 |
| Balances fiscals 2012 |
Per comprendre amb exactitud la situació real de les relacions fiscals de Catalunya amb Espanya, cal començar pel començament. D’entrada cal saber que el Principat de Catalunya era sobirà quant a finances públiques. Ho va dir amb clara contundència el fiscal general del Consejo de Castilla el 1715 quan afirmava que els catalans disposaven de diputats i «siendo Administradores y teniendo a su mano el tributo principal que llaman de las Generalidades se hallan Cabeças del Principado y Dueños del dinero». Anys més tard, Alexandre de Laborde també insistia que els catalans estaven obligats únicament a «pagar els impostos als quals volien consentir».
La derrota militar de 1714 comportà la pèrdua de la independència tributària i l’inici de l’espoliació financera per via fiscal, tal com informava José Patiño, segons el qual en entrar les armes del rei a la ciutat de Barcelona «las rentas de la Diputación» van ser «incorporadas a la Real Hacienda a cargo de la Superintendencia». El Consejo de Castilla decidí implantar el cadastre i instaurar a Catalunya l’administració fiscal castellana en tots els casos menys en aquells en què les lleis catalanes fossin «favorables al Fisco y a la Regalía». En conseqüència, queda absolutament palesat que la igualtat de lleis que es volia implantar a tots els territoris hispànics era una excusa i una falòrnia, perquè el veritable interès dels governants espanyols era l’espoliació fiscal dels catalans. Els borbons no varen modernitzar les institucions, sinó que van dur a terme una sagnia financera a Catalunya.
Des d’aquells moments l’opinió dels espanyols en relació amb el comportament fiscal dels catalans ha estat gairebé sempre que no pagaven prou. Ja quan el 1640 es planificà la supressió de les constitucions de Catalunya, un dels motius més evidents era la, suposada, poca aportació de Catalunya al tresor públic administrat per la corona de Castella. Francisco de Rioja va escriure que una sola ciutat castellana «le sirve más en un año, que todo el Principado de Cataluña ha servido a sus Reies en Ducientos».
L’autèntic interès dels espanyols a suprimir les constitucions de Catalunya era quedar-se els ingressos recaptats pel sistema fiscal català, de la qual cosa eren ben conscients els catalans de 1713, fins al punt que durant la guerra de successió instaven els seus compatriotes a la lluita contra els castellans, que volien eliminar les constitucions i que amb els innumerables «tributs fan insuportable lo vassallatge i (els catalans) queden reduïts a termes d’esclavitud». Aquest rebuig de l’esclavitud es basava que jurídicament la voluntat absoluta del príncep no podia imposar tributs; si es feia, era amb la «nostra espontanea, lliure i graciosa voluntat». Els catalans es rebel·laren per la possible pèrdua de la sobirania fiscal i per l’excessiva pressió tributària. A partir de 1714, com s’ha dit, Catalunya va perdre la independència fiscal i s’hi implantà el cadastre, un gravamen nou que afeixugà encara més els catalans. Més endavant els espanyols justificarien aquesta evident opressió tributària sostenint que aquest sistema fiscal especial de Catalunya n’havia afavorit el desenvolupament manufacturer i comercial. Aquesta singularitat fiscal de Catalunya, en la forma i en el fons, va durar des de la implantació del cadastre fins al 1845 que el sistema tributari fou homogeneïtzat. És a dir, a pesar del lema «un rey, una ley, una moneda» i que s’aplicà una unificació política, els catalans van rebre un tractament especial pel que fa als impostos. Els espanyols no van voler mai una sola llei fiscal, ni la igualtat jurídica dels ciutadans. El que volien era collar fiscalment els catalans d’una forma exagerada, cosa que, per a ells, no anava ni en contra del sentit modern dels estats ni tampoc contra la unidad política que tant proclamaven. El 1845 la reforma Mon-Santillán instituí la uniformització fiscal; les classes dominants castellanes acceptaren deixar de gravar el consum per incidir damunt del producte, per la qual cosa els impostos que pagaven els catalans començaven a ser pels mateixos conceptes que els dels altres ciutadans de l’Estat. Aquesta unificació fiscal no va servir pas per unir les càrregues tributàries, ja que Catalunya, tan bon punt va pagar igual que la resta de l’Estat, va comprovar que les inversions rebudes del govern eren insuficients per a la seva dinàmica econòmica. Consegüentment, els