humiliarien l'opinió pública catalana, que se sotmetria. O com diria Trillo, que seria un passeig militar. El que passa és que, el que un dia van ser-ne 200.000, avui són diversos milions de catalans. Els gran artífexs d'això van ser Rajoy i el seu partit. Però no s'adonaven del que estaven creant.
Pot produir-se una resposta desmesurada a l'1-O?
Desmesurat ja ho és el que ha passat. Desmesurat ja és processar i perseguir un president de la Generalitat i els seus consellers per organitzar un referèndum. Qui va fer això és qui hauria d'estar processat. Tant els governants que van incitar aquest procés com els fiscals i jutges. És una desmesura antidemocràtica. Això només passa en països que no són democràtics.
Perd legitimitat el referèndum si no hi ha una campanya pel no?
A Madrid ja saben que hi haurà un referèndum, que sortiran milions de catalans, que ja no podran ni treure la Guàrdia Civil ni empresonar milions de catalans. Saben que estan vençuts. Per això ara estan oferint caramels. És el que faran aquestes setmanes. Va començar el PSOE, dient que Espanya era una "nació de nacions", i ara ho fa el mateix Rajoy, dient que després del referèndum caldrà parlar. Saben que hi haurà referèndum. Aquesta batalla està perduda. L'únic que passa és que Rajoy, que va crear aquest problema, no serà l'interlocutor. No pot ser un interlocutor creïble qui ha ofès reiteradament la ciutadania catalana.
Qui serà aquest interlocutor després del referèndum?
Angela Merkel haurà d'exercir el paper d'interlocutor. La seva responsabilitat és que en aquesta part d'Europa, en un Estat que és tan important dins la Unió Europea, hi hagi un diàleg democràtic i que un problema polític se solucioni per mitjans polítics, no policials.
Rajoy, que va crear aquest problema, no serà l'interlocutor. No pot ser un interlocutor creïble que ha ofès reiteradament la ciutadania catalana
Llavors, el 2 d'octubre l'interlocutor de Catalunya no serà l'Estat, sinó la comunitat internacional?
A partir d'aquell moment, qui tindrà converses amb les autoritats i dirigents polítics catalans serà la Unió Europea. Haurà d'exercir un paper de mediador entre Catalunya i el Regne d'Espanya. Abans, tanmateix, continuaran oferint caramels. És curiós, perquè ara parlen d'un nou sistema de finançament, quan això li ho va negar Rajoy a Mas. I Rajoy va intentar empresonar Mas. Però ara la situació ha canviat. Saben que el referèndum és inevitable... Per això intentaran oferir promeses de futur.
De moment, el que estan intentant és delegitimar-lo per la via de la participació, de la crida al boicot.
Sí, però això ho tenen perdut. Poden continuar intoxicant l'opinió pública espanyola amb tots els seus diaris i televisions, poden continuar mentint amb aquestes armes de destrucció massiva que són els mitjans madrilenys, però a l'opinió pública catalana li és igual; votarà.
També és cert que el 9-N van aconseguir que pràcticament només votessin els independentistes.
Quan surtin un o dos milions de ciutadans europeus l'11 de setembre i vint-i-pocs dies després vagin a votar en un acte cívic negat per l'Estat, això és una situació política única a Europa. És una crisi d'Estat, comparable a la caiguda de la Unió Soviètica. El president Puigdemont ja ho ha dit: la unitat política i jurídica de l'Estat espanyol està trencada. Ell no reconeix el Tribunal Constitucional. És igual que l'inhabilitin, perquè ell ja no el reconeix. No només Rajoy no és reconegut com el seu president per la majoria de la societat catalana. És que tampoc no reconeixen les altres institucions de l'Estat: des de la monarquia fins a la justícia, passant per la Policia Nacional i l'Exèrcit.
Vostè em parlava dels mitjans de comunicació madrilenys. Quin paper han tingut en tot això?
Els mitjans són aquesta altra institució que ja no és reconeguda per la societat catalana. Han estat instruments de part, d'una facció madrilenya, que han defensat els interessos del centralisme. Les capçaleres madrilenyes i les televisions espanyoles han fet un mal enorme a Catalunya entre els altres espanyols. Els han tret la fama i els han difamat. Han perdut tota l'ètica que podien tenir.
Vostè va escriure durant molts anys a El País...
Vaig escriure a la premsa de Galícia fins que me'n van fer fora. Vaig escriure a la premsa de Madrid fins que també me'n van fer fora. Ara mateix ja no sé on puc escriure... Ara per ara, a Catalunya.
Les capçaleres madrilenyes i les televisions espanyoles han fet un mal enorme a Catalunya entre els altres espanyols
Ha estat castigat?
Sí, però com tantes altres persones. El procés de sectarització, l'evolució de la vida pública espanyola, ha anat expulsant qualsevol veu dissident. Si tu intentes viure i opinar en llibertat en un país que no és democràtic, lògicament seràs castigat.
Aquesta setmana hi ha algun diari que fins i tot ha demanat la il·legalització de la CUP. Per iniciativa pròpia.
L'Estat que finança la Fundación Nacional Francisco Franco, l'Estat que somia amb impedir per la força un referèndum, arriba a aquests extrems. El que han fet amb els catalans, amb aquests milions de persones adultes, ha estat intentar tractar-los com van fer amb el terrorisme basc i els seus cercles de simpatitzants. Els mitjans han volgut tractar els catalans com a terroristes.
Com veu la posició dels comuns?
Són el que va ser el PSC en una altra època. Avui el PSC és un partit molt envellit i reduït, però en el seu moment va complir el paper de buscar una encaix de Catalunya. Avui aquest rol l'exerceixen els comuns. Això es veu en la premsa catalana que abans defensava el PSC. Ara més aviat donen suport als comuns. Però el paper dels comuns és decisiu en l'estratègia i el paper de l'Estat. El que fan els anomenats federalistes és mantenir la dependència. Quan Colau diu que Madrid és la seva capital, i quan els comuns diuen que Espanya és reformable, no diuen que Madrid mai no s'ha comportat com una capital de tots, sinó que és la seu d'una oligarquia que ens parasita a tots.
Entén els seus vaivens, ja no sobre la independència, sinó sobre el referèndum?
Són polítics professionals i volen tenir un futur polític. I han jugat totes les cartes a ser els indis bons que cooperen, la gent de confiança a la colònia. Però aquesta aposta està desbordada, perquè hi haurà referèndum. Catalunya no sortirà igual de l'1-O. No sabem de quina forma serà en aquell moment, però no serà una autonomia controlada des de Madrid. Serà una altra cosa. Llavors, l'aposta de ser el partit autonomista no surt bé. És una mala aposta. Per a això ja hi ha Ciutadans, el PP i el PSC. Moltes sigles per a una sola carta. L'únic que pot salvar el futur de Colau és mullar-se amb el referèndum, comprometre's.
Els comuns han jugat totes les cartes a ser els indis bons que cooperen, la gent de confiança a la colònia
Es creu el nou Pedro Sánchez?
Si el dirigís Susana Díaz, seria un partit de persones jubilades i amb un perfil cultural i socioeconòmic molt limitat. Que Pedro Sánchez es posi al capdavant li dona una oportunitat, si l'aprofita. Hi ha la possibilitat de reprendre el diàleg amb sectors socials més amplis...
I es creu l'Espanya plurinacional?
Jo vaig defensar el federalisme i vaig veure el que va donar de si. Ara no em crec res. Són paraules buides. Ell mateix no pot garantir una proposta que assumeixi tot el seu partit. És complicat, perquè té una part del seu partit que l'està traint. D'altra banda, el PP és qui va crear aquesta situació. I Podemos al final ha de guanyar-se el suport polític a Espanya. I l'opinió pública espanyola està condicionada pels missatges anticatalans. Ja ho veiem ara, que s'han afegit a la política de Rajoy de negar la legitimitat al referèndum.
L'estratègia de Rajoy continua endavant, però ha tancat tota la societat espanyola en una situació de difícil sortida. Per això crec que serà definitiva la intervenció de la Unió Europea. És l'única manera. A més, cal tenir en compte que Espanya és un regne. Si fos una república, el president de la República podria tenir un paper mediador. Però no és el cas. El rei no té tots els recursos polítics per intervenir que sí que té un president de la República.
Vostè compra el discurs de l'Espanya irreformable?
No és irreformable, però es reforma per la força. Espanya mai no es va reformar per si mateixa, sinó només quan va veure-s'hi obligada. Va passar del franquisme al postfranquisme en què som ara perquè va morir Franco. Si no, seguiríem igual. Perquè els anava bé als amos d'Espanya. I els qui hi estàvem en contra érem una minoria, no teníem força per imposar una ruptura democràtica. D'aquesta debilitat de l'antifranquisme, i de la força i presència ideològica i sociològica del franquisme, va néixer el sistema polític actual.
Per si mateixa, la societat espanyola no té força per reformar-se. L'oligarquia madrilenya és molt forta. És més: continua acumulant cada vegada més capital, més energia. Ho controlen tot: els ports, els aeroports, els trens, els negocis, les autopistes, tot. Han acumulat molt més durant l'anomenat "cafè per a tothom". S'ha incrementat el poder del centralisme. Aquesta és la paradoxa.
Com es veu tot això des de Galícia?
Això és una impotència. El nervi cívic, la capacitat creativa que va tenir el galleguisme en l'època de la República va ser arrencat de soca-rel i liquidat físicament, afusellat, empresonat. Després no va poder reconstruir-se una alternativa capaç de dirigir aquest país des d'aquí. El nacionalisme gallec no acaba de tenir la capacitat política per oferir a la seva societat un camí. Quan dic nacionalisme gallec em refereixo al BNG. És l'únic. La resta són sucursals més o menys autònomes del poder madrileny. Al final aquí els que decideixen són Pedro Sánchez, Pablo Iglesias o Mariano Rajoy.
Facebook https://www.facebook.com/Boladevidre
Twitter: @Boladevidre
Google+: https://plus.google.com/u/0/1006401424208124
Twitter: @Boladevidre
Google+: https://plus.google.com/u/0/1006401424208124
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada