Uh! Oh! No tinc por!

FONT: http://www.cronica.cat/tribuna-politica/Nuria_Cadenes/Uh_Oh_No_tinc_por


Núria Cadenes - Secretària de Formació de Solidaritat Catalana
26.10.2011

Hi havia, no fa pas tant de temps enrere, en aquest país, una mena d’endevins de la catàstrofe amb la curiosa habilitat de posar-se automàticament l’hàbit de predicadors de la fi del món cada vegada que sentien parlar d’independència (o dels seus circumloquis o parents semàntics: autodeterminació, dret de decidir, sobirania, etcètera). Era allò del sí, és clar, jo prou que ho voldria, és bonic d’imaginar, però... I després del però s’obria la Terra i ens engolia a tots.

Perquè independència, per a aquests tergiversadors de les percepcions, era sinònim de perill, d’intempèrie, de no juguis amb el benestar de les persones. No pas la independència dels estats constituïts, entenguem-nos: això no solia pas despertar els sinistres averanys. Només el desig d’independència.

En tot cas, aquest discurs de llamps i trons i grans desgràcies fa temps que, sortosament, sembla que no acaba de saber com continuar traient el nas. Potser perquè hem vist i constatat ben recentment l’evidència que no passa res, que nous estats compareixen al tauler de joc, que se’n surten i que el món no s’ha esberlat. Potser perquè resulta que al nostre voltant cada vegada més gent s’ho planteja, i més seriosament, i encara és hora que caigui el cel sobre els seus caps (no hi ha mimetismes que valguin, en aquests afers, però sí estímuls, i a fe que això que passa a Escòcia ho és). Potser perquè, ben mirat, si hi ha res que faci angúnia, a aquestes alçades de la pel·lícula, no és pas l’emancipació sinó la possibilitat de romandre gaire més temps sotmesos als interessos d’Espanya: fan basarda les conseqüències de l’espoliació, la precarització galopant, l’aprimament del teixit productiu, l’animadversió que l’estat demostra envers el corredor mediterrani (és que fins i tot quan prova de dissimular se li escapen les intencions per totes bandes), fa terror l’atac contra el català a l’escola.

Vet aquí la perspectiva que espanta: romandre com fins ara, enfonsant-nos a ritme del porrompompero. Això sí que fa basarda. La independència? Ja ho diu la cançó: “Uh! Oh! No tinc por!”

Uh! Oh! No tinc por!

ENEMICS DEL VALENCIÀ

FONT: http://www.levante-emv.com/opinion/2011/10/10/enemics-valencia/846851.html

Francesc de P. Burguera

El conseller d´Hisenda i Administracions, José Manuel Vela, en la Sessió de Control celebrada a les Corts el 5 d´octubre, i al ser interpelat per l'oposició sobre el requisit de l'ús del valencià en l'Administració pública, contestà que «el valenciano se aprende en la familia y en la calle». I per defensar aquest desgavell, es va posar ell mateix com exemple. El senyor conseller contà als diputats que ha anat a la universitat i ningú «li ha imposat el valencià». La bancada dels diputats del PP ovacionà al seu conseller entusiasmada per les seues declaracions.

Farà sis anys, quan deixí Madrid i em vaig vindre a viure a València definitivament, em va cridar l'atenció, en eixir al carrer, que la gent amb la que em creuava parlava quasi tota en castellà. Em cridà l'atenció perquè em pensava que estava passejant pels carrers de Madrid. Allà les mil et trobaves amb un grupet que anava raonant en valencià. ¡Home! la veritat és que no esperava trobar-me amb un aldarull de valencianoparlants però tampoc de castellanoparlants, com si estiguera a Madrid. Per a sentir parlar valencià hauria que anar a l'Estació del Nord i esperar als passatgers que vénen de comarques. Malament ho tindrien els que volgueren aprendre el valencià en els carrers, com diu el nostre conseller d´Hisenda i Administracions, José Manuel Vela. Esperem que a aquesta perla de polític, com que estan retallant d´ací i d´allà buscant calés, no li vinga en gana de deixar sense un duro l'ensenyament del valencià en les escoles. Potser els diputats del PP a les Corts Valencianes l'ovacionarien entusiasmats. Jo no m´extranyaria. De més grosses n´he vist al llarg de la meua vida. 

El diputat d´Esquerra Unida, Ignacio Blanco, referint-se al desgavell pronunciat en les Corts pel conseller Vela, va fer pública aquesta opinió en Levante-EMV: «El conseller no sólo ha expresado una opinión absolutamente increíble sino que ha dado muestras del desconocimiento total del Plan de Fomento del Conocimiento y Uso del Valenciano que su propia consellería aprobó hace diez meses». I va afegir: «Vela hizo gala de una ignorancia supina y de un atrevimiento sin límites, sin, por descontado, dar respuesta sobre aquello por lo que le preguntaban: el estado de ejecución de las medidas incluidas en ese plan, que nosotros creemos que no está llevando a cabo». També, l'autor d´una Carta al director d´Albal, Joan B. Puchalt, dirigida al Levante-EMV escriu aquestes paraules: «A més a més (referint-se al conseller Vela), els companys del seu partit li fan costat retrent-li una ovació a les Corts Valencianes. Res de nou, no fan una altra cosa que no senten. Estem acostumats, els hem patit al llarg de més de 300 anys, son els mateixos que donaren suport als que entraren per ponent i que, ara, per a mostrar la seva valenciania, s´envolten amb la senyera. Hom tenia entès que exercir de valenciania era atendre's a la Constitució, l'Estatut, les lleis i en particular a la de l'Ús i ensenyament del valencià i, si pot ser, millorar-les, fent-les, amb especial sensibilitat per allò més feble».

Però, com s´ha alçat l'oratge, encara tenim més que veure. «Me irrita un poco, me cabrea y me da también un poco de pena que estén tan empecinados con el tema del valenciano». Això amollà una tal Rocío Casanova, tertuliana a sou de Canal 9 en el programa «Bon Dia Comunitat Valenciana», en un debat sobre la crisi i l'educació. «¿Por qué siguen ustedes tan empecinados con el tema del valenciano?». El presentador Xavier Carrau va eixir a contestar-li: «Perquè és la nostra llengua». La intervenció de Carrau no va impedir que Casanova, que és familiar d´un alt càrrec de la Generalitat, continuara menyspreant el valencià. Rafa Xambó, membre del consell de RTVV, va demanar que «d´immediat, es prenguen les mesures oportunes per a que opinions que atenten contra els drets dels valencians —consagrats a l'Estatut d´Autonomía, la Llei d´Ús i els principis fundacionals de RTVV— no siguen proferides per tertulians».

Espereu, però. No tot han de ser desastres. l'Editorial Bromera ha fet públic que des de 1986 i des d´Alzira, ha llençat 1.800 títols de més de 400 autors valencians, catalans i balears, tant clàssics com contemporànis així com escriptors internacionals rellevants. Hem de felicitar a l'amic Josep Gregori i al mateix temps, donar-li les gràcies. Tenim els valencians, de debò, un altre «homenot».

ENEMICS DEL VALENCIÀ

QUI HO DIU QUE NO ENS VOLEN EXTERMINAR?

QUI HO DIU QUE NO ENS VOLEN EXTERMINAR?

El Teatre contra el fonamentalisme religiós

Imatge de l'espectacle
"Sur le concept du visage du fils de Dieu"

Comitè de Suport a la representació de Romeo Castellucci al Théâtre de la Ville de París.

Adreceu el vostre suport al correu:

comite-de-soutien-castellucci@theatredelaville.com

Des del 20 d'octubre, data de l'estrena de "Sobre el concepte de la cara del fill de Déu", de Romeo Castellucci, al Théâtre de la Ville, tenen lloc greus esdeveniments.

Un grup organitzat d'individus descrits com a cristians fonamentalistes, presentant-se com a part d'Action Française, van intentar impedir l'accés al Teatre de la Ville bloquejant les portes, agredint el públic, amenaçant amb esprais de petroli o gas lacrimogen i llançant ous i bombes fètides, mentre que els seus còmplices, els activistes de la renovació francesa, van entrar a l'edifici, van interrompre la representació des del principi, i van ocupar l'escenari desplegant una pancarta amb el lema: «La christianophobie, ça suffit » (Cristiano fòbia, ja n'hi ha prou).

AGRIF (Associació ultra religiosa) havia sol·licitat als tribunals la prohibició de l'obra i la seva sol·licitud de suspensió havia estat rebutjada pel Tribunal de Primera Instància el passat 18 d'octubre de 2011.

La policia ha d'intervenir cada dia a l'entrada del teatre, i ens hem vist obligats a sol·licitar diverses vegades la seva intervenció dins dins la sala per tal de fer fora les persones que ocupen l'escenari, de moment sense més contratemps, doncs tenim molta cura per evitar enfrontaments entre els invasors i el públic indignat per aquesta conducta.

El personal del teatre s'ha mostrat eficaç i resolutiu en aquestes deplorables circumstàncies, i malgrat els nombrosos incidents i interrupcions, les actuacions s'han dut a terme fins ara.

Aquests grups d'individus violents i organitzacions que clamen per la religió i en contra de l'anomenada "cristiano fòbia", obeeix a moviments religiosos o polítics, i demana una investigació sobre nosaltres, quan, en tot cas, són aquests comportaments els que evidencien un fanatisme, enemic de la transparència i la llibertat per les quals i en temps gloriosos, França ha lluitat tant. El teatre també ha esdevingut sovint un lloc decisiu en aquesta lluita.

Nosaltres no podem aturar-nos aquí. Aquests actes són greus i prenen un nou rumb, clarament feixista. Aquests grups de persones s'afanyen a declarar blasfems, també automàticament, qualsevol mostra, encara que no vagi dirigida contra els creients o en contra del cristianisme. Opinions dels diaris més importants, que no oculten la seva fe cristiana, també han elogiat sense reserves aquest espectacle quan es va presentar a Avinyó. També convidem a llegir les declaracions de Romeo Castellucci, publicat en el programa distribuït al públic cada nit, per comprendre les seves intencions i el seu propòsit com a artista.

Romeo Castellucci

No pensem cedir davant aquestes amenaces odioses, i aquest espectacle continuarà malgrat tots els actes d'intimidació. Convidem el públic a assistir, amb total llibertat. L'espectacle, coproduït pel Théâtre de la Ville, es presentarà el 30 d'octubre, a continuació, s'inclourà com a part de la nostra programació al "Centquatre" del 2 al 6 de novembre.

També és important destacar que aquest espectacle es va presentar sense problemes a Alemanya, Bèlgica, Noruega, Gran Bretanya, Espanya, Rússia, Països Baixos, Grècia, Suïssa, Polònia i Itàlia i que és a França on han tingut lloc aquestes manifestacions d'intolerància.

Així doncs, hem creat un grup de suport adreçat a tots els homes i dones de bona voluntat - i aquesta expressió és particularment benvingut aquí - per donar suport, més enllà de l'espectacle de Romeo Castellucci, a la llibertat d'expressió, la llibertat dels artistes i la llibertat de pensament, en contra d'aquest nou el fanatisme.

Demarcy-Emmanuel Mota, director del Teatre de la ciutat, en nom de tot l'equip de professionals.

* * *

Primers signants:

Patrice Chereau, el director

Stéphane Hessel

Michel Piccoli, actor

Sylvie Testud, l'actriu

Sasha Waltz, la coreògrafa, Berlín

Arnaud Desplechin, director

Luc Bondy, director,

Jean-Michel Ribes, autor, director, director de teatre

Bulle Ogier, l'actriu

Barbet Schroeder, director

Juliette Binoche, l'actriu

Elodie Bouchez, l'actriu

Claude Regy, director

Christophe Girard, President del Centquatre

Joseph Melilla, director de l'Acadèmia de Música de Brooklyn, Nova York

Stephane Lissner, director de La Scala de Milà

Dominique Mercy, director de l'Tanztheater Wuppertal Pina Bausch

Brigitte Jaques Wajeman, director

Jean-Claude Milner, filòsof

Pascal Bonitzer, director de cinema

Jacques-Alain Miller, psicoanalista

Judith Miller, un filòsof

Marc Olivier Dupin, compositor

Pere de CALUWE, Director Executiu de la Casa de la Moneda, de Brussel · les

Cristiano Longchamp, Director Adjunt de l'art i la dramàtic, la Casa de Moneda, de Brussel · les

Jean-Luc Choplin, director del Théâtre du Châtelet

Yorgos Louka, director del Festival d'Atenes

Simon McBurney, director de Gran Bretanya

José Manuel Gonçalves, director de Centquatre

La François pillou, President de SYNDEAC

Lloyd Newson, coreògraf, Gran Bretanya

Anne Delbée, escriptor i director

Jack Ralito, exministre

Ushio Amagatsu, coreògraf, Japó

Georges Banu, President Honorari de l'Associació Internacional de Crítics de Teatre

Monique Veaute, President de la Fundació Romaeuropa

Grifasi Fabrizio, Director de Romaeuropa

Claus Peymann, director del Berliner Ensemble

Quico Romeu, director de teatre, Països Catalans

Els suports poden ser enviats per correu electrònic a la següent adreça de correu:

comite-de-soutien-castellucci@theatredelaville.com

El Teatre contra el fonamentalisme religiós

CATALUNYA (Principat)

Font: http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0016436

Extensió: 32.106 km ²
Població: 7.475.420 h [2009]
UTM: 4025 x ; 46204 y

País de l'Europa mediterrània, a la costa oriental de la península Ibèrica, enclavat dins de l'Estat espanyol del qual en constitueix una comunitat autònoma; la capital és Barcelona.

 

Abast, origen i derivacions de la denominació

Constitueix la part territorialment més extensa de l'anomenat Principat de Catalunya i inclou el nucli originari de tot el conjunt de terres de parla i cultura catalanes, els Països Catalans, dels quals és també el més extens.El primer nucli territorial al qual hom aplicà després el nom de Catalunya es constituí a la fi del s. X com a conjunt de comtats de l'imperi franc al voltant del de Barcelona (Marca Hispànica). A mitjan s. XI, el nucli format pels territoris dels comtes d'Urgell, Besalú, Cerdanya i Barcelona, anomenat pels països cristians veïns regne de Barcelona, rebé per primer cop el nom de Catalunya. La primera referència documental es troba en el jurament fet pels homes de Carcassona a Ramon Berenguer III de Barcelona (1107 o 1112), copiat al Liber feudorum maior, en el qual figuren un Geral de Cataluign i també un Raimundi Catalan i dos Arnal Catalan. Al Liber Maiolichinus és utilitzat el nom decatalanenses enfront de gots (referit als occitans) i Ramon Berenguer III és anomenat catalanicus heros, rector catalanicus, dux catalanensis, i és esmentat el nom de Catalania. Des de mitjan s. XII (el 1149 Cataloniae és equiparat en un document a Aragó i a Provença), l'ús, tant del gentilici com del corònim, es generalitzà al propi país i als regnes cristians pròxims. Els primers temps el nom de Catalunya es vinculà al territori dominat pel comte de Barcelona, aproximadament el que seria anomenat Catalunya Vella, però al s. XIII el nom de Catalunya ja fou emprat per a designar la totalitat del territori comprès entre el Cinca, la marca de Tortosa i l'estany de Salses, enfront del regne d'Aragó (corona catalanoaragonesa). Malgrat que després de la conquesta del regne de València l'absència d'ordenament jurídic afavorí l'extensió del nom al nou territori (hi ha referències d'aquest us en Ramon Muntaner i Vicent Ferrer), al llarg del s. XIV el pes de les estructures estatals originà la diversificació en la designació, especialment des que els juristes aplicaren als comtats centrats en el de Barcelona el nom de Principat de Catalunya (esmentat en la convocatòria de les corts de Perpinyà del 1350). La persistència, però, del gentilici català aplicat a tots aquells qui parlaven la llengua catalana féu que la denominació de Catalunya en el sentit ampli persistís, especialment a l'estranger, fins ben entrat el s. XVI. La denominació restrictiva de Principat de Catalunya (sovint simplement Principat) es mantingué plenament fins al s. XIX; el moviment catalanista, però, utilitzà preferentment el nom de Catalunya. En plantejar-se la reivindicació col·lectiva al conjunt de territoris de llengua catalana, hom intentà de tornar a estendre el nom de Catalunya a aquest conjunt, però, per tal d'evitar l'ambigüitat, hom proposà el de Catalunya gran. Els territoris annexats per França el 1659 que formaren la província francesa del Rosselló han estat designats sovint Catalunya francesa i, en oposició, hom ha designat Catalunya espanyola la resta del Principat i, més recentment, des de la Península, com a Catalunya del Nord. De manera similar, les comarques catalanes administrativament aragoneses conegudes actualment com aFranja de Ponent han rebut també el nom de Catalunya aragonesa, i les Balears, el de Catalunya insular, noms que no han fet fortuna. Els equívocs i les susceptibilitats feren que a partir de la dècada de 1960-70 es generalitzés la denominació de Països Catalans, emprada esporàdicament ja des del començament del s. XX, per a denotar el conjunt enfront de les particulars dePrincipat, País Valencià i Balears. Quant a l'origen del nom, que ha donat lloc a diverses hipòtesis a partir de la baixa edat mitjana, al començament del s. XV apareix ja la llegenda d'Otger Cataló, capità procedent de França (o bé cavaller senyor del castell deCataló), que hauria donat nom al país. La llegenda es difongué àmpliament ja al mateix s. XV fins a arribar a Víctor Balaguer (contradit per Antoni de Bofarull) i a ésser glossada per Verdaguer. Les teories científiques s'inicien amb la de Jeroni Pau (1491) i Francesc Calça el 1588, que relaciona directament el nom de Catalunya i de català amb els Campi Catalaunici i els catalauni, tribu cèltica que habitava al voltant de Châlons-sur-Marne (Catalaunum), a Xampanya, teoria represa el 1944 per Giuliano Bonfante i que, malgrat les dificultats històriques, podria tenir algún suport documental. Paul Aebischer ha defensat la derivació a partir deMontecatanus (forma llatina de Montcada, muntanya i castell pròxims a Barcelona) a través de l'adjectiu montecatananus omontecatalanus, hipòtesi lingüísticament problemàtica. L'antiga teoria, recollida ja per Ocampo i Zurita i també per Andreu Bosc, que l'abundància de castells donà lloc al gentilici castellani (que hauria passat a castlans i després a catalans) tampoc no té una explicació lingüística convincent. Una altra hipòtesi, anunciada per Schopf el 1919 i defensada per Joan Coromines, fa derivar el gentilici catelani(forma que tingué antigament gran difusió) d'una metàtesi de lacetani (gr: λακετανοί, laketanoí), tribu ibèrica que habitava al rerepaís de Barcelona; el nom hauria estat introduït, per transmissió erudita, per designar els catalans, i de catelani hauria derivat Catalònia (sota el model de Bascònia). Joan Vernet identifica com a primer testimoni possible del nom de Catalunya l'historiador i geògraf musulmà Al-'Udrī (1002 — ~1085), el qual en la seva obra Tarsi al-akhbār esmenta la localitat de Talunya o Taluniya, localitzable vers Montsó, que, prefixada amb ca- (contracció de cala-, 'castell', freqüent en la toponímia àrab), podria haver donat Catalunya.

FONT: http://www.histocat.com/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01745

Joan Vernet. Qa Talunya

Una tesi alternativa a les ja existents sobre l'origen etimològic de la paraula "Catalunya" va ser presentada per l'arabista Joan Vernet i Ginès (1923-2011) en relacionar el nom del país amb una localitat anomenada Talunya o Taluniya, propera a Montsó.

Enciclopèdia Catalana

Joan Vernet identifica com a primer testimoni possible del nom de Catalunyal'historiador i geògraf musulmà Al-'Udrī (1002 — ~1085), el qual en la seva obra Tarsi al-akhbār esmenta la localitat de Talunya o Taluniya, localitzable vers Montsó, que, prefixada amb ca- (contracció de cala-, 'castell', freqüent en la toponímia àrab), podria haver donat Catalunya.

Entrada a la Viquipèdia

Talunya o Taluniya fou una localitat musulmana a la regió d'Ath-Thaghr al-Alà pròxima a Lleida. És esmentada per l'historiador i geògraf musulmà Al-'Udrī (1002 — ~1085) en la seva obra Tarsi al-akhbār. Segons aquest, estava situada a meitat de camí entre Lleida i Osca, fet que fa que molts experts la identifiquin amb Montsó. El nom atorga al poblat un origen ibèric. Durant l'època sarraïna disposà d'una fortificació o castell (kalat en àrab), que donà kalat Talunya o, usant la contracció ka- per referir-se a castell, ka Talulnya (en català castell de Talunya).

Joan Vernet va identificar aquest nom com el primer testimoni possible del nom de Catalunya. Segons aquesta hipòtesi, el mot Catalunya vindria dels àrabs, essent la denominació que aquest utilitzaven per la zona. Talunya era situada a una regió fronterera entre l'al-Àndalus i la Marca Hispànica, i els àrabs parlarien dels habitants dels comtats catalans com "la gent que hi ha més enllà del castell (kalat, ka) de Talunya".

CATALUNYA (Principat)

Negre, homosexual o català

 

Font: Bloc ESCRIURE EN VEU ALTA

Aquesta pregunta. així, tal com raja, l'han fet a Tele 5 a un concursant, bo i demanant-li que triés d'aquestes tres opcions quina fora la més plausible en cas de tenir un fill. D'entrada, m'ha vingut al cap aquella cançó de la guerra de Cuba que deia "Gracias a Dios que soy negro y que no soy catalán". Hores d'ara, encara la mateixa història.
Hom pot pensar que haurien dit els informatius de Tele 5 - cadena que ja va mostrar-se obertament en contra del nostre idioma - si a TV3 passés quelcom de semblant, però canviant català per espanyol. Racistes, dirien. I tindrien raó. El problema que pateix Catalunya - el poble català - és de racisme, sense pal·liatius. L'anticatalanisme, que ha estat estudiat abastament, no és un fenomen ni nou ni d'ara, Té arrels molt profundes i és fonamenta, bàsicament, en els mateixos prejudicis que l'antisemitisme. Les acusacions són calcades: els catalans som rics, fenicis, astuts, gasius, ho controlem tot, ho volem tot, escanyem als espanyols que són pobres, no som solidaris amb ells, en definitiva, som un corpúscul estrany dins del cos sa i esplèndid que és Espanya. Això mateix deia Hitler dels jueus, amb les conseqüències que tots coneixem.
El genocidi cultural, econòmic, fins i tot físic, a voltes, ha estat un línia constant al llarg dels temps per part d'Espanya. Han reescrit la seva història esborrant la nostra. Som una cosa molesta que s'ha de foragitar, com afirmava Jiménez Losantos fa pocs dies. "A ver si se van", cridava. El fet, però, és que ni ens deixen marxar ni els interessa, i més ara, que les vaques són magres i les mamelles catalanes sempre són prestes a ser munyides per emplenar les nòmines dels buròcrates de l'estat.
Sigui com sigui, la banalitat de l'estúpid que ha escrit aquesta pregunta, per tornar el tema, és la mateixa banalitat del mal que comportà els camps d'extermini nazis. El mal sempre va vestit de gris i té aparença de persona normal. Qui pot escriure això pot signar la deportació de milers de persones cap a una mort segura. Els noms fan les coses i, quan arribem a aquests extrems, ja és massa tard.
El que ha passat és més greu del que sembla. En un moment en que l'independentisme va guanyant cada dia més adeptes, hi han persones que reforcen el seu anticatalanisme arribant a uns límits força perillosos. Ho són perquè, a més de feixistes, són dissimulats sota una transversalitat total. Que Catalunya roba a Espanya ho pot dir igualment un espanyol de dretes que d'esquerres. La visió del català/jueu com a enemic és compartida; no deixa de ser força curiós que el nacionalisme català - i consti que jo sóc independentista, però no nacionalista - sigui vexat i titllat de tot menys de bonic i, en canvi, el nacionalisme espanyol no existeixi! No hi ha cap polític que digui que és nacionalista espanyol, cap ciutadà en cap enquesta. És un nacionalisme present, total, colpidor i perfectament detectable, però negat. Negat continuament, perquè acceptar-ho seria igual a acceptar que el nacionalisme pot ser bo. Sols quan uns son dolents i els altres no, és quan apareix el fantasma d'Auschwitz. Els nazis també neguen l'Holocaust, la terrible Shoah que penjarà del coll d'aquestes bèsties per sempre més.
Però de tot això no crec que se'n parli gaire en campanya electoral. Ens diran que si ve la dreta, que si els socialistes van ser els primers el defensar el Corredor Mediterrani o la Llei de Gravitació Universal, i que venen mal dades. Però el cert és que el mal que fermenta sota el drama que viu el nostre poble, no sortirà a la llum. No interessa. no toca.

Aquest és el problema de la política i dels polítics a dia d'avui. Parlen del que volen i no del que cal. Perquè l'anticatalanisme si que hauria de ser una prioritat a tractar. Negre, homosexual o català. El mal ensenya obertament la seva boca podrida, públicament. I no passa res.

Negre, homosexual o català

LA TRANSFORMACIÓ DE LA VIA LAIETANA DE BARCELONA (Vídeo)

FONT: http://histotube.blogspot.com/ 

LA TRANSFORMACIÓ DE LA VIA LAIETANA DE BARCELONA (Vídeo)

Civisme lingüístic

FONT: http://blocs.lamalla.cat/joantudela/2011/08/16/civisme_linguistic/

Publicat al Diari de Barcelona el 9 de gener del 1992. 

Amb els valors cívics passa una mica com amb les paraules i és que són molt difícils de canviar, perquè funcionen com a axiomes, o sigui, com a coses indiscutibles, gairebé inconscients. Enterrem expressions envellides perquè ja no ens fan falta; per exemple, mocador de farcell. Instaurem valors nous perquè ens calen; per exemple, el civisme ecològic. Però capgirar un costum molt arrelat és francament difícil. Ara, si la nostra societat nacional no genera un civisme lingüístic nou i contrari a l'imperant des de fa dècades, mai no arribarem a veure la plenitud del català.

Un civisme lingüístic nou, sí. El vell ja el coneixem. Obliga els catalans a enraonar en castellà als forasters. Per què? Doncs perquè sí. Que perquè sí no és cap raó? Doncs perquè parlar en català a la gent de fora "és de mala educació" i "és una falta de respecte". Vet aquí dues frases desafortunades que han fet fortuna. Com també el costum d'adreçar-se en castellà als desconeguts. I el de passar-se al castellà quan en un grup hi ha algun castellanoparlant. Però avui dia els castellanoparlants de la nostra àrea idiomàtica no són forasters, viuen aquí, molts hi han nascut i tot; a més, entenen el català. I la gran majoria dels forasters de debò -els turistes- no saben ni català ni castellà.

Els catalanoparlants que enraonem a tothom en català som quatre gats, tenim un costum que és una excentricitat. Gràcies a la política lingüística d'aquests anys, que ha treballat molt la imatge del català, és una excentricitat amb prestigi, això sí. A més, entre els catalanoparlants que es passen cada dos per tres al castellà regna una certa mala consciència. Vivim un canvi de la percepció, de l'actitud general, però encara no del comportament.

Que els catalanoparlants visquin en català és una cosa que no es pot aconseguir només des de les institucions. Aina Moll, fa prop de quatre anys, declarava: "Jo no puc posar una pistola al pit de la gent. Només puc reclamar-ho i fa vuit anys que ho reclamo! I els castellanoparlants, molts d'ells, ho reclamen i no ho aconsegueixen. N'hi ha que ja es pensen que els volen marginar: si els demano per favor que em parlin en català i no ho fan deu ser que no me'n volen parlar. És la rutina, és l'hàbit aquest que està infiltrat fins al moll dels ossos."

Hem arribat al coneixement, almenys passiu, del català entre gairebé tota la població. I a la mala consciència dels qui haurien d'enraonar més en català i no ho fan. I al prestigi de l'excentricitat de parlar a tothom en català. Però el gran canvi qualitatiu seria que el gruix dels catalanoparlants enraonessin sempre en català i que els altres s'incorporessin activament al català, perquè, ben mirat, això del bilingüisme passiu, que un enraoni en una llengua i que l'altre contesti en una altra, és una cosa de bojos, de manera que hauria de ser una pràctica de transició, que duri només uns quants anys.

Quants? Doncs fins que arribi la convicció i sobretot el costum real de parlar tot el dia en català. Per què? Doncs perquè sí i, a més, perquè passar-se al castellà sense necessitat "és de mala educació" i "és una falta de respecte". Si el nou civisme lingüístic, que ja existeix en alguns ambients, es generalitza entre nosaltres en tan pocs anys com s'ha estès el civisme higiènic, la normalització del català anirà com una seda. Si no, malament rai.

Aquest article meu del Diari de Barcelona va rebre el premi Serra i Moret, concedit per la Direcció General d'Acció Cívica de la Generalitat de Catalunya. Reprodueixo el tros de l'acta que fa al cas, datada a Barcelona el 6 d'abril del 1992. Fa així: "El jurat del X premi per a obres sobre civisme Serra i Moret, integrat per Albert Abril, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Antoni Kirchner, Ignasi Riera i Oleguer Sarsanedes, en l'apartat d'articles periodístics, vol destacar l'elevada participació i la qualitat dels treballs presentats i atorga el guardó al titulat Civisme lingüístic de Joan Tudela. El jurat menciona com a finalista l'article Els drets dels xaperos d'Ivan Tubau i fa una especial menció del conjunt d'articles presentats per Salvador Cardús i Teresa Pàmies i del presentat per Santiago Cucurella. Aquest veredicte ha estat adoptat per majoria."

Civisme lingüístic

TOT HO FEM MALAMENT

TOT HO FEM MALAMENT

EL CAFÉ DE LOS CATALANES

FONT: http://www.histocat.com/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01736

“El Café de los Catalanes” de Buenos Aires i la independència argentina (1799-1873)

El 1799 obrí el primer cafè de Buenos Aires, anomenat “Café de los Catalanes”. S’hi reunia una part significativa de la nombrosa colònia catalana a la capital del virregnat espanyol del Riu de la Plata. En l’època de les invasions angleses dels anys 1806-1807, durant les quals l’exèrcit britànic arribà a conquerir Buenos Aires dues vegades, fou lloc de concentració d’alguns dels integrants de les companyies de voluntaris catalans que lluitaren contra els anglesos. Aquests combatents eren anomenats miñones i tingueren un paper molt destacat en la sorprenent victòria dels defensors davant l’exèrcit de la potència marítima més poderosa de l’època. L’èxit militar crioll, amb l’ajuda de voluntaris peninsulars -catalans, bascos i gallecs, en bona mesura- i sense suport de l’exèrcit espanyol, incapaç de trencar el bloqueig anglès per mar, va infondre orgull i confiança als habitants del Riu de la Plata, i els va allunyar encara més de les corruptes i inoperants autoritats virregnals.

De fet, el malestar dels criolls amb la dependència de l’imperi hispànic havia anat creixent al llarg del segle XVIII i inicis del XIX arran de diversos conflictes d’interessos entre la colònia i la metròpoli, així com per l’ascens d’una nova elit criolla educada a Europa i influïda per plantejaments liberals i per l’establiment a la regió de comerciants que, com els catalans, aportaven noves formes d’organització del treball i un esperit de rebuig contra l’absolutisme. La invasió napoleònica de la península Ibèrica el 1808, el buit de poder que ocasionaren les abdicacions de Carles IV i el príncep Ferran a Baiona el maig del mateix any, els pocs representants dels espanyols d’Amèrica a les Corts de Cadis iniciades el 1810 –sobretot en comparació amb el volum de població que ja tenia el continent respecte la península-, acabaren d’obrir la porta a les reclamacions d’autogovern i, fins i tot, a les primeres proclames obertament independentistes.

Una part significativa dels catalans assentats al Riu de la Plata van optar per la via independentista i el Café de los Catalanes es va destacar per esdevenir la seu del bàndol rupturista; en contraposició amb l’altre gran cafè del moment a Buenos Aires, el Café de Marco, que acollia majoritàriament els partidaris del manteniment del virregnat. En aquella època, les tertúlies polítiques i les conspiracions de tot ordre es produïen sovint en aquests cafès. La revolució del 25 de maig de 1810, punt d’arrencada del procés que culminaria el 1814 amb la declaració formal d’independència, va gestar-se, entre d’altres indrets, però molt particularment, al Café de los Catalanes.

I d’entre els catalans que es van significar al costat de la majoria criolla en favor del nou estat, cal destacar, especialment, els comerciants mataronins Domènech Matheu (Mataró, 1765–Buenos Aires, 1831) i Joan Larrea (Mataró, 1782–Buenos Aires, 1847), ambdós membres del primer govern del nou país i els únics nascuts a la península que hi foren admesos. Matheu arribà a ser president del govern durant alguns dels moments més crítics en la lluita contra la reacció de l’exèrcit espanyol i, seguidament, fou nomenat director de la fàbrica d’armes i fusells del nou estat, mentre que Larrea esdevingué president de la cambra legislativa constituïda el 1814 i ocupà posteriorment el càrrec de ministre d’Hisenda. Tots dos, tant per la formació rebuda a Catalunya com per la seves decisives aportacions econòmiques, apuntalaren el nou estat durant els primers anys de la seva existència.

Però el Café de los Catalanes tenia una altra particularitat interessant. Des de la seva sala de billars es podia accedir directament al Coliseo Provisional, teatre inaugurat l’any 1804 en un edifici adjacent. I, precisament, el director de l’orquestra estable del teatre era un altre català establert a Buenos Aires: el músic Blai Parera, nascut a Múrcia de pares catalans el 1776, però que ja de petit visqué i estudià a Mataró. Blai Parera compongué el 1813 la música de la Marcha patriótica, peça que esdevindria himne nacional argentí. Després de viure, entre d’altres ciutats, a Buenos Aires i Rio de Janeiro retornà a la capital del Maresme, on morí l’any 1840.

El Café de los Catalanes desaparegué l’any 1873. Estava situat a la cantonada dels actuals carrers Perón i San Martín, al bell mig de la capital argentina. Fóra bo que hi hagués un record de la seva existència en aquell indret i que se’n pogués estudiar amb més profunditat la seva història, tant interessant per l’Argentina com per Catalunya.

Respecte el fet que fos el primer cafès que existí a Buenos Aires, resulta interessant tenir en compte l’article d’Armand Sanmamed: “Barcelona, ciutat pionera dels cafès”.

Ramon Freixes Sala

Historiador

EL CAFÉ DE LOS CATALANES

REVOLTA DELS "ANGELETS DE LA TERRA" (1667–1675)

Els Angelets de la Terra és el nom que reberen els pagesos del comtat de Rosselló que van aixecar-se contra l'ocupació francesa de la Catalunya Nord, episodi que es coneix com a Revolta dels Angelets. El detonant de la revolta fou una insurrecció de la pagesia nord-catalana entre els anys 1667 i 1675 en contra de la gabella de la sal (un impost sobre la sal imposat pels francesos el 1661).^[1]

Aquest fet, contrari a les constitucions catalanes tradicionals als comtats de Rosselló i Cerdanya, provocà la revolta dels Angelets, la qual es va estendre sobretot al Vallespir, però també es féu sentir al Conflent i el Rosselló.

Antecedents

El 7 de novembre del 1659, com a conseqüència de la guerra dels Segadors, les monarquies hispànica i francesa signaren el Tractat dels Pirineus, que significà el repartiment de Catalunya entre els dos sobirans. La resistència a l'ocupació francesa de la Catalunya Nord començà ja el març de 1661. Van ser ajusticiats un veguer, amb el notari i el criat que l'acompanyaven, implantant-se tot seguit un impost a la comarca per a pagar el sometent francès.

La gens popular decisió del monarca francès de confiscar l'impost de la sal provocà la revolta. Aquests diners havien de servir pel pagament de les despeses de les places fortes i dels sous dels funcionaris francesos. La confiscació de l'impost de la sal per part de França fou considerada un atemptat contra el jurament reial de respectar els privilegis de la capital del Rosselló, que cobrava una quantitat molt insignificant pel seu control. Els cònsols de Perpinyà protestaren, però una decisió del Consell Sobirà desestimà aquell acord municipal i imposà la voluntat de París.

Els pagesos necessitaven la sal per al bestiar, i un cop apujat el preu desmesuradament es negaren a pagar-lo i es rebel·laren. Els Angelets actuaren sobretot entre 1666 i 1675 com a autèntiques guerrilles contra les tropes franceses i sobretot contra els funcionaris de la gabella de la sal, que dificultaven la gestió dels contrabandistes de la sal.

La primera revolta (1667-1668)

No és clar per què els revoltats
foren anomenats angelets.
Una explicació possible era el
convenciment popular que els
àngels eren bons coneixedors
de les muntanyes. A més a més
l'arcàngel Sant Miquel era el patró
dels miquelets i dels paraires a
Prats de Molló, fet que donà un
to sagrat a una revolta que clamava
per les llibertats amb el crit patriòtic
de "Visca la terra!".^[1]

No és clar per què els revoltats foren anomenats angelets. Una explicació possible era el convenciment popular que els àngels eren bons coneixedors de les muntanyes. A més a més l'arcàngel Sant Miquel era el patró dels miquelets i dels paraires a Prats de Molló, fet que donà un to sagrat a una revolta que clamava per les llibertats amb el crit patriòtic de "Visca la terra!".^[1]

Josep de la Trinxeria, un pagès de la important vila de Prats de Molló, es declarà en rebel·lia contra els ocupants francesos i fou un dels caps dels revoltats.^[1] Damià Nohell, conegut per ser el fill del batlle de Serrallonga, i Joan Miquel Mestre de Vallestàvia, dit l'Hereu Just del Vallestàvia, foren alguns dels lloctinents d'en Trinxeria.^{[cal citació]}

La seva guerrilla es va escampar per la comarca del Vallespir, amagats sobretot als pobles de Serrallonga i Montferrer el 1667. L'any següent atacaren l'hostal dels Banys on s'allotjaven els gabellots (malnom dels funcionaris que recaptaven la gabella). També tingueren assetjat dins l'església de Sant Llorenç de Cerdans un sotsveguer dit Maniel.^[1] Com a resposta el president del Consell Sobirà, el col·laboracionista Francesc de Segarra, va enviar-hi una dura expedició de càstig de 300 soldats,^[1] i el mes de juliol va oferir una recompensa de cent doblers d'or a qui detingués els resistents.^{[cal citació]} L'expedició, però, fou derrotada al pas del Llop el setembre del 1668 i hagué de recular a Arles.^[1] Bons coneixedors del territori, les guerrilles perjudicaren greument les tropes franceses durant aquests anys perseguint i eliminant un bon nombre de cobradors de l'impost de la sal. Finalment les autoritats de la gabella van pactar la fi de les hostilitats i el contraban a canvi de permetre la venda de la sal a un preu més baix als municipis del Vallespir.^[1] Per aquest pacte, anomenat el compromís de Ceret, els guardes de la sal no farien més inspeccions i s'entendrien amb els "consells" de cada poble per a la venda de la sal.

La segona revolta (1670-1674)

Joan Miquel Mestre de Vallestàvia

Al ser un dels caps de la revolta Joan Miquel Mestre va exigir el mateix tracte tot i ser de Vallestàvia, al Conflent. Fou arrestat per atzar el 22 de gener del 1670 pel governador de Prats de Molló, fet que generà la revolta dels veïns de la població que prengueren la seva dona i els fills com a ostatges. Aquests foren bescanviats per l'Hereu Just, el qual d'aquesta manera va poder escapar.^[1]
En aquell moment la revolta no només va recomençar sinó que fou molt més crua i les lluites tingueren lloc a tot el Vallespir: El 27 de febrer de1670 els miquelets o angelets s'apoderaren d'Arles matant-ne al batlle.^{[cal citació]} Poc després assetjaren la capital, Ceret, entre els dies 31 de març i 2 d'abril.^[1] A partir de llavors els francesos van enviar un gran exèrcit de 4.000 soldats a les muntanyes que separen el Conflent i el Vallespir per atacar a aquesta última comarca per la rereguarda,^[1] evitant així ser un blanc fàcil a través de la carretera de la vall. El 5 de maig venceren finalment els angelets al coll de la Regina, ja que la tècnica guerrillera no podia fer front a un exèrcit complet en una batalla oberta. Alguns van refugiar-se al Principat i d'altres s'amagaren a les muntanyes.^[1]
Les hostilitats s'allargaren encara durant uns anys, essent importants durant la guerra entre França i Holanda entre 1672-1678. La lluita va agafar un caràcter d'aixecament antI francès i així els angelets col·laboraren amb la monarquia hispànica (1673) i intervingueren en la fallida conspiració de Vilafranca de Conflent per iniciar la reunificació dels Comtats a Catalunya el dissabte de glòria del 1674.^[2] La conspiració fou descoberta i el seu líder, Manuel Descatllar, fou detingut i traslladat a Perpinyà, reconeixent tots els seus actes sota una terriblement tortura, i executat a la plaça de la Llotja el 2 d'abril de 1674.^{[cal citació]} En canvi el seu company Francesc Puig i Terrats va ser condemnat a mort i degollat en públic davant mateix de casa seva, i després esquarterat i exhibit a la porta de la vila.^{[cal citació]} Molts d'altres conjurats pagaren la cooperació amb els revoltats amb la pèrdua de la llibertat cívica i del seu patrimoni.^{[cal citació]} Finalment la comarca fou envaïda per les tropes reials i la repressió va atènyer tota la població: empresonaments, condemnes a galeres, execucions, confiscació de béns, multes radicals als municipis (la de Prats de Molló fou de 3.500 lliures, la de Sant Llorenç de 1.600...).^[1] La revolta es considera finalitzada el 1675. Els odis i el cost de la repressió arribaren a tal punt que el monarca francès va intentar bescanviar els Comtats nord catalans per Flandes, però el rei espanyol s'hi negà.^[1] Amb el Tractat de Nimega de 1678 França renuncià al canvi la qual cosa féu que s'extingís totalment la revolta.

Referències

1. ↑ ^{1,00 1,01 1,02 1,03 1,04 1,05 1,06 1,07 1,08 1,09 1,10 1,11 1,12} Diccionari d'Història de Catalunya ; ed. 62 ; Barcelona ; 1998 ; ISBN 84-297-3521-6  ; p. 44
2. ↑ «Conspiració de Vilafranca de Conflent». L'Enciclopèdia. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
3. Ayats, Alain: "La revolta dels angelets i els arxius militars francesos". L'Avenç, núm. 133.
4. Durliat, Marcel: Histoire du Roussillon. París: PUF, 1962.
5. Sahlins, Peter: "Dues històries de la frontera de la Cerdanya: Del Tractat dels Pirineus (1659) als tractats de Baiona (1866-1868)". L'Avenç, núm. 89.
6. Sales, Núria: "Els segles de la decadència". En : Història de Catalunya. Barcelona: Edicions 62, 1989. Vol. IV.
7. Sales, Núria: Senyors bandolers, miquelets i botiflers: Estudis sobre la Catalunya dels segles XVI al XVIII. Barcelona : Empúries, 1984.
8. Sanabre, Josep: El Tractat dels Pirineus i la mutilació de Catalunya. Barcelona : Bàrcino, 1960.
9. Sanabre, Josep: La resistència del Rosselló a incorpora-se a França. Perpinyà : El Trabucaire, 1985.
10. Torras i Ribé, Josep M. "El projecte de repressió dels catalans de 1652". En : La revolució catalana de 1640. Barcelona : Crítica, 1991.
11. Vilar, Pierre. "El Vallespir, el Rosselló i la Cerdanya: problemes de la frontera". L'Avenç, núm. 86.

Enllaços externs

• En Guàrdia 213 - Els angelets de la terra Catradio.cat Podcast consultat el 27 de gener.
• Més informació sobre els Angelets de la terra
• Els Angelets de la terra (PDF)
• Els caps de la revolta (web)

REVOLTA DELS "ANGELETS DE LA TERRA" (1667–1675)

BARCELONA HABRÁ DEJADO DE EXISTIR

FONT: http://www.histocat.cat/index.html?msgOrigen=6&CODART=ART01730

Carles Camp. Barcelona, una ciutat que honora aquells que l’odien

Una de les nombroses revoltes que hi ha hagut a Catalunya des de la invasió espanyola i que caracteritzen la història catalana en general i la barcelonina en particular, va ser la revolta de caire independentista coneguda per la Jamància que va tenir lloc en dues fases entre 1842 i 1843, en el decurs de la qual la ciutat va patir dos cruels bombardejos i una dura repressió.

Els dos bombardejos van ser ordenats un pel general Baldomero Espartero, duc de la Victòria [a la imatge d'aquest article], i l'altre pel general Joan Prim.

El bombardeig d'Espartero va ser cruel, sàdic i totalment innecessari, puix la ciutat ja s’havia rendit. La ciutat havia desistit dels seus propòsits, els revoltats s’havien tranquil·litzat i havien tornat als seus quefers diaris i tota la població havia donat per finida la revolta. Malgrat tot, el general Espartero va decidir castigar la capitulada ciutat sotmetent-la a un cruel, llarg i indiscriminat bombardeig. No van servir de res els precs de les diverses autoritats de la ciutat, bisbe inclòs, perquè Espartero es fes enrere. Explica en Francesc Curet: “L’atac, que va durar dotze hores seguides, es feu a raig, sense cap objectiu determinat, i així les bombes queien damunt de cases humils, com incendiaven una fàbrica o ferien un edifici noble. En total, s’engegaren en aquell espai de temps 1.041 projectils de tots els calibres que van destruir totalment o parcialment 462 cases, a més de les bombes que caigueren en l’Hospital de la Santa Creu i en el militar de Sant Carles i les que van fer grans destroces en el Saló de Cent de la Casa de la Ciutat, cremant-ne els tapissos que cobrien les parets”(1).

El segon bombardeig, molt més dur encara que l’anterior, va tenir lloc l’octubre de 1843. Va tenir l’agreujant de ser ordenat per un català en qui els revoltats barcelonins, pel fet de ser català, havien confiat que es posaria al seu costat. La decepció va ser total, en veure com un general català ordenava reprimir d’una manera tan brutal la ciutat que feia poc l’havia rebut com un heroi. Ens ho explica també en Francesc Curet: “La matinada del 22 d’octubre rompen el foc contra Barcelona, el castell de Montjuïc, la Ciutadella, el Fort Pio i el de Don Carles. El bombardeig va durar fins a la nit. En aquest espai de temps, foren engegats 1.351 projectils en bales, granades i bombes. Es calcula que des del 18 d’octubre fins el 24 del mateix mes, Montjuïc i les altres fortaleses van disparar contra la població i els forts ocupats pels centralistes, 5.847 projectils de tots els calibres”.

Per acabar d’arrodonir el tracte rebut per Barcelona en aquesta revolta independentista, després del primer bombardeig ,el govern de Madrid va enviar el general Zurbano a reprimir la ciutat. Un cop recuperada Reus i després d’una razzia per les comarques dels voltants de Tarragona, Zurbano va arribar a Igualada, i des d’allí, va enviar a través d’un intermediari el missatge següent a la Junta Suprema de Barcelona, que dirigia la revolta: “Diga usted a esos caballeros que allá [a Barcelona] voy immediatamente y que he de poner a los barceloneses más blandos que este guante”, mentre serrava les dents i rebregava un guant que s’havia tret de la mà.

Zurbano estava disposat a entrar a Barcelona a sang i foc i ja havia donat ordres perquè el comandant del castell de Montjuïc Echalecu bombardegés Barcelona en sentir el primer tret des de la ciutat. Empipat per trobar resistència en el seu camí cap a Barcelona va adreçar a la seva Junta Suprema aquesta terrible amenaça:

“Al gobernador del castillo de Montjuich le he dado la orden para que bombee a Barcelona y la reduzca a ceniza si es menester en el momento que los que obedecen la Junta rompan fuego contra las tropas que yo conduzco. Lo repito a Vds. Advirtiendo que no se separará de mi propósito la sutileza de la Junta, las personas comprometidas y cuantos siguen el pronunciamiento abandonen la ciudad, pues aunque sólo queden los edificios no dejará de efectuarse el bombardeo... La suerte decidirá el resultado, pero cualquiera que sea, BARCELONA HABRÁ DEJADO DE EXISTIR .

La ciutat es va salvar pels pèls, ja que Zurbano va haver d’anar a socórrer Espartero que es trobava en situació desesperada a Castella.

I què fa la ciutat de Barcelona amb un personatge que tenia el propòsit de destruir-la i esborrar-la del mapa per sempre més? Doncs, ni més ni menys, el premia dedicant-li un carrer: el Carrer Nou de Zurbano.

Escriu Francesc Curet en el seu llibre La Jamància: “Ara direm, com a incís, que és inconcebible que Barcelona hagués posat el nom de Zurbano a un dels seus carrers i que encara continuï amb aquesta denominació en el nomenclàtor”.Aquest lament, escrit el 1961, continua essent vàlid avui, el 2011, 50 anys després, amb una democràcia que se suposa que hem recuperat.

I no contents amb això, els barcelonins també dediquen un carrer als responsables dels dos cruels bombardejos explicats més amunt: el renegat Joan Prim amb la rambla de Prim i el sàdic Espartero amb el carrer Duc de la Victòria.

Tot plegat i el vitrall que a Santa Maria del Mar on hi surt retratat un altre gran admirador de Catalunya i Barcelona, el cruel dèspota Felip V de Castella, em fan pensar que, si més no, la ciutat de Barcelona té un sentit de la memòria històrica força peculiar.

Carles Camp

BARCELONA HABRÁ DEJADO DE EXISTIR

30 DE GENER DE 1938. BARCELONA BOMBARDEJADA (Vídeo)

FONT:
http://histotube.blogspot.com/2011/10/diumenge-30-de-gener-de-1938.html

30 DE GENER DE 1938. BARCELONA BOMBARDEJADA (Vídeo)

Els Borbó regnen a Espanya gràcies a un testament fals ?

FONT:

http://www.inh.cat/articles/Segons-dos-investigadors-italians-els-Borbo-regnen-a-Espanya-gracies-a-un-testament-fals

Tal com ja havien denunciat els catalans del s. XVIII, ara s'ha demostrat que el testament de Carles II, en què es deixen els estats de la corona d'Espanya a favor de Felip V, és totalment fals. Aquí us oferim la notícia que va aparèixer a la premsa a l'octubre del 2004.

Dos periodistes italians sostenen que la signatura de Carles II en el seu testament a favor de Felip d'Anjou, amb el qual es va entronitzar a Espanya la dinastia Borbó, és fals. Es basen per a això en el peritatge efectuat per dos expert judicials en grafologia (Marina Tonini, del Tribunal de Verona, i Andrea Faiello, del Tribunal de Nàpols). Segons aquestes dades, el fals document hauria estat fabricat per emissaris del rei Lluís XIV després de la mort de Carles II, per tal d'evitar que el tron ​​passés a la família Habsburg.

L'obra, que porta el títol Secretum i que serà presentat a França i Holanda en pocs mesos, va ser escrit per Rita Monaldi i Francesco Sortie. Aquest llibre es basa en documents històrics descoberts en els arxius de la cancelleria francesa, Quai d'Orsay, i a la biblioteca Marucelliana de Florència, va precisar Francesco Sortie. Ambdós investigadors van ser els autors el 2001 l'exitós imprimatur, sobre les intrigues de Luis XIV al Vaticà.

Les proves pericials, va precisar Sortie, han estat dipositades davant un notari vienès, de tal manera que puguin ser consultades per totes aquelles persones que ho desitgin.

Secretum sortirà a Holanda i després a França en pocs dies. No serà publicat a Itàlia perquè vam ser víctimes d'un sabotatge per part del Vaticà després d'haver llançat imprimatur ", va admetre Sortie." Vam decidir deixar de publicar a Itàlia ", van assegurar els autors, els quals resideixen en forma estable a Viena. També van assenyalar que el manuscrit no ha estat ofert encara a Espanya, on només s'han plantejat buscar editor després de sortir a Holanda i França.

Circumstàncies històriques
Carles II, fill de Felip IV i Mariana d'Àustria, el regnat va ser un veritable desastre, no va tenir descendència. I a la seva mort li va succeir el 1700 Felip V-nét del rei francès Lluís XIV-, encara que al tron ​​espanyol li li va sortir un altre pretendent, l'arxiduc Carles d'Àustria, descendent també d'una princesa espanyola.
Aquest enfrontament dinàstic va donar lloc a una contesa general a Europa, coneguda com a guerra de Successió, en la qual França va donar suport a Felip V, i Anglaterra, Holanda, Àustria, Portugal, Savoia i part de la Corona d'Aragó es van alinear amb l'arxiduc Carles .
Sostenen els autors que "si Carles II hagués escollit un Habsburgo-com pensava-, Joan Carles de Borbó no estaria avui en dia en el tron d'Espanya".

En Secretum, segons va explicar Sortie, es elucubrar que el suposat fals testament el "arreglar" emissaris de Lluís XIV per impedir l'accés al tron d'un Habsburg austríac, amb la col·laboració de la italiana Maria Mancini, néta del cardenal Mazzarino i antiga pretesa per Luis XIV.

Els Borbó regnen a Espanya gràcies a un testament fals ?

Una llengua inútil és una llengua morta - Víctor Alexandre

FONT:
http://blogs.e-noticies.com/victor-alexandre/una_llengua_inutil_es_una_llengua_morta.html

Molt positiva, francament, la iniciativa d'alguns ajuntaments d'afavorir la integració dels nouvinguts a la nostra cultura mitjançant cursos gratuïts de llengua catalana. Quan es pregunta a aquests nouvinguts la raó per la qual s'han matriculat, la majoria responen que ho fan per raons de feina o per integrar-se més. Són raons lògiques, certament. La anomalia, en tot cas, és la pregunta en si mateixa. Vull dir que la pregunta ja demostra no sols la anormalitat de Catalunya com a país, sinó també l'amenaça que pesa sobre la llengua catalana. La prova és que aquesta pregunta no es fa mai, en clau espanyola, francesa o alemanya, als immigrants que viuen en aquells països. Aprendre espanyol, a Espanya, concretament, no és una opció, és una necessitat. I com que ho és, l'aprenentatge de l'espanyol és immediat.

A Catalunya, en canvi, el català només és una opció, ja que no hi ha cap necessitat d'aprendre'l. I en un país on no cal saber-ne la llengua per viure-hi, s'ha de tenir molt bona voluntat per aprendre-la. De fet, em pregunto quants de nosaltres faríem aquest esforç en un país on els mateixos parlants fossin els primers a transmetre'ns la idea que la seva llengua no té cap utilitat. Doncs això és el que comuniquem als nouvinguts cada cop que els parlem en espanyol. Per sort, ens queda l'escola. Gràcies a la necessitat dels pares d'ajudar els seus fills en els treballs escolars, molta gent de fora aprèn català. Per això hi ha espanyolistes que volen que l'escolarització es pugui fer també en espanyol, per tallar de soca-rel aquesta necessitat i convertir el català en una llengua merament ornamental. Volen evitar el que deia fa poc una dona siriana: "Aprenc català per guanyar-me el respecte de la meva filla".

www.victoralexandre.cat
Twitter: @valex_cat

Una llengua inútil és una llengua morta - Víctor Alexandre

L'Observatori de la Llengua Catalana denuncia l'incompliment de la Carta Europea de les Llengües per part de l'Estat

FONT:
http://www.tribuna.cat/noticies/societat-civil/lobservatori-de-la-llengua-catalana-denuncia-lincompliment-de-la-carta-europea-de-les-llengues-per-part-de-lestat-30-09-2011.html

ENLLAÇ A L'INFORME EN PDF

"La raó monolingüe d'Estat s'imposa antijurídicament als compromisos internacionals que configuren l'ordre públic europeu" ha denunciat l'ens aquesta setmana.

Barcelona · L'anul·lació de la Llei de l'Aranès, les diverses i consecutives sentències d'alts tribunals espanyols en contra de la immersió lingüística i la presència de la llengua a les administracions catalanes, i la persecució dels mitjans de comunicació catalans presents al País Valencià han portat l'Observatori de la Llengua Catalana a denunciar la constant agressió de l'Estat a la llengua pròpia.

L'ens, un organisme independent que segueix i avalua la llengua catalana amb la màxima solvència i rigor acadèmics, ha decidit enviar una carta a Estrasburg aquesta setmana per informar del constant incompliment que l'Estat espanyol fa de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries (CELRM) signada per l'Estat espanyol el 1992 i ratificada el 2001. El document indica, també, l'absoluta passivitat de l'Estat davant la progressiva creació d'un clima social i polític contrari a la diversitat i al plurilingüisme. L'Observatori també denuncia els atacs al sistema educatiu català i les "absolutament desproporcionades" multes imposades per la Generalitat Valenciana a Acció Cultural del País Valencià (ACPV)

L'Observatori de la Llengua Catalana denuncia l'incompliment de la Carta Europea de les Llengües per part de l'Estat