Núria Bosch: «El maltractament de l’arc mediterrani»
La setmana passada un editorial d’aquest diari es referia a l’anomenat arc mediterrani, format per Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears, destacant que el primer trimestre del 2015 va ser la zona amb més creixement econòmic d’Espanya malgrat tenir l’Estat en contra. Les Balears i el País Valencià van presentar una taxa de creixement interanual del 3,4% del PIB, set punts percentuals per sobre de la mitjana estatal, i Catalunya del 3,1%. Aquestes tres autonomies són les que van assolir les taxes més grans de creixement de tot l’Estat.
Estic plenament d’acord que l’arc mediterrani pateix històricament un clar maltractament en les polítiques econòmiques de l’Estat, i ho justificaré amb algunes dades.
Les autonomies que el formen estan mal finançades, el sistema de finançament les perjudica i la despesa estatal en inversió que s’hi fa és relativament baixa. Aquests factors són les causes principals de l’elevat dèficit fiscal que presenten. Segons el mètode de càlcul del flux monetari, són les tres comunitats amb més dèficit fiscal de l’Estat: representa al voltant del 14% del PIB a les Balears, el 8% a Catalunya i el 6% al País Valencià. A més, el País Valencià no és una autonomia tan rica com les Balears i Catalunya, i se situa actualment pel seu PIB per càpita 12 punts per sota de la mitjana estatal. Per tant, no hauria de presentar dèficit sinó superàvit, si es té en compte que, per exemple, Galícia, amb un PIB per càpita semblant, té un superàvit fiscal d’un 8% del PIB.
Així mateix, en aquestes tres autonomies els resultats del sistema de finançament autonòmic transgredeixen àmpliament el principi d’ordinalitat. Recordem que aquest principi hauria d’implicar que si s’ordenen les autonomies de més a menys recursos per habitant abans de l’aportació a la solidaritat que comporta el model de finançament autonòmic, aquest ordre s’hauria de mantenir després de l’esmentada aportació. Així, segons les dades de l’última liquidació del finançament autonòmic, les Illes Balears i Catalunya passen de la segona i tercera posició a la novena i desena, i el País Valencià de la novena a la tretzena posició. Això vol dir que per sobre de les Illes Balears hi ha nou comunitats autònomes amb més recursos per càpita, deu en el cas de Catalunya i tretze en el del País Valencià. En canvi, hi ha autonomies que experimenten el procés invers, com Extremadura, que passa de la catorzena posició a la tercera, amb 2.514 euros per habitant enfront dels 2.019 del País Valencià, dels 2.125 de Catalunya i dels 2.150 de les Illes Balears.
Si es compara altre cop el País Valencià amb Galícia, amb un PIB i una capacitat fiscal per càpita semblants, es constata el greuge que pateix el primer, ja que Galícia rep del sistema de finançament autonòmic un total de 2.385 euros per habitant i el País València només 2.019.
El mal finançament fa que els ciutadans de l’arc mediterrani tinguin un estat del benestar més dèbil que altres zones de l’Estat, com ho demostra que la seva despesa social (educació, sanitat i protecció social) sigui de 5.927 euros per càpita, quan la mitjana estatal és de 6.363 euros.
Unes altres dades escandaloses són les de la inversió estatal a l’arc mediterrani. Tot i representar un 29% de la població i produir el 30% del PIB estatal, aquest any en els pressupostos generals de l’Estat només està previst fer-hi el 17,64% del total d’inversions pressupostades.
La inversió pública com a instrument de desenvolupament regional és un dels arguments més utilitzats per justificar la seva distribució geogràfica, però enfront d’aquest criteri s’ha de tenir en compte que es pot demostrar que la productivitat marginal del capital públic és una funció creixent de l’estoc de capital privat i decreixent del capital públic. Per tant, per aconseguir més creixement i eficiència econòmica la inversió pública hauria de dirigir-se majoritàriament als territoris que tenen la relació entre els estocs de capital públic i de capital privat més baixa. Això vol dir cap a Catalunya, les Balears i el País Valencià. I, en canvi, s’hauria d’incentivar la inversió privada als territoris on la relació anterior és més alta (Extremadura o Castella-la Manxa).
El criteri anterior no és el que han seguit i segueixen els diferents governs que ha tingut l’estat espanyol. Ja ho va manifestar recentment el president Rajoy, en reconèixer que el corredor mediterrani seria competitiu, però que a la vida no tot és competitivitat.
Malgrat aquestes polítiques de l’Estat, l’arc mediterrani és la zona més competitiva de l’Estat: dóna lloc al 36% de les exportacions espanyoles, és la que creix més, i té un fort dinamisme econòmic gràcies al turisme i a la recuperació de la indústria. En aquest escenari, ¿podem imaginar com seria l’arc mediterrani si hi hagués un estat que fes polítiques adequades al territori? Per això, una gran majoria de catalans vol un estat propi, un estat que li vagi a favor. No cal dir que mai havíem estat tan a prop d’aconseguir-ho
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada