Publicat en la
revista digital NÚVOL
dimecres 20 de maig del 2015
http://www.nuvol.com/opinio/catalufos/
Publicat en la
revista digital NÚVOL
dissabte 23 de maig del 2015
http://www.nuvol.com/opinio/castellufos/Catalufos
No he aconseguit saber qui ni quan va engendrar el concepte, però pel cap baix ha de tenir tres o quatre dècades perquè recordo haver-lo sentit des de petit. De grandet, en canvi, hauria dit que anava força de baixa, perquè abans de la gitarada de la noia revolucionària ja feia una bona estona que no el sentia (l’últim cop, en boca d’un periodista paisà deixeble de l’inefable Gregorio Morán actualment en funcions d’intel·lectual orgànic de l’unionisme). El que sí que puc desmentir és que sigui una agregació, tal com ha publicat jocosament algun blog, de ‘català’+UFO (l’acrònim anglès equivalent a ovni).
Gregorio Morán | Foto El faro de Vigo
No sóc especialista en lleonès però diria que en aquesta llengua (i la majoria de les seves germanes, tant peninsulars com americanes) el sufix –ufo no té gaire rendiment. Vull dir que no forma habitualment termes (ni despectius ni dels altres) amb l’afegitó d’aquesta partícula. Per això podria ser que l’aparició del mot estigués relacionada amb el nom d’un teixit de llana molt espès que a Venècia feien servir per fabricar estores i que rebia el nom de cataluffa (adaptat a l’extremeny amb el nom de catalufa). Per raons no pas de significat sinó de pura sonoritat (el mateix mecanisme que fa quekartofen ens sembli tan escaient per escarnir els alemanys), perquè aquesta terminació amb efa no deixa de causar certa impressió anguniosa). Penseu en llufa: el mot no fa pudor però sí que evoca alguna cosa que fa oi.
A la noia justiciera cal reconèixer-li, això sí, la coherència del seu autoodi. S’avergonyeix de la seva condició de catalana i per això insulta els qui no ens n’avergonyim (encara que, quan l’estrenyen, fa veure que només va per una part, per la dreta), però a més a més predica amb l’exemple: la immensa majoria de les seves piulades eren en andalús. I en un andalús molt col·loquial, com el del tuit que va desencadenar la tempesta i que acabava amb aquelles simpàtiques majúscules: “ESTAIS CAGAOS, ESCORIA”. És una llàstima que hagi tancat el compte, ja que li hauria volgut preguntar si escrivia amb aquesta elegància perquè no en sap més o perquè creu que així es farà més simpàtica, més propera, a això que ella deu imaginar que serà el món després de la revolució que voldria propinar-nos. Ara, un retret sí que li faré. Ella que és tan megacosmopolita, feminista extrema i àcrata irredempta, com és que va caure en la imperdonable incorrecció política d’ofendre només els catalans i en aquell altre tuit esplèndid, sempre majusculós (“CATALUUUUFUUUUUUUUUS”), es va descuidar d’insultar les catalanes, vull dir, les catalufes?
_________________________
Castellufos
Al meu entendre, una hipòtesi plausible de l’origen de catalufo seria el seu equivalentcastellufo, que sospito que data de més antic. On apareix castellufo? A Maó. Així és com s’anomenen –o s’anomenaven, desconec si perdura- els habitants des Castell, la població que va néixer a l’entorn d’una força. A un cop de roc de Maó. Si mai s’hi arriben, els aconsello llogar-hi una barca i entrar a Maó per mar. S’adonaran de com n’és d’inexpugnable, Maó. Ara, Maó-Mahón. Com Vitoria-Gasteiz. La distància entre Maó i Mahón podria dur a molts turistes a error i no entendre que han arribat a Menorca. Tot i que Maó-Mahón, ben mirat, sembla un topònim de la Polinèsia.
Una imatge antiga del castell de Sant Felip, a Maó, des del mar.
Una força és una manera antiga de dir una fortalesa, una plaça fortificada. Intueixo que l’expressió a la força, els pengen juga amb el doble sentit de força. Això és, encara que no vulguin, hauran de passar per l’adreçador o la forca, en el cas dels penjats de la Força. Per això, quan algú et diu “A la força, els pengen”, t’està dient que t’hi posis com t’hi posis, s’acabarà imposant allò que no desitges. Feia temps que tenia ganes de dir-ho, ja em disculparan la marrada. Si no ho explico aquí, encara ho hauria acabat explicant per la megafonia del Caprabo.
Però no ens distraguem. Es Castell, a Menorca, és la fortificació arran de Maó, reblerta de militars castellans des del 1802 (i abans del 1715, també) i castellufa va ser una manera despectiva dels maonesos d’anomenar el militarot, funcionari o qualsevol altre ciutadà del regne d’Espanya que vivia as Castell. Parla castellufa, deien (i continuen dient, tot apunta), en el sentit que tothom pot deduir: parla castellà. D’aquí, castellufaes convertiria en una manera de designar el militarot, funcionari o altres paisans d’aquests: un castellufa, uns castellufes. Els maonesos ens sabran aclarir si és vigent actualment o no.
El Diccionari Alcover diu:
CASTELLUFA m. i f.
Nom satíric que els maonesos donen als habitants d’Es Castell o Villacarlos.
Etim.: de castellà, amb afegitó final pres de llufa «ventositat». És freqüent dir «parla castellufo» en lloc de «parla castellà» (Men.).
Però observo que castellufa, en tots dos sentits, idioma i individu, és viu en moltes publicacions impreses a Mallorca. Fins i tot un seguidor mallorquí de l’Athletic de Madrid es fa dir Castellufa. Amb tot l’orgull matalasser i castellufo.
De castellufa al masculí castellufo, el pas és evident. Amb una presència forta a les Balears, la paraula deuria passar a Catalunya. És cert que en una peça de teatre de 1869 de Vidal i Valenciano, vilafranquí, hi apareix: “parla castellufa” (el rector, deu referir-se a aquella norma que feia que els rectors haguessin de fer el semó en castellà). Però diria que ve de les Illes.
Catalufa, catalufo, seria, doncs, una paraula sorgida a partir de castellufa.
Arran de l’enrenou provocat per la piulada de Marina Pibernat, que es presentava a les municipals de Girona per IC-EUiA, penso que se n’ha fet un gra massa. Si ens diuencatalufos, tampoc no cal que ens esquinçem el xandall. Deixant de votar-la n’hi havia ben bé prou. Per això els partits de la seva candidatura, la d’IC-EUiA, l’han enviat cap a casa. Perquè els restava vots. Tots els candidats una mica desperts saben prou bé que la grolleria i l’estupidesa anticatalana els resta vots. Per això quan els polítics madrilenys vénen a Catalunya sempre diuen allò de “Me encanta el catalán, me encanta Espriu”.No falla. I ve de lluny. Ja ho deia el comte-duc d’Olivares, “Me encanta el Rector de Vallfogona”.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada