Aquell detall, tot i que la trasbalsà, no fou prou com per aturar la seva determinació.
Demà seria tard. El seu amic especial ja no seria al seu costat. El que li regalava una rosa cada Sant Jordi.
Ella vivia a Barcelona des que els seus pares arribaren d'un país llunyà, quan ella tenia just vuit mesos.
Aquí havia jugat, crescut, i ara s'hi havia enamorat.
Però calia tornar al país dels seus pares, doncs les coses, a la família, no havien anat com tots esperaven.
Ara es trobava dalt del penya-segat de Montjuïc, el lloc on es reunia amb el seu estimat per besar-se i parlar del futur.
Va calcular per uns instants l'alçada. Abraçà amb la mirada el mar tan ample i l'horitzó tan lluny.
Pensa en el seu enamorat, tancà els ulls i es deixà anar al buit com l'ocell que abandona el niu per primera vegada.
Tenia setze anys.
4 comentaris :
Potser el seu amic especial li regalava un llibre , i ella el devorava per les nits, quan no pensava amb ell,
potser parlaven dels estudis,i entre petó i petó, de projectes, de tot allò que viurien plegats
potser on és ara, ja no hi ha interrogants.
gràcies, m'ha impactat aquesta història, tan crua, ben escrita de manera tan sensible...
Ostres, Quico, que trist. Que cru.
Avui, que no estic gaire animada, crec que m'ha impactat doblement el teu relat. Et felicito. Està molt bé.
Anna
Gràcies pels vostres comentaris.
De fet l'escrit ja te un any o una mica més. Vaig sentir una notícia similar i em va commoure. És una mica el meu homenatge a algú tant jove, els setze anys són reals, que morí amb tanta tristesa a causa d'una injustícia a la a qual no havia ni tingut temps de participar-hi.
Aquest relat no te’l coneixia. És molt impactant i fa pensar. Et felicito, Quico; saps arribar al cor del lector. Jo també tinc un relat trist sobre una noia d’un país llunyà, i també està basat en un fet real que vaig llegir al diari, i també és el meu homenatge a la noia. Curiós.
Gràcies per compartir-lo amb nosaltres, i endavant amb els relats!
Publica un comentari a l'entrada