traducció - translate - traducción

25.9.17

Juncker i el PSOE

Carles Boix 
Princeton.


Carlex Boix
Des que vaig arribar a Princeton, he tingut l’oportunitat d’entaular-me “en petit comitè” amb diversos polítics europeus de pas per la universitat. Per estricte ordre alfabètic: Almunia, Amato, Barroso, Fischer (Joschka), Prodi, Rehn (Olli), Van Rompuy, Weber (Alex; expresident del Bundesbank).
Alguns em van semblar admirables. D’altres, tirant a repugnants. Un grapadet, superbs. Tots, llevat d’un, amables. Alguns, d’esquerres. Una part, de dretes. La resta, instal·lats en el centre més gris. Tots, però, compartint la mateixa característica sense excepció: ser uns superprofessionals de la política, perfectament informats sobre la correlació de forces del moment, avesats a calcular totes les jugades (pròpies i dels competidors) del tauler institucional i mediàtic amb molta antelació i fèrriament disciplinats en l’ús de la paraula a l’arena pública (on sempre hi ha algun periodista interessat a fer servir cada mot en contra del polític per tenir més lectors). Això no pot pas sorprendre ningú. Per arribar al cim de les institucions europees, cal passar un procés de selecció darwiniana ferotge. Tanmateix, alguns opinadors ho obliden, naturalment quan els convé.
Quan Juncker va decidir contestar una pregunta sobre el referèndum català, ja va deixar clar d’entrada que ho faria com un professional
Juncker, l’actual president de la Comissió Europea, pertany al mateix cercle de polítics, amb les mateixes deformacions (positives i negatives) professionals. I quan, la setmana passada, va decidir contestar una pregunta sobre el referèndum català, ja va deixar clar d’entrada que ho faria com un professional. “Aquesta pregunta ja me l’esperava”, va fer de seguida. El polític luxemburguès va emfatitzar explícitament que l’havia meditat amb antelació i que no li venia de nou (a diferència de la portaveu de la Casa Blanca, la senyora Heather Nauert, que va contestar una pregunta semblant amb les frases descafeïnades que es fan servir per aparcar qualsevol conflicte en un racó del món).
La resposta de Juncker va tenir dues parts. A la primera, va utilitzar la doctrina “oficial” de la UE, que qualifica el cas català d’”afer intern” i que no qüestiona l’estructura constitucional ni el govern d’Espanya. Si la seva intervenció hagués acabat aquí, la resposta no hauria tingut gaire importància. Al cap i a la fi, això és el que un espera dels estats constituïts i així és com les grans potències van respondre sistemàticament fins a pocs dies abans de la separació de diversos països a l’Europa central després de la caiguda del mur de Berlín. Tanmateix, el president de la Comissió va decidir continuar i, després de fer un punt d’inflexió brevíssim, va afirmar que si sortia el sí al referèndum, la Unió es veuria obligada a acceptar aquell resultat.
Després d’unes hores de desconcert complet, la premsa unionista espanyola es va apressar a crear el relat segons el qual les paraules de Juncker havien d’entendre’s en el context del començament de la seva declaració de respecte a l’ordre constitucional espanyol i que, per tant, només podien referir-se a un referèndum pactat. Sentint la resposta gravada, aquesta reinterpretació no té cap sentit. Juncker no va condicionar la resposta de la Unió a la fórmula del referèndum en cap moment. I, en qualsevol moment, si hagués fet això, aquesta proposta (demanant una consulta pactada) també hauria desqualificat per si sola les Corts espanyoles i la seva negativa a reformar la sagrada Constitució del 78.
Juncker no va condicionar la resposta de la Unió a la fórmula del referèndum en cap moment
És evident que, amb les seves consideracions, el president de la Comissió no pretenia encoratjar els indis catalans a separar-se d’Espanya. A la Unió li sobren maldecaps ara mateix. I, per tant, l’única interpretació possible és que va decidir utilitzar aquell moment per avisar el govern Rajoy i l’oposició espanyola de dues coses: primera, que no tot el que vingui de l’Estat espanyol és possible o acceptable; i, segona, que han de buscar algun mecanisme per negociar una sortida raonable (i/o per atraure el centre polític de Catalunya).
Per què Juncker va decidir fer això? Per dues raons: la primera, de defensa de la reputació de la Unió Europea, com de seguida ens va recordar en un tuit el delegat de Catalunya a la UE, el senyor Amadeu Altafaj. Simplificant, hi ha dues menes d’estat al món: l’estat de dret i l’estat patrimonial. Al primer, el govern i les elits polítiques administren l’estat seguint un conjunt de regles i, sobretot, de principis generals (gairebé d’un estat d’ànim o cultura política) que els sobreviu, els disciplina i, en definitiva, en tutela les actuacions. Els polítics poden canviar les lleis, certament, però no infringint les grans idees que estructuren la vida en comú i que precedeixen les normes escrites: el respecte a la diferència, la democràcia, la legitimitat, la negociació basada en la bona fe, el consentiment dels governats. En l’estat patrimonial, en canvi, les elits polítiques s’apropien de l’estat. Es regeixen pel principi, fa poc enunciat per la senyora Saénz de Santamaría, que “la llei marca allò que està bé” –i que és equivalent al principi que “allò que jo (que faig la llei) dic, està bé”. La falta de control acaba corrompent l’estat en una espiral de favoritismes privats, d’errors de judici (normals en qui té un poder excessiu) i d’extralimitacions de tota mena. En aquesta situació, l’estat, que acaba sent propietat del govern i els seus amics i aliats, acaba ensorrant-se en el descrèdit més gros –un ensorrament que el govern de torn només pot endarrerir mitjançant la compra directa d’interessos i l’amenaça de la repressió.
Confrontat amb aquesta disjuntiva, el missatge, subtil, de Juncker pren un caire diàfan. La Unió no pot acceptar ser instrumentalitzada i patrimonialitzada per l’Estat espanyol perquè acabaria autodestruint-se. O, en altres paraules, la seva advertència respon directament a l’intent –constant– de la diplomàcia espanyola de manipular els comunicats i les posicions de la Comissió. I de fer-ho emprant els càrrecs i posicions de poder que ocupen els representants espanyols. O utilitzant funcionaris no espanyols vinculats, normalment per lligams familiars, a espanyols o espanyoles treballant o vivint a Brussel·les.
El missatge de Juncker pren un caire diàfan. La Unió no pot acceptar ser instrumentalitzada i patrimonialitzada per l’Estat espanyol perquè acabaria autodestruint-se
La segona raó de les paraules de Juncker era estratègica. Quan un decideix obrir un conflicte absolut amb la seva població, ha d’anar-hi amb la seguretat de vèncer per complet i, si això no és així, ha d’imaginar un mecanisme de sortida i reconciliació. Considerant la mobilització popular en marxa i amb les limitacions que imposa ser part d’Europa, aquesta victòria “dura” sembla difícil. I la Comissió, de nou de forma subtilíssima, avisa Rajoy que reconsideri i que entengui que una derrota pot ser fatal per a Madrid i les seves relacions amb Brussel·les.
Un avís fet a Rajoy i, sobretot, al PSOE. Com deia en privat un dels polítics europeus amb qui vaig sopar en el seu moment, els polítics “castellans” continuen pensant com els “tercios” i, per tant, poc es pot esperar de Rajoy i la dreta espanyola. Queda, doncs, l’esquerra, que, ara per ara, sembla ser l’única amb prou pes per imposar línies vermelles i trencar l’envestida irresponsable del govern espanyol.
Tanmateix, el PSOE navega entre un silenci sepulcral –exemplificat per un tuit del seu secretari general rentant-se les mans de la repressió ordenada pel govern i el braç de la fiscalia i prometent alguna mena de canvi quan ells governin– i el suport gairebé total a l’acció del PP. Potser tot això passa perquè els socialistes creuen que abandonar el discurs de la defensa de la nació espanyola podria sortir car electoralment al PSOE. Jo crec, però, que el càlcul és tot un altre. Els socialistes espanyols confien que un referèndum fracassat a Catalunya (perquè no es realitzarà o perquè la participació no serà prou alta) obligarà els partits sobiranistes a unir-se a tota l’esquerra en una moció de censura contra Rajoy el 2-0 sense demanar un referèndum pactat de cap mena. El càlcul és delicat i possiblement erroni: amb un referèndum frenat (si és que el frenen, cosa que dubto moltíssim), el primer que farà Rajoy, que sap que és mort a les Corts espanyoles passi el que passi, serà convocar eleccions per arrasar, amb un discurs ultrapatriòtic, l’esquerra espanyola.

Pots seguir Boladevidre
Twitter:       @Boladevidre
Google+:    https://plus.google.com/u/0/1006401424208124 
Share/Bookmark

Cap comentari :