catalans hagueren de constituir la Junta de Carreteras de Cataluña, la qual tenia per objectiu cobrar impostos indirectes sobre el consum de determinats articles, a fi de sufragar-se la modernització de camins i carreteres, construir-ne de noves i finançar-se altres infraestructures atesa l’apatia dels governs espanyols. Si de 1715 a 1845 els catalans varen tenir un sistema fiscal diferent i separat de l’espanyol, d’ençà de 1845 la diferència va continuar però amb més imposicions i més esforç fiscal. Tot i això, el 1855 a Madrid consideraven que Catalunya no era solidària, i en un editorial deien que «por las consecuencias de su carácter turbulento, ha visto casi siempre concentrarse en provecho suyo esclusivamente los impuestos con que contribuye, y no pocas veces han ido a fecundar sus fuerzas productivas los tesoros de las demás provincias, cuyos impuestos se gastaban en parte en el Principado». L’editorial acabava reclamant la solidaritat de Catalunya. El 1868 els revolucionaris de la Gloriosa van suprimir aquest impost finalista de la Junta de Carreteras de Cataluña perquè el consideraven injust. Però encara ara no es coneix que els espanyols fossin conscients que els catalans s’havien de pagar ells mateixos les carreteres si volien bons transports.
Al llarg del segle XIX l’aportació de Catalunya a l’erari de l’Estat serà cada vegada més gran. Aquesta contribució anirà acompanyada per la dialèctica entre agrarisme i industrialisme i entre proteccionisme i lliurecanvisme. En definitiva, entre l’ètica del guerrer i la del fabricant. La filosofia castellana volia impregnar la península d’uns conceptes estranys, com ara el de la noblesa, la limpieza de sangre i la hidalguía. En aquest capítol de les relacions econòmiques entre Catalunya i Espanya, no solament hi van intervenir polítics, sinó també intel·lectuals. És el cas, per exemple, de Benito Pérez Galdós, el qual el 1886 va dir que «ustedes —esto es, los catalanes— son los hijos mimados de la nación (...) Separatistas nosotros, que vivimos sacrificados a las exigencias de una industria que no acaba de perfeccionarse».
La situació no va pas canviar havent-se instaurat el règim de la Restauració i proclamat la constitució de 1873. Amb el sistema tributari creat el 1845, els catalans van constatar com era de gran la seva aportació econòmica a l’Estat, per la qual cosa la nova estratègia política del catalanisme va anar encaminada a aconseguir la igualtat de la pressió fiscal. Ferran Alsina el 1893 va presentar un estudi sobre el dèficit fiscal, el qual va servir per donar suport a la petició del concert econòmic. A tal fi, es va dur a terme una campanya que no va servir de res, ja que el ministre Villaverde, amb la mentida com a mètode, va denegar als catalans la facultat de recaptar impostos per tal de no trencar la sobirania de l’Estat.
Durant el segle xx, el pensament dels líders espanyols d’opinió va ser el de reiterar una vegada i una altra que Catalunya vivia gràcies a Espanya, que Espanya era una colònia dels catalans, que Catalunya s’havia fet rica gràcies a Espanya, que Espanya deixava els diners a Catalunya, que Catalunya només havia tingut privilegis i avantatges, que Catalunya estava unida a Espanya amb cadenes d’or «forjado con los sacrificios de las esquilmadas provincias castellanas», que els catalans vivien «de nuestro sudor y de nuestra sangre», que Madrid pagava més que Barcelona, que les dues terceres parts de la prosperitat catalana eren degudes al règim aranzelari, etc. Les manifestacions d’aquest parer van redoblar arran de les reclamacions de Catalunya per una autonomia. Ho expressava molt bé el diputat per Coin Eduardo Ortega y Gasset: «Toda la estructura española se ha supeditado a constituir en Cataluña algo así com un gran embudo que por declive ha llevado allí el dinero español.» La popularitat per Madrid de la tossudesa dels catalans a demanar va generar la frase: «Pide más que un catalán.»
L’arribada de la dictadura de Miguel Primo de Rivera no va ser pas motiu de racionalitzar la hisenda pública, si es constata que, sent la població de Catalunya l’11 % del total, l’aportació tributària de Catalunya representava el 19 % dels pressupostos generals de l’Estat. En canvi, el retorn en inversions públiques només fou el 5’50 %. El 1930 un periodista encara es veia amb cor d’escriure: «Cataluña ha sido la niña mimada de todos los Gobiernos de la Restauración hasta nuestros días.»
Durant la Segona República, l’atorgament de l’Estatut d’Autonomia no va comportar pas l’atorgament de l’autonomia financera, amb què es constatava perfectament aquell principi que el 1866 havia expressat el ministre liberal Posada Herrera: «El secreto de la libertad en los tiempos modernos está en el pressupuesto.» Doneu-los les competències, però si no tenen poder financer, no hi podran fer res. L’apartat d’hisenda va ser el més discutit en el debat parlamentari sobre l’Estatut. Azaña va dir: «Si quieren universidad que se la paguen ellos. Naturalmente!»; segons Ortega y Gasset, no era possible que «para crear esa cultura catalana se usase de los medios que el Estado español ha puesto al servicio de la cultura española». Machado amb relació a l’Estatut va considerar que «en lo referente a Hacienda es un verdadero atraco». L’atracament era que el 1933 els catalans, que representaven el 12 % de la població, pagaven el 19 % dels impostos i en rebien el 5’63 % en concepte d’inversions.
No ha d’estranyar que els qui varen organitzar la guerra el 1936 diguessin que el qui la perdés l’havia de pagar. «Porque las guerras cuestan dinero y este dinero es práctico que le paguen los que las pierdan.» Com a càstig de guerra, els catalans hagueren de pagar un recàrrec en tots els impostos directes de l’1 % fins al 1968 per cancel·lar els deutes de la Generalitat. Els anys seixanta Ramon Trias Fargas va calcular que el dèficit fiscal era al voltant del 48 %, ja que els impostos pagats representaven el 20 % del total i les inversions de l’Estat, el 10 %. En definitiva, el dèficit fiscal que tenia Catalunya rondava el 8 % del PIB.
 |
| Balances fiscals 2013 |
Un cop proclamada la constitució de 1978, el discurs per justificar el desequilibri català en la hisenda pública es transforma i adopta el principi de la solidaritat com a excusa de l’espoliació fiscal de Catalunya. La solidaritat és el nou argument d’una política practicada des de fa segles i que no canvia absolutament en res. Ara, amb una població catalana que representa el 15 % de la total, Catalunya paga el 20 % dels ingressos de l’Estat, i les inversions no superen el 10 %, amb la qual cosa el percentatge del dèficit fiscal és del 10 % en relació amb el PIB català.
Es demanen dades oficials sobre aquesta espoliació continuada i l’administració s’hi nega. La dificultat de la comptabilització dels transvasaments financers és tal que no poden ni calcular-ho. Els catalans, que han palesat la seva solidaritat des de fa segles, ara només demanen que les despeses en serveis públics i en infraestructures siguin com a mínim del mateix valor que representa la població, és a dir, del 15 %. La constitució té un principi elemental que proclama que tots els ciutadans tenen el dret a rebre els serveis fonamentals en un nivell mínim. Com que els catalans no rebien els serveis públics en aquest nivell mínim esmentat, s’han refugiat en entitats privades d’àmbits diferents, ensenyament, sanitat, assegurances o mútues.
Tot i aquesta realitat secular, havent examinat amb tots els detalls la majoria d’opinions expressades en el decurs d’aquests segles sobre l’aportació tributària dels catalans a l’erari públic de l’Estat espanyol, se’n pot concloure que mai no hi ha hagut cap polític espanyol, tret d’alguna excepció, que d’una manera clara, indubtable i contundent hagi reconegut que Catalunya paga més del que li pertocaria per la seva població i que tampoc no rep en el percentatge de la seva importància demogràfica, per la qual cosa la balança fiscal amb l’Estat és deficitària en detriment de les necessitats dels seus ciutadans. No és pas difícil de fer aquest càlcul si es tenen ganes d’esbrinar-ho. Però si interessa amagar l’ou, una de les fórmules és no reconèixer la realitat. L’aspecte més greu de tot plegat és que als catalans, a qui van arrabassar la sobirania hisendística i que durant més de dos segles han pagat de massa, no els ha reconegut mai ningú aquesta aportació, i al damunt no els deixen intervenir en el moment de fer el repartiment.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada