La glotofàgia com a sotmetiment cultural
El pensament glotofàgic de la corona de Castella es va expressar ben d’hora. El 1492 Nebrija ja va pautar el comportament lingüístic que havia de seguir el poder castellà, quan va dir que els pobles bàrbars «tendrían necesidad de recibir las leyes que el vencedor pone al vencido, y con ellas nuestra lengua». D’ençà d’aquell moment, si Castella també es fabricà la utopia que ells eren «Espanya» i ocupaven tot el territori peninsular, no és gens estrany que imposessin la llengua castellana a tort i a dret amb decrets, amb lleis, amb mentides, amb coaccions i amb la por. Això és l’expansió del castellà.
Quan no tenen poder polític suficient per imposar el castellà als altres, recorren als tribunals de la Inquisició. Tan bon punt poden fer-ho sense intermediaris, atesa la força de les armes, planifiquen el procés glotofàgic. De primer cal imposar el castellà amb «providències templades i dissimulades», però al cap de quaranta anys de jou militar amb la teoria que les llengües «explican los actos nacionales» obliguen a fer servir el castellà a totes les escoles i decideixen que el català ja no es pugui utilitzar ni en l’edició de llibres, ni en la predicació religiosa, ni en els registres parroquials, ni en el teatre, ni en els llibres de comptabilitat, etc.
D’ençà d’aquest moment que jurídicament està prohibida la utilització del català, es palesa que Catalunya és allò que Feijoo va escriure: «Es nota indeleble de haber sido vencida.» Però si la derrota militar va representar l’aboliment de les institucions polítiques, la conquesta militar no va ser prou forta per eliminar ni la cultura ni la llengua catalanes. Prou que els governants espanyols en la seva dèria de construir una nació varen projectar el seu model que vinculava la llengua castellana amb la nació espanyola, però la seva enginyeria politicolingüística no va aconseguir l’assimilació dels catalans, ans al contrari, a partir de l’oda La pàtria (1833) s’expressa la renaixença literària, que, conjuntament amb els altres elements nacionals que no han estat mai abandonats, permet de recuperar la memòria col·lectiva i confirmar la pròpia identitat. S’inicia el camí cap a la recerca de les llibertats arrabassades.
Tot el segle XIX és una reiteració d’obligar el castellà arreu i de no deixar respirar la llengua catalana enlloc. Les normes positives s’aniran eixamplant fins a crear una legislació que comprèn des dels notaris, que tenen l’obligació de redactar les escriptures en castellà, fins a les plaques dels carrers, passant per l’administració de justícia, les obres de teatre, el registre civil, les escoles, etc. Fins i tot es prohibeix de parlar en català per telèfon. Els governs espanyols es devien cansar de promulgar tantes i tantes lleis. Hi ha reials pragmàtiques, informes, resolucions reials, cartes acordades, dictàmens, lleis, decrets llei, és a dir, una documentació amplíssima sobre la implantació del castellà a Catalunya. És absolutament comprovable que l’Estat espanyol ha obligat a l’ús i al coneixement del castellà i que ha prohibit la llengua catalana. A partir de la segona meitat del vuit-cents fins als nostres dies, els intel·lectuals espanyols s’han entestat a menystenir la llengua catalana i a mentir. Gairebé tots han afirmat diverses falsedats, les quals es resumirien en aquests quatre principis:
Aquestes mentides, ¿no són una mostra de catalanofòbia? ¿Per què aquest interès dels intel·lectuals a tergiversar la veritat i a alterar la història real? ¿Tot això tan detestable i tan poc acadèmic no és per inventar-se una nació? ¿Quines prebendes han rebut per dir aquestes mentides? ¿O és que aquest és l’estil de l’intel·lectual castellà habituat a crear mites per a la seva simbologia nacional? ¿Per què la catalanofòbia és més forta que la veritat? ¿Les classes dominants castellanes i els grups polítics hegemònics han doblegat el rigor científic dels acadèmics?
El primer a negar explícitament la persecució política contra la utilització del català és Francisco M. Tubino, membre de la Reial Acadèmia de San Fernando, quan el 1880 escriu el llibre sobre el renaixement literari de la llengua catalana. Hi nega en diversos passatges que hi hagi la voluntat de suprimir el català i que ningú mai no s’ha oposat al seu ús; en canvi, considera que tots aquells qui volen fer servir el català en la premsa, als Jocs Florals, la correspondència particular, etc. pretenen arrencar el castellà de Catalunya, ja que és gent «dominada por el odio». Després l’altre científic és Ramón Menéndez Pidal que el 1902 assegura que la presència del castellà a Catalunya és un fet des del segle XV, a partir del qual els catalans són bilingües. Afirma també que el govern no cohibeix de cap manera els interessos de la literatura catalana. El senador liberal Amós Salvador, el 1916, quan se sol·licita l’oficialitat del català es queixa de la persecució del castellà i demana: «Os ruego que me expliquéis, amigos queridos, el fundamento de la persecución a la lengua castellana.» Romanones no permet l’oficialitat del català i sosté que l’estat mai no l’ha perseguit. El diputat Eduardo Ortega el mateix 1916 pregunta si es pot aportar cap prova que «demuestre que el catalán recibe en ninguna parte trato de disfavor o de hostilidad por parte del Estado». Qui dia passa any empeny.
Durant la Segona República la constitució obliga indubtablement al coneixement del castellà i no admet l’exigència del català; tot i això, Ortega y Gasset assegura que a l’època republicana no hi ha hagut ningú que «haya intentado coartar la libertad de los catalanes para el uso de su lengua en todos los órdenes de su vida, privada o pública». Unamuno afirma que els catalans tenen el coneixement del castellà «obligatorio, no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado». Azaña garanteix que «la expansión de la lengua castellana no se ha hecho nunca de real orden» i que la prohibició del català no «se ha debido a que lo mandase el rey». Salvador de Madariaga sosté que el català havia mort al segle XVI i que des d’aleshores la llengua dels catalans és la castellana.
En el franquisme no hi ha necessitat de justificar doctrinalment el genocidi, i per tant els intel·lectuals tampoc no s’han de defensar al mercat, amb el silenci tàcit n’hi ha prou. Però tot i això, el liberal Julián Marías escriu que els borbons mai no varen exercir pressions lingüístiques i no tenien voluntat ni mitjans per influir en les publicacions ni en l’ensenyament de la llengua. La realitat és que el català és l’única llengua europea que ha resistit un encerclament polític durant tants segles, sense cap estructura estatal que la protegeixi i amb més de cinquanta normes positives que la prohibien. En síntesi, la persecució de la llengua catalana és el darrer front de lluita entre dues nacions enfrontades; gràcies a la resistència dels catalans, s’ha salvat de la política d’assimilació i absorció que sistemàticament va aplicar el franquisme amb tota mena de mitjans.
 |
| Per què la catalanofòbia és més forta que la veritat? |
Per assistir a l’esclat de mentides i falòrnies que els intel·lectuals espanyols oferiran per anar trenant la ideologia glotofàgica, caldrà esperar que la llengua catalana tingui presència i recobri l’oficialitat gràcies a l’Estatut d’Autonomia. Tan bon punt s’inicia el procés de normalització lingüística, els intel·lectuals castellans, acostumats a crear mites històrics, volen ignorar la veritat o volen alterar la realitat, de manera que repeteixen els arguments de Menéndez Pidal sobre la implantació primerenca del castellà a Catalunya al segle XVI. Una altra falsedat difosa és que mai no hi ha hagut cap llei per imposar el castellà. Havent repetit afirmacions ja fetes, com una de Claudio Sánchez Albornoz («Castilla no ha impuesto su lengua»), aquests intel·lectuals sostenen que els borbons no van dictar mai una «prohibición contra las lenguas no castellanas». També els filòlegs acomboien aquesta teoria. Rafael Lapesa diu que «el castellano no ha sido jamás impuesto»; Emilio Alarcos manté que si el castellà s’ha estès no ha estat el «resultado de ninguna imposición», i ho arrodoneix Gregorio Salvador en garantir que quan s’aporten dades sobre la imposició del castellà «se inventa una historia de dominio e imposición inexistente». Les reials pragmàtiques i les lleis no hi són.
Un cop escampada la negació de la història, arriba l’altra fase de la catalanofòbia. Els qui varen estar callats mentre el català estava prohibit denuncien que el castellà és perseguit pels catalans, i amb la utilització d’un llenguatge políticament correcte demanen el «bilingüisme». Els catalans neixen bilingües! I per defensar el bilingüisme, Rafael Lapesa carrega contra la política lingüística de Catalunya, Emilio Alarcos diu que és una «política aberrante» i Gregorio Salvador, que és una «atrocidad». Després d’aquesta infanteria, ve l’aviació de la Real Academia de la Lengua, un membre de la qual, Manuel Alvar, defensa una llei per protegir el castellà, i Fernando Lázaro Carreter, també acadèmic, demana al govern garantir el coneixement del castellà a tothom qui no el coneix. Mentrestant, Pedro Laín Entralgo garanteix la solidesa d’Espanya si els catalans no abandonem el bilingüisme.
Aquesta és la realitat del procés glotofàgic. El govern central després de la Constitució de 1978 només es preocupa de la preeminència del castellà i dicta més de cent cinquanta normes per fer realitat la prioritat lingüística del castellà a tot arreu prescindint dels drets lingüístics dels catalans. Els acadèmics i intel·lectuals espanyols encara no en tenen prou i reclamen que el castellà excel·leixi més per damunt de tothom, i per justificar-ho, s’inventen la tergiversació de la història. El poder judicial els ajuda en els conflictes que plantegen solament els qui malden per evitar la normalitat de la llengua catalana. Es du a terme tota aquesta estratègia per aturar la marxa de la llengua catalana; contra la llengua catalana hi pot anar qualsevol, ja que tothom hi està d’acord.
La catalanofòbia, tradicional, es teoritza i es reprodueix, a les altes esferes de la política i de l’àmbit intel·lectual i, gràcies als mitjans de comunicació, va a parar a la massa amorfa de la gent, fins al punt que es generalitza l’animadversió prou àmpliament perquè els catalans dins de l’estat no tinguin mai ni igualtat ni llibertat. Espanya és un Estat que canvia de vestit, canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits polítics, sempre són els mateixos que els del temps de la seva formació. Tot ha canviat perquè res no canviï. Els discursos ideològics en tot el que fa referència a la catalanofòbia no es modifiquen mai, es traspassen d’una hegemonia a l’altra. Les classes dominants es relleven, i els grups hegemònics en el decurs la història han mantingut la mateixa actitud tocant a Catalunya. Pérez Galdós va insistir que el castellà era «la lengua de los dioses», Adolfo Muñoz Alonso va dir que el català era «el virus del separatismo», Julian Marías pronostica que es convertiran en tibetans els qui no vulguin parlar en castellà. Aquesta ideologia és tan global i universalitzada que la defensen des d’un cap de govern com Adolfo Suárez, que va dubtar que es pogués ensenyar en català física nuclear, fins a un ordenança del Senat espanyol que em va preguntar «si con la lengua catalana se puede hablar de todo». Heus aquí la clau de la qüestió. La catalanofòbia en l’àmbit lingüístic té el suport d’una massa social enorme que contribueix a la formació i el manteniment de l’espanyolisme.
Amb aquest treball ha quedat demostrat que el catalanisme polític o nacionalisme català no neix per ell mateix ni d’una manera espontània, sinó que la força i l’energia d’aquest moviment són una conseqüència de la catalanofòbia, que al seu torn és un ingredient essencial de l’espanyolisme. Dit a l’inrevés, si la catalanofòbia com a element constitutiu de l’espanyolisme no s’hagués posat en marxa, sens dubte avui Catalunya no hauria de reivindicar els seus drets nacionals a ningú, i per tant, és ben segur que tampoc no caldria disposar de cap pensament polític nacionalista. La catalanofòbia ha estat un enemic perillosíssim per als catalans atès que el temps, l’esforç, l’energia i fins i tot les vides perduts reclamant les llibertats de Catalunya haurien estat invertits en altres objectius, com qualsevol altre ciutadà d’un país normal que no ha estat mai sotmès per ningú.
La causa principal que va provocar la catalanofòbia, segons que s’ha vist, va ser els objectius imperialistes assimiladors de la corona de Castella, primer, i de l’Estat espanyol, després. Aquests objectius eren el desig d’abolir les constitucions catalanes, l’anhel de controlar la hisenda pública catalana i la colonització cultural i lingüística dels ciutadans catalans.
L’estructura estatal de Castella va crear la seva «nació» dissenyada amb l’aparell politicoburocràtic i l’exèrcit com a instruments. Durant aquesta tasca «nacionalitzadora» la catalanofòbia apareixia en tot moment, la qual cosa va permetre la configuració d’un pensament ideològic basat en moltes proposicions falses i fonamentat en mites i símbols. El discurs polític del nacionalisme espanyol s’ha apartat sempre del sistema confederatiu i ha predicat l’unitarisme, confós gairebé sempre amb l’uniformisme polític. La catalanofòbia sempre ha interpretat la devolució de les llibertats polítiques dels catalans com un trencament de l’Estat, una pèrdua de sobirania o una desmembració de la «nació». Aquest plantejament ultrancer l’ha portat a criminalitzar les reivindicacions i elaborar una doctrina anticatalana farcida de tòpics populars.
La persistència i la continuïtat històrica de la catalanofòbia s’expliquen pel fracàs de l’assimilació projectada. L’aversió i el rebuig contra els catalans són una expressió compensatòria arran de la impotència i la incapacitat de Castella d’assolir els objectius assimilistes. Tanmateix, aquesta absorció política, tributària i cultural no ha seguit mai una estratègia de seducció mitjançant un projecte cívic modernitzador i un model social progressista. En aquesta tasca fagotitzadora, els espanyols han disposat de la col·laboració de catalans impregnats d’autoodi, els quals, però, sempre han estat una minoria menyspreada.
 |
Els castellans han disposat de la col·laboració
de catalans impregnats d’autoodi. |
És molt difícil que aquest sentiment s’esvaeixi en el futur, ja que el nacionalisme espanyol mai no ha fet autocrítica de la seva dèria imperial ni del seu projecte mancat d’atractius, la qual cosa implica que encara continua en la mateixa dèria de l’assimilació, ara soterrada. La ideologia catalanofòbica ha demostrat que està reclosa en ella mateixa, sense poder anar més enllà del seu perímetre «nacional», no pot trencar les fronteres que li imposen els seus límits mentals, per la qual cosa no troba solucions creatives i que la redimeixin del pecat de l’imperialisme. També cal tenir present que l’aparell de l’Estat sotmet implacablement tots els individus que hi volen exercir responsabilitats i els exigeix l’element catalanofòbic, sigui qui sigui el qui mana i sigui quina sigui l’estructura jurídica de l’Estat. La catalanofòbia, a més, és un argument de gran rendibilitat electoral en qualsevol comici. Els líders polítics ho palpen en els mítings mateixos, i després a les urnes constaten que una bona dosi de catalanofòbia en la campanya els facilita millors resultats. Els estudis sociològics oficials també mostren la majoritària animadversió dels ciutadans de l’Estat envers els catalans. Per totes aquestes causes, és molt difícil eradicar la catalanofòbia i aconseguir la convivència de les diferents nacions dins l’Estat, perquè els espanyols necessiten la catalanofòbia també per a la seva cohesió interna. Perquè en diuen "Cuestión catalana", quan és tant
evident que és una qüestió
espanyola?
MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v + llibres a www.epubcat.tk
CATALANOFÒBIA 30. CONCLUSIÓ FINAL
De l’article de Lerroux (Còrdova, 1864 - Madrid, 1949) a La Publicidad (9-XII-1905) relatiu a l’assalt perpetrat per uns 300 militars al Cu-Cut! i a la La Veu de Catalunya. Estaven indignats per la publicació al setmanari -avui fa 109 anys- de l’acudit de Joan Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948) que ridiculitzava les derrotes de l’exèrcit espanyol en les guerres colonials amb aquest diàleg: “«¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?», pregunta el militar. Resposta: «El Banquet de la Victòria [la Lliga celebrava una victòria electoral]. Comentari del militar: «¿De la victoria? ¡Ah, vaya, serán paisanos!»”
