EMPAR MOLINER
La Comissió per a la Veritat i la Reconciliació del Canadà (CVRC) ha publicat un informe per explicar el que va passar amb els nens indígenes no fa gaires anys. Com el podem resumir? Es tractava d’“assimilar-los a la cultura europea”. Era pel seu bé, figura. Se’ls havia d’“europeïtzar”: l’estat anava a les cases i se’ls emportava. Els robava amb el vistiplau d’una llei feta a mida. Uns 150.000. I els van internar, per força, en escoles a centenars de quilòmetres (diguem-ne escoles, tot i que allà dins hi havia abusos, violacions i tot el que puguem imaginar). Com és clàssic en aquests casos, si enraonaven la llengua materna els pegaven. Tots van plorar quan van pujar als camions que se’ls enduien i que mai els tornarien a casa. Però segur que després ja no. Cap nen plora per sempre. D’això es tracta. Recordo el testimoni (sempre el tinc al cantó esquerre del cap) d’un dels nens republicans que van anar a Rússia. Deia que quan va pujar al vaixell plorava perquè volia els pares, però que, ai, van fer escala a França, i unes dones franceses els van donar pa. I quan rosegava aquell pa -tan famolenc que estava- ja no plorava. Alguns no van tornar a veure els pares. I els que els van tornar a veure diu que no sentien res per ells. La defensa del cos. No es pot plorar sempre.
Per això els nens són tan valuosos quan et baralles. Tenir els nens és guanyar. Que cadascú s’ho apliqui en la seva justa mesura. Quan es parla d’assimilar, d’espanyolitzar, de cristianitzar nens es parla d’esborrar. Per esborrar un país has d’esborrar la llengua. Per esborrar la llengua has de tenir el control dels nens. Podem veure-ho al revés, esclar. Perquè un país sobrevisqui, ha de sobreviure la llengua. Perquè sobrevisqui la llengua, has d’aconseguir que la parlin els nens. I això ho sé jo i ho saps tu i ho sap sobretot vostè, senyor ministre.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada