traducció - translate - traducción

30.6.15

PODEMOS, CIUDADANO'S, I "EL ALMA EN LOS LABIOS" DE LERROUX (COINCIDÈNCIES HISTÒRIQUES?)

FONT: La Publicitat, 9 de desembre de 1905. Pàg. 1 (Edició del matí)


De l’article de Lerroux (Còrdova, 1864 - Madrid, 1949) a La Publicidad (9-XII-1905) relatiu a l’assalt perpetrat per uns 300 militars al Cu-Cut! i a la La Veu de Catalunya. Estaven indignats per la publicació al setmanari -avui fa 109 anys- de l’acudit de Joan Junceda (Barcelona, 1881 - Blanes, 1948) que ridiculitzava les derrotes de l’exèrcit espanyol en les guerres colonials amb aquest diàleg: “«¿Qué se celebra aquí, que hay tanta gente?», pregunta el militar. Resposta: «El Banquet de la Victòria [la Lliga celebrava una victòria electoral]. Comentari del militar: «¿De la victoria? ¡Ah, vaya, serán paisanos!»”

EL ALMA EN LOS LABIOS

Los hombres sinceros, incapaces por su organización cerebral para las artes del disimulo y las adaptaciones del convencionalismo, sienten a veces el ansia de decir la verdad, con el imperio inapelable de una necesidad fisiológica. En ocasiones callar es más prudente o més conveniente vestir las ideas y los juicios propios con eufemismos, que disfrazan u ocultan lña verdad en tabernáculos inaccesibles al vulgo (potser aquí Pablo Iglesias diria els "lumpen". N del transcriptor), sólo asequibles para los realizadores sutiles y los espíritus superiores, ya lo sé, pero tales distingos se avienen mal con mi temperamento, y, preñado de ideas y juicios que considero en mi conciencia verdades como puños, me ha llegado la hora de parir, parir o reventar.
Y tengo el honor de presentar a ustedes mi fruto de bendición.

Hace menos de seis años imperaba en Barcelona el catalanismo político, hijo degenerado de un contubernio monstruoso entre una aspiración literaturesca, romántica, y un malestar social subido al período agudo con motivo de la catástrofe nacional.
Habia prendido al calor de la protesta en el espíritu de los descontentos de arriba (potser aquí Pablo Iglesias diria els "casta". N del transcriptor) y en el de los de abajo, y derivó, según el estado de conciéncia de cada clase, en los de arriba, fecundado por el odio, hacia el separatismo más o menos disfrazado; en los de abajo hacia la democrácia, con aspiraciones socialistas e internacionalistas.
Los de arriba encontraron en seguida su fórmula, las bases de Manresa, incongrueles, reaccionarias, escritas en lujoso pergamino, maniedoras de privilegios antiguos, creadoras de otros nuevos, con alma y tendencia disgregadora, separatista, como inspiradas por el espíritu clerical y aprovadas por varios obispos de maldita memoria.
Los de abajo, acogiéronse por fin a lo suyo, formaron un núcleo, aclamaron como primordial aspiración aspiración, la necesidad de la República Española y surgió la Unión de los republicanos.

Pero antes de que surgieran concretamente esas fórmutas, las calles de Barcelona fueron teatro de ofensas abominables y vergonzosas. Los castellanos, que forman la tercera parte de esta población, no se atrevían de hablar fuerte en las Ramblas, porqué la béstia separatista se mofaba cínicamente de su idioma. Algún oficial del ejército fué corrido y apaleado en la via pública. Los representates de los poderes públicos, no por serlo de una monarquía, sino por serlo de España, fueron objeto de las más groseras y violentas manifestaciones de hostilidad y desagrado.
La bandera de la patria fue numerosas veces ultrajada. La osadia separatista llegó hasta a silbar la bandera militar, escoltada por su propio regimiento en la via pública.[...] Sus plumas villanas, así escriben infamias odiosas en "La Veu", como redactan telegramas indignos, llenos de falsedades, dirigidos al "TIRANO".

El partido republicano de Barcelona, mejor aún, el pueblo republicano de Barcelona, mientras oiga mi voz y atienda mi consejo, no pactará con los regionalistas que han maldecido de la patria y que tienen al frente hombres tan indignos que en Barcelona oyeron los ultrajes sin protesta y en Madrid la ultrajaron nuevamente con palabras de amor serviles, cobardes y falsas.
El amor a la patria, como yo lo entidendo, borra las fronteras, pero no levanta otras más acá, ni cimienta en el odio y en el ultraje al suelo de cuyo engrandecimiento moral nos encargo la naturaleza.
Así, no me digais que condene la violencia iracunda con la que los representantes del Ejército vengaron a la patria en Barcelona.
Yo no soy un teorizante, yo no filosofo en coloquios con mi corazón; yo soy un hombre de carne y hueso, con sangre y con nervios, con odios y amores; para mi no hay conflictos entre el corazón y el derecho; para mi no hay más que razón y paSión.

Los que olvidaron la razón, no pueden pedirme a mi la que ellos no tuvieron.
Yo digo que si hubiera sido militar hubiera ido a quemar La Veu, El Cu-Cut! La Lliga y el palacio del obispo por lo menos.
Y si yo hubiera estado en Barcelona, hubieramos ido el pueblo y yo a quemar varios conventos, escuelas de separatismo, y a llamar a la puerta de los cuarteles y a decirles a los soldados que antes que la disciplina están, en la conciencia de los hombres, la libertad y la patria.

¡Condenar a los oficiales!
Si. yo les condeno por prudentes, por disciplinados, por «capacitados», por ciegos. 
El mal no está en la materia inerte, cuatro tinteros, cuatro acarreadores de noticias, cosas sin alma que se mueven todas mecanicamente, sin conciencia, porque les dan grasa, forma o salario.
El mal está más arriba: en los directores que en Madrid son patriotas y aquí separatistas. en los «apóstoles» que al primer asomo de riesgo personal se esconden o emigran a Tolosa, enviando ä Madrid un «ambaisador»
para que implore y obtenga su perdón o impunidad; en los ministros y exministros que halagan y acarician a esta canalla, cuando con actas, cuando con varas, cuando con privilegios y concesiones económicas cuya utilidad no transciende jamás al pueblo ni en menor trabajo, ni en mejor salario, ni en más barato el pan; en los gobiernos que pactan con esa chusma, mientra se persigue a los republicanos; en la justicia histórica, que encarcela ä obreros inocentes, victimas de confabulaciones policiacas y deja en libertad á los 'separatistas qua maldicen a la patria y ultrajan al Ejército; en la monarquia que quiere aprender catalán para gritar visca Catalunya dando
la mano á los que dicen "mori Espanya". [...]

Cuando los breves días de la huelga general, la canalla separatista agasajaba a oficiales y obsequiaba a los soldados, que entonces salian a defender, no el orden, si no la propiedad de los separatistas y entonces no ardio nada, però corrió la sangre del pueblo.
Vivimos en plena indisciplina social, impera la ley del más fuerte. Aspiramos a realizar un movimiento revolucionario para redimir a la patria. Buscamos con ansia el necesario concurso del Ejército.

Pues mi opinión ahí queda y en resumen digo;
Que me alegro mucho de lo sucedido.
Que el partido republicano de Barcelona, en sus dos únicas ramas, federal y autonomista (la Unión) abierto está para recibir a los que sin haber degenerado en separatistas, sienten tanto el amor a España que quieren redimirla de la monarquia, ganarla para la libertad y el progreso por medio de la revolución.
Que antes que pactar con esa chusma envilecida por el amor al ochavo, que es la quintaesencia de su regionalismo separatista, estoy dispuesto a rebelarme contra todo el mundo, acompañado o solo.
Acompañado, si el pueblo me ayuda.
O solo, en mi casa, asomándome al balcón para escupir en la cabeza de tanto imbécil, de tanto farsante y de tanto cobarde.

A. LERROUX.
Share/Bookmark

29.6.15

BARCELONA: UN PASSEIG IMPOSSIBLE


Share/Bookmark

28.6.15

MARCA ESPAÑA: UNA PUTA MERDA

SCIENCE RUSSIA WEAPONS NUCLEAR

TÍTOL ORIGINAL: UNA PUTA MIERDA

No és un alumne més. Aquest és el segon any que li he donat classe i en aquests dos cursos no ha faltat ni un sol dia. Participa en totes les activitats programades a l'aula amb un interès que poques vegades he vist en els meus més de quinze anys d'experiència docent. Pregunta, discuteix, debat ... però sempre des del respecte cap al professor i cap als seus companys.

A l'hora dels exàmens lluita com el que més per treure la màxima nota de la classe. No, no parlo d'una bona nota ... sinó de la millor nota. Sol aconseguir-ho però quan no ho aconsegueix puja al departament a revisar el seu examen. Ho fa amb educació, sense pretextos i només per saber quins han estat els seus errors. Els veu, els anota i es torna contrariat. Fa un any es va quedar a les portes de la matrícula d'honor de la meva assignatura però un altre company va fer més mèrits. Se'n va anar de la revisió amb els ulls vermells i quan li pregunti el perquè de la seva actitud no va voler contestar-me. No ho vaig entendre, l'excel·lent que havia obtingut era molt meritori, però ho vaig deixar marxar.

Imagen1Su actitud en les classes pràctiques que duem a terme al laboratori també és inusual. Sovint apareix amb una càmera de fotos per captar imatges de tots els experiments que fem. Això sí, em demana permís cada vegada que ho fa. La primera vegada que va aparèixer amb la càmera li vaig preguntar quin era el seu objectiu. "M'agrada ensenyar als meus pares, als meus germans i als meus amics el que fem a la universitat". No vaig seguir preguntant.

Però l'amor d'aquest alumne per la ciència no es queda aquí. Pertany a dues associacions de divulgació científica. No, no només es limita a pertànyer a elles, estira el carro de les mateixes com el que més. Està present en cadascuna de les reunions, organitza activitats, puja continguts ... la seva vida és la ciència.

Ahir li tocava tornar a examinar amb mi. Com acostumo a fer abans de cada examen imprimeixo la llista oficial d'alumnes matriculats perquè després signin en ella. L'alumne protagonista d'aquest post no estava en aquesta llista pel que no podia examinar-se. Pensant que era un error administratiu vaig trucar a la secretària de la facultat a la qual està adscrita la carrera universitària que està cursant. No, no hi havia cap error.

tasasuniversitariasMi alumne no havia pogut pagar les quotes en les que havia fraccionat la matrícula i havia estat donat de baixa en l'assignatura. El cop va ser terrible. No m'ho podia creure. Després de dos anys deixant-se la vida formant-se per al seu futur tot s'havia anat en orris.

Potser m'hauria d'haver mantingut al marge però no vaig poder evitar-ho i ho vaig trucar. Vaig quedar amb ell i ens prenem un cafè. Em va explicar la seva història, la mateixa que està assotant a milers d'estudiants universitaris distribuïts per tota la geografia espanyola.

Tot i que estava treballant per treure la carrera ni els seus recursos ni els de la seva família li permeten seguir pagant les taxes universitàries. Tirava la tovallola. Jo no podia articular paraula ... però començaven a cuadrarme moltes coses.

Ara entenia aquelles llàgrimes quan no podia aconseguir la matrícula d'honor en una assignatura. El aconseguir la màxima nota li hagués eximit de pagar les taxes de la matrícula d'una nova assignatura.

retallada-socialAguanté el tipus com vaig poder. Crec que no es va escapar ni una llàgrima perquè el meu monumental cabreig no ho permetia. Però encara hi ha més. Ell no és l'únic afectat de la seva situació. Darrere de cada un d'aquests casos hi ha un drama familiar. No em puc imaginar tenir a veure com la meva filla ha d'abandonar els seus estudis per no poder ajudar-la.

Li vaig comentar que hi ha universitats que estan fent grans esforços per intentar ajudar les persones que es troben en la seva situació. Unes estan creant fons socials d'ajuda, altres creen nous programes de beques. Personalment reconec l'esforç d'aquests centres però, sincerament, crec que són pegats. El problema és d'arrel. Els alumnes de moltes universitats estan pagant el 2012-2013 una mitjana del 38% més que el curs anterior per les seves matrícules. Això és inadmissible. Diguem les coses clares. Les retallades que s'estan fent a l'educació pública d'aquest país són una vergonya. Molta gent els està patint ara mateix en les seves carns però vaig més enllà, en un futur les conseqüències per al nostre país seran devastadores.

educacio-540x540Terminamos aquest cafè. Ell no ha perdut l'esperança. Està buscant feina com boig per poder matricular-se almenys d'una assignatura per al curs vinent. Em va comentar els projectes que té per a les dues associacions de divulgació científica a què pertany. Ho va fer amb una il·lusió que em deixava sorprès.

Em va explicar la seva obsessió per fer fotografies de cada experiment que feia al laboratori. El seu únic objectiu en pràctiques no era aprovar les assignatures. Volia portar la ciència al carrer. Volia ensenyar-li al món, segons les seves pròpies paraules, "que la ciència també té la seva bellesa i que pot arribar a emocionar tant com a mi".

Durant tota la conversa em va demostrar que el seu amor per la ciència podia més que el seu drama personal ... el mateix pel qual estan passant milers de famílies a tot Espanya. Jo ja no estava ni emocionat. Només em venia de gust engegar-ho tot a la merda. A aquesta gent, la que de veritat podria ajudar a treure al nostre país de la situació en què es troba per la seva força i les seves ganes, se'ls talla les ales de manera incomprensible. Jo ja estic fins els ous.

art-1110-gallota-lobotomiaNos acomiadem. Penso ajudar-lo. A la meva manera. Serà un altre pegat. Però aquest tema m'ha arribat tan dins que no puc mirar a un altre costat. Sí, ja sé que potser sóc injust perquè hi haurà altres persones properes a mi en situacions semblants. Xavals frustrats per no poder estudiar. Sí, el que llegeixen, frustrats per no poder estudiar. Té collons.

Acabo. La situació a la Universitat està arribant a límits insospitats fa uns anys. En un primer moment van ser els laboratoris els que es van començar a quedar buits. Els impresentables retallades en investigació van provocar que milers de joves científics haguessin de donar per acabada la seva carrera investigadora en no obtenir beques o contractes que els permetessin realitzar les seves tesis doctorals, estades predoctorals o consolidar les seves places definitives. Ara les que es queden buides són les aules. Centenars d'alumnes comencen a abandonar-les per no poder fer front als pagaments de les taxes universitàries. Les retallades en educació, sumats als anteriors citats en investigació, estan duent a generar una societat que en absolut estarà basada en el coneixement. Seran altres valors els que regnen en ella. Els mateixos que els de les persones que ens han portat a aquesta situació.

Aquesta tarda tinc un altre examen. En uns minuts hauré d'imprimir la llista oficial de matriculats. Tinc por del que pugui trobar-me. Això és una merda. Una puta merda.

Traducció del castellà original: Google Translator
Post original: http://scientiablog.com/2013/06/10/una-puta-mierda/

Share/Bookmark

26.6.15

#Aquestemjugant ES POT DIR MÉS ALT, però no més clar.



Share/Bookmark

25.6.15

Per una confluència estratègica per a l’inici d’un procés constituent català | Candidatura d'Unitat Popular

Per una confluència estratègica per a l’inici d’un procés constituent català | Candidatura d'Unitat Popular


12/06/2015
La CUP creu indispensable una confluència estratègica per a l’inici d’un procés constituent català.

La Candidatura d’Unitat Popular ha fet pública avui una declaració on apel·la a la necessitat d’articular una “confluència de totes les forces democràtiques en un marc estratègic compartit que dibuixi un horitzó plausible en termes polítics, democràtics i jurídics per forçar, en les properes eleccions de setembre, l’obertura d’un procés constituent català i la ruptura amb l’Estat espanyol”.
Per la CUP les eleccions de setembre “han de tenir un sentit inequívocament plebiscitari”  i han de portar “inevitablement a l’obertura d’un procés constituent català”. L’Esquerra Independentista ha remarcat que l’inici d’un possible procés constituent a l’Estat espanyol seria benvingut “des del respecte a les sobiranies de cada poble”, però que la independència i un procés constituent català “no pot quedar subordinat al permís o les lògiques polítiques ni jurídiques de la resta de l’Estat”.
En la declaració, la CUP, ha volgut subratllar que “aquesta confluència estratègica no té per què donar-se en una confluència electoral” ja que “la diversitat política pròpia de la societat catalana és una riquesa en si mateixa”.  En el text es remarca que “la capacitat d’articular projectes de majories democràtiques a través de la diversitat és un repte i serà la virtut imprescindible i necessària” i es recorda que “és lògica i legítima la pugna per l’hegemonia del procés constituent”. Per l’organització “forma part de la democràcia” aquesta lluita per l’hegemonia i “aquesta no hauria de posar en perill l’estratègia compartida d’obrir un procés constituent i entregar el poder de decidir a la població, més enllà de partits”.
Pel que fa a les eleccions municipals es defineixen com històriques ja que “més enllà de les xifres absolutes, on les diferents forces del règim intenten mantenir les quotes de poder, les candidatures populars i transformadores han entrat amb força”. Però per altra banda es recorda que “les victòries electorals puntuals no ens han de fer caure en la lògica institucional i d’alternança de governs” i que el que cal és “materialitzar i convertir la impugnació popular al règim en una ruptura democràtica i l’obertura d’un procés constituent”, és a dir, “d’un procés que retorni la paraula a la gent per redefinir el marc de convivència, de drets i de deures de la nostra societat. Un procés constituent des de baix amb diferents objectius: ruptura amb el règim hereu del franquisme, protagonisme popular, canvi de model econòmic i productiu en favor de la majoria social i construcció de sobiranies en un marc de plena acceptació de l’exercici del dret d’autodeterminació, a la nació sencera, els Països Catalans”.

PER UNA CONFLUÈNCIA ESTRATÈGICA PER A L'INICI D'UN PROCÉS CONSTITUENT CATALÀ
Les eleccions municipals d’enguany han tingut resultats històrics. Més enllà de les xifres absolutes, on les diferents forces del règim intenten mantenir les quotes de poder, les candidatures populars i transformadores han entrat amb força. Aquestes opcions advoquen obertament per un canvi profund en les relacions institucions-ciutadania i mercat-societat que reequilibrin la desigual relació de força en benefici de la majoria social. Avui, canviar la realitat existent ja no passa només per les institucions, va més enllà amb la presència al carrer i als espais que dia a dia s’autogestionen arreu dels municipis catalans.
És per això que les victòries electorals puntuals no ens han de fer caure en la lògica institucional i d’alternança de governs. Governi qui governi, el problema central per a les classes populars seguirà sent el sistema capitalista que domina tots els aspectes de la vida, la propietat dels mitjans de producció, el repartiment extremadament desigual de la riquesa i la falta de democràcia i de sobirania per a implementar un just repartiment de la mateixa. Govern qui governi, no s’ha de renunciar a entendre que cal una ruptura en el marc institucional i legislatiu. Governi qui governi el desavantatge abismal en la relació de poder entre capital i classes populars, o entre esfera privada i público-democràtica, lamina cada dia més la capacitat de les classes populars de defensar-se i mantenir un cert nivell de drets socials i decidir lliurement el futur col·lectiu. A dia d’avui no estan garantides les necessitats bàsiques de les persones i les diferències socials continuen augmentant.
Ens cal materialitzar i convertir la impugnació popular al règim en una ruptura democràtica i l’obertura d’un procés constituent, és a dir, d’un procés que retorni la paraula a la gent per redefinir el marc de convivència, de drets i de deures de la nostra societat. Un procés constituent des de baix amb diferents objectius: ruptura amb el règim hereu del franquisme, protagonisme popular, canvi de model econòmic i productiu a favor de la majoria social i construcció de sobiranies en un marc de plena acceptació de l’exercici del dret d’autodeterminació, a la nació sencera, els Països Catalans.
Per això és necessària la confluència de totes les forces democràtiques en un marc estratègic compartit que dibuixi un horitzó plausible en termes polítics, democràtics i jurídics per forçar, en les properes eleccions de setembre, l’obertura d’un procés constituent català i la ruptura amb l’Estat espanyol. Les eleccions de setembre han de tenir un sentit inequívocament plebiscitari. Perquè  el procés cap a la República Catalana porta inevitablement a l’obertura d’un procés constituent català. El lligam i la importància d’ambdós processos han estat defensats per diferents agents i forces polítiques transformadores.
La independència final, com aquest procés constituent català no pot quedar subordinat al permís o les lògiques polítiques ni jurídiques de la resta de l’Estat. L’inici d’un possible procés constituent al mateix temps a l’Estat serà benvingut des del respecte a les sobiranies de cada poble. En cas de no iniciar-se un procés constituent en clau estatal i per tant el nivell de concessió d’autonomia a la societat catalana per decidir el seu futur segueix sent el mateix estant on és, el procés constituent català hauria de prendre les mesures necessàries per a donar-se compliment a si mateix, és a dir, plantejar obertament un marc d’independència formal per a realitzar-se.
Aquesta confluència estratègica no té perquè donar-se en una confluència electoral. La diversitat política pròpia de la societat catalana és una riquesa en si mateixa. La capacitat d’articular projectes de majories democràtiques a través de la diversitat és un repte i serà la virtut imprescindible i necessària. A més, és lògica i legítima la pugna per a l’hegemonia del procés constituent. Forma part de la democràcia, i aquesta no hauria de posar en perill l’estratègia compartida d’obrir un procés constituent i entregar el poder de decidir a la població, més enllà de partits.
Candidatura d'Unitat Popular.
Països Catalans, juny de 2015.

Share/Bookmark

24.6.15

Documental festes de Sant Joan (Menorca) - Festa Nacional dels Països Catalans

Escolta el Jaleo Menorquí, per a mi l'Himne de les festes de Sant Joan.



FONT: Sort i Ventura - Documental festes de Sant Joan (Menorca) - YouTube
Share/Bookmark

21.6.15

CATALANOFÒBIA 30. CONCLUSIÓ FINAL

La glotofàgia com a sotmetiment cultural


El pensament glotofàgic de la corona de Castella es va expressar ben d’hora. El 1492 Nebrija ja va pautar el comportament lingüístic que havia de seguir el poder castellà, quan va dir que els pobles bàrbars «tendrían necesidad de recibir las leyes que el vencedor pone al vencido, y con ellas nuestra lengua». D’ençà d’aquell moment, si Castella també es fabricà la utopia que ells eren «Espanya» i ocupaven tot el territori peninsular, no és gens estrany que imposessin la llengua castellana a tort i a dret amb decrets, amb lleis, amb mentides, amb coaccions i amb la por. Això és l’expansió del castellà.

  Quan no tenen poder polític suficient per imposar el castellà als altres, recorren als tribunals de la Inquisició. Tan bon punt poden fer-ho sense intermediaris, atesa la força de les armes, planifiquen el procés glotofàgic. De primer cal imposar el castellà amb «providències templades i dissimulades», però al cap de quaranta anys de jou militar amb la teoria que les llengües «explican los actos nacionales» obliguen a fer servir el castellà a totes les escoles i decideixen que el català ja no es pugui utilitzar ni en l’edició de llibres, ni en la predicació religiosa, ni en els registres parroquials, ni en el teatre, ni en els llibres de comptabilitat, etc.

  D’ençà d’aquest moment que jurídicament està prohibida la utilització del català, es palesa que Catalunya és allò que Feijoo va escriure: «Es nota indeleble de haber sido vencida.» Però si la derrota militar va representar l’aboliment de les institucions polítiques, la conquesta militar no va ser prou forta per eliminar ni la cultura ni la llengua catalanes. Prou que els governants espanyols en la seva dèria de construir una nació varen projectar el seu model que vinculava la llengua castellana amb la nació espanyola, però la seva enginyeria politicolingüística no va aconseguir l’assimilació dels catalans, ans al contrari, a partir de l’oda La pàtria (1833) s’expressa la renaixença literària, que, conjuntament amb els altres elements nacionals que no han estat mai abandonats, permet de recuperar la memòria col·lectiva i confirmar la pròpia identitat. S’inicia el camí cap a la recerca de les llibertats arrabassades.


  Tot el segle XIX és una reiteració d’obligar el castellà arreu i de no deixar respirar la llengua catalana enlloc. Les normes positives s’aniran eixamplant fins a crear una legislació que comprèn des dels notaris, que tenen l’obligació de redactar les escriptures en castellà, fins a les plaques dels carrers, passant per l’administració de justícia, les obres de teatre, el registre civil, les escoles, etc. Fins i tot es prohibeix de parlar en català per telèfon. Els governs espanyols es devien cansar de promulgar tantes i tantes lleis. Hi ha reials pragmàtiques, informes, resolucions reials, cartes acordades, dictàmens, lleis, decrets llei, és a dir, una documentació amplíssima sobre la implantació del castellà a Catalunya. És absolutament comprovable que l’Estat espanyol ha obligat a l’ús i al coneixement del castellà i que ha prohibit la llengua catalana. A partir de la segona meitat del vuit-cents fins als nostres dies, els intel·lectuals espanyols s’han entestat a menystenir la llengua catalana i a mentir. Gairebé tots han afirmat diverses falsedats, les quals es resumirien en aquests quatre principis:

  
Aquestes mentides, ¿no són una mostra de catalanofòbia? ¿Per què aquest interès dels intel·lectuals a tergiversar la veritat i a alterar la història real? ¿Tot això tan detestable i tan poc acadèmic no és per inventar-se una nació? ¿Quines prebendes han rebut per dir aquestes mentides? ¿O és que aquest és l’estil de l’intel·lectual castellà habituat a crear mites per a la seva simbologia nacional? ¿Per què la catalanofòbia és més forta que la veritat? ¿Les classes dominants castellanes i els grups polítics hegemònics han doblegat el rigor científic dels acadèmics?

  El primer a negar explícitament la persecució política contra la utilització del català és Francisco M. Tubino, membre de la Reial Acadèmia de San Fernando, quan el 1880 escriu el llibre sobre el renaixement literari de la llengua catalana. Hi nega en diversos passatges que hi hagi la voluntat de suprimir el català i que ningú mai no s’ha oposat al seu ús; en canvi, considera que tots aquells qui volen fer servir el català en la premsa, als Jocs Florals, la correspondència particular, etc. pretenen arrencar el castellà de Catalunya, ja que és gent «dominada por el odio». Després l’altre científic és Ramón Menéndez Pidal que el 1902 assegura que la presència del castellà a Catalunya és un fet des del segle XV, a partir del qual els catalans són bilingües. Afirma també que el govern no cohibeix de cap manera els interessos de la literatura catalana. El senador liberal Amós Salvador, el 1916, quan se sol·licita l’oficialitat del català es queixa de la persecució del castellà i demana: «Os ruego que me expliquéis, amigos queridos, el fundamento de la persecución a la lengua castellana.» Romanones no permet l’oficialitat del català i sosté que l’estat mai no l’ha perseguit. El diputat Eduardo Ortega el mateix 1916 pregunta si es pot aportar cap prova que «demuestre que el catalán recibe en ninguna parte trato de disfavor o de hostilidad por parte del Estado». Qui dia passa any empeny.

  Durant la Segona República la constitució obliga indubtablement al coneixement del castellà i no admet l’exigència del català; tot i això, Ortega y Gasset assegura que a l’època republicana no hi ha hagut ningú que «haya intentado coartar la libertad de los catalanes para el uso de su lengua en todos los órdenes de su vida, privada o pública». Unamuno afirma que els catalans tenen el coneixement del castellà «obligatorio, no porque se les haya impuesto, sino porque lo han aceptado». Azaña garanteix que «la expansión de la lengua castellana no se ha hecho nunca de real orden» i que la prohibició del català no «se ha debido a que lo mandase el rey». Salvador de Madariaga sosté que el català havia mort al segle XVI i que des d’aleshores la llengua dels catalans és la castellana.

  En el franquisme no hi ha necessitat de justificar doctrinalment el genocidi, i per tant els intel·lectuals tampoc no s’han de defensar al mercat, amb el silenci tàcit n’hi ha prou. Però tot i això, el liberal Julián Marías escriu que els borbons mai no varen exercir pressions lingüístiques i no tenien voluntat ni mitjans per influir en les publicacions ni en l’ensenyament de la llengua. La realitat és que el català és l’única llengua europea que ha resistit un encerclament polític durant tants segles, sense cap estructura estatal que la protegeixi i amb més de cinquanta normes positives que la prohibien. En síntesi, la persecució de la llengua catalana és el darrer front de lluita entre dues nacions enfrontades; gràcies a la resistència dels catalans, s’ha salvat de la política d’assimilació i absorció que sistemàticament va aplicar el franquisme amb tota mena de mitjans.

Per què la catalanofòbia és més forta que la veritat?
  Per assistir a l’esclat de mentides i falòrnies que els intel·lectuals espanyols oferiran per anar trenant la ideologia glotofàgica, caldrà esperar que la llengua catalana tingui presència i recobri l’oficialitat gràcies a l’Estatut d’Autonomia. Tan bon punt s’inicia el procés de normalització lingüística, els intel·lectuals castellans, acostumats a crear mites històrics, volen ignorar la veritat o volen alterar la realitat, de manera que repeteixen els arguments de Menéndez Pidal sobre la implantació primerenca del castellà a Catalunya al segle XVI. Una altra falsedat difosa és que mai no hi ha hagut cap llei per imposar el castellà. Havent repetit afirmacions ja fetes, com una de Claudio Sánchez Albornoz («Castilla no ha impuesto su lengua»), aquests intel·lectuals sostenen que els borbons no van dictar mai una «prohibición contra las lenguas no castellanas». També els filòlegs acomboien aquesta teoria. Rafael Lapesa diu que «el castellano no ha sido jamás impuesto»; Emilio Alarcos manté que si el castellà s’ha estès no ha estat el «resultado de ninguna imposición», i ho arrodoneix Gregorio Salvador en garantir que quan s’aporten dades sobre la imposició del castellà «se inventa una historia de dominio e imposición inexistente». Les reials pragmàtiques i les lleis no hi són.

  Un cop escampada la negació de la història, arriba l’altra fase de la catalanofòbia. Els qui varen estar callats mentre el català estava prohibit denuncien que el castellà és perseguit pels catalans, i amb la utilització d’un llenguatge políticament correcte demanen el «bilingüisme». Els catalans neixen bilingües! I per defensar el bilingüisme, Rafael Lapesa carrega contra la política lingüística de Catalunya, Emilio Alarcos diu que és una «política aberrante» i Gregorio Salvador, que és una «atrocidad». Després d’aquesta infanteria, ve l’aviació de la Real Academia de la Lengua, un membre de la qual, Manuel Alvar, defensa una llei per protegir el castellà, i Fernando Lázaro Carreter, també acadèmic, demana al govern garantir el coneixement del castellà a tothom qui no el coneix. Mentrestant, Pedro Laín Entralgo garanteix la solidesa d’Espanya si els catalans no abandonem el bilingüisme.

  Aquesta és la realitat del procés glotofàgic. El govern central després de la Constitució de 1978 només es preocupa de la preeminència del castellà i dicta més de cent cinquanta normes per fer realitat la prioritat lingüística del castellà a tot arreu prescindint dels drets lingüístics dels catalans. Els acadèmics i intel·lectuals espanyols encara no en tenen prou i reclamen que el castellà excel·leixi més per damunt de tothom, i per justificar-ho, s’inventen la tergiversació de la història. El poder judicial els ajuda en els conflictes que plantegen solament els qui malden per evitar la normalitat de la llengua catalana. Es du a terme tota aquesta estratègia per aturar la marxa de la llengua catalana; contra la llengua catalana hi pot anar qualsevol, ja que tothom hi està d’acord.

  La catalanofòbia, tradicional, es teoritza i es reprodueix, a les altes esferes de la política i de l’àmbit intel·lectual i, gràcies als mitjans de comunicació, va a parar a la massa amorfa de la gent, fins al punt que es generalitza l’animadversió prou àmpliament perquè els catalans dins de l’estat no tinguin mai ni igualtat ni llibertat. Espanya és un Estat que canvia de vestit, canvia de façana i canvia de papers, però els punts fonamentals, els límits polítics, sempre són els mateixos que els del temps de la seva formació. Tot ha canviat perquè res no canviï. Els discursos ideològics en tot el que fa referència a la catalanofòbia no es modifiquen mai, es traspassen d’una hegemonia a l’altra. Les classes dominants es relleven, i els grups hegemònics en el decurs la història han mantingut la mateixa actitud tocant a Catalunya. Pérez Galdós va insistir que el castellà era «la lengua de los dioses», Adolfo Muñoz Alonso va dir que el català era «el virus del separatismo», Julian Marías pronostica que es convertiran en tibetans els qui no vulguin parlar en castellà. Aquesta ideologia és tan global i universalitzada que la defensen des d’un cap de govern com Adolfo Suárez, que va dubtar que es pogués ensenyar en català física nuclear, fins a un ordenança del Senat espanyol que em va preguntar «si con la lengua catalana se puede hablar de todo». Heus aquí la clau de la qüestió. La catalanofòbia en l’àmbit lingüístic té el suport d’una massa social enorme que contribueix a la formació i el manteniment de l’espanyolisme.

  
Amb aquest treball ha quedat demostrat que el catalanisme polític o nacionalisme català no neix per ell mateix ni d’una manera espontània, sinó que la força i l’energia d’aquest moviment són una conseqüència de la catalanofòbia, que al seu torn és un ingredient essencial de l’espanyolisme. Dit a l’inrevés, si la catalanofòbia com a element constitutiu de l’espanyolisme no s’hagués posat en marxa, sens dubte avui Catalunya no hauria de reivindicar els seus drets nacionals a ningú, i per tant, és ben segur que tampoc no caldria disposar de cap pensament polític nacionalista. La catalanofòbia ha estat un enemic perillosíssim per als catalans atès que el temps, l’esforç, l’energia i fins i tot les vides perduts reclamant les llibertats de Catalunya haurien estat invertits en altres objectius, com qualsevol altre ciutadà d’un país normal que no ha estat mai sotmès per ningú.

  La causa principal que va provocar la catalanofòbia, segons que s’ha vist, va ser els objectius imperialistes assimiladors de la corona de Castella, primer, i de l’Estat espanyol, després. Aquests objectius eren el desig d’abolir les constitucions catalanes, l’anhel de controlar la hisenda pública catalana i la colonització cultural i lingüística dels ciutadans catalans.

  L’estructura estatal de Castella va crear la seva «nació» dissenyada amb l’aparell politicoburocràtic i l’exèrcit com a instruments. Durant aquesta tasca «nacionalitzadora» la catalanofòbia apareixia en tot moment, la qual cosa va permetre la configuració d’un pensament ideològic basat en moltes proposicions falses i fonamentat en mites i símbols. El discurs polític del nacionalisme espanyol s’ha apartat sempre del sistema confederatiu i ha predicat l’unitarisme, confós gairebé sempre amb l’uniformisme polític. La catalanofòbia sempre ha interpretat la devolució de les llibertats polítiques dels catalans com un trencament de l’Estat, una pèrdua de sobirania o una desmembració de la «nació». Aquest plantejament ultrancer l’ha portat a criminalitzar les reivindicacions i elaborar una doctrina anticatalana farcida de tòpics populars.

  La persistència i la continuïtat històrica de la catalanofòbia s’expliquen pel fracàs de l’assimilació projectada. L’aversió i el rebuig contra els catalans són una expressió compensatòria arran de la impotència i la incapacitat de Castella d’assolir els objectius assimilistes. Tanmateix, aquesta absorció política, tributària i cultural no ha seguit mai una estratègia de seducció mitjançant un projecte cívic modernitzador i un model social progressista. En aquesta tasca fagotitzadora, els espanyols han disposat de la col·laboració de catalans impregnats d’autoodi, els quals, però, sempre han estat una minoria menyspreada.

Els castellans han disposat de la col·laboració
de catalans impregnats d’autoodi.
  
És molt difícil que aquest sentiment s’esvaeixi en el futur, ja que el nacionalisme espanyol mai no ha fet autocrítica de la seva dèria imperial ni del seu projecte mancat d’atractius, la qual cosa implica que encara continua en la mateixa dèria de l’assimilació, ara soterrada. La ideologia catalanofòbica ha demostrat que està reclosa en ella mateixa, sense poder anar més enllà del seu perímetre «nacional», no pot trencar les fronteres que li imposen els seus límits mentals, per la qual cosa no troba solucions creatives i que la redimeixin del pecat de l’imperialisme. També cal tenir present que l’aparell de l’Estat sotmet implacablement tots els individus que hi volen exercir responsabilitats i els exigeix l’element catalanofòbic, sigui qui sigui el qui mana i sigui quina sigui l’estructura jurídica de l’Estat. La catalanofòbia, a més, és un argument de gran rendibilitat electoral en qualsevol comici. Els líders polítics ho palpen en els mítings mateixos, i després a les urnes constaten que una bona dosi de catalanofòbia en la campanya els facilita millors resultats. Els estudis sociològics oficials també mostren la majoritària animadversió dels ciutadans de l’Estat envers els catalans. Per totes aquestes causes, és molt difícil eradicar la catalanofòbia i aconseguir la convivència de les diferents nacions dins l’Estat, perquè els espanyols necessiten la catalanofòbia també per a la seva cohesió interna. Perquè en diuen "Cuestión catalana", quan és tant evident que és una qüestió espanyola?

MÉS INFORMACIÓ A LA CONFERÈNCIA IL·LUSTRADA:
FONT: Francesc Ferrer i Gironès “Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història”. ePUB v  + llibres a www.epubcat.tk

Share/Bookmark

20.6.15

CONTROLEU ELS NENS

font: http://www.ara.cat/opinio/Controleu-nens_0_1370263001.html

EMPAR MOLINER 

La Comissió per a la Veritat i la Reconciliació del Canadà (CVRC) ha publicat un informe per explicar el que va passar amb els nens indígenes no fa gaires anys. Com el podem resumir? Es tractava d’“assimilar-los a la cultura europea”. Era pel seu bé, figura. Se’ls havia d’“europeïtzar”: l’estat anava a les cases i se’ls emportava. Els robava amb el vistiplau d’una llei feta a mida. Uns 150.000. I els van internar, per força, en escoles a centenars de quilòmetres (diguem-ne escoles, tot i que allà dins hi havia abusos, violacions i tot el que puguem imaginar). Com és clàssic en aquests casos, si enraonaven la llengua materna els pegaven. Tots van plorar quan van pujar als camions que se’ls enduien i que mai els tornarien a casa. Però segur que després ja no. Cap nen plora per sempre. D’això es tracta. Recordo el testimoni (sempre el tinc al cantó esquerre del cap) d’un dels nens republicans que van anar a Rússia. Deia que quan va pujar al vaixell plorava perquè volia els pares, però que, ai, van fer escala a França, i unes dones franceses els van donar pa. I quan rosegava aquell pa -tan famolenc que estava- ja no plorava. Alguns no van tornar a veure els pares. I els que els van tornar a veure diu que no sentien res per ells. La defensa del cos. No es pot plorar sempre.
Per això els nens són tan valuosos quan et baralles. Tenir els nens és guanyar. Que cadascú s’ho apliqui en la seva justa mesura. Quan es parla d’assimilar, d’espanyolitzar, de cristianitzar nens es parla d’esborrar. Per esborrar un país has d’esborrar la llengua. Per esborrar la llengua has de tenir el control dels nens. Podem veure-ho al revés, esclar. Perquè un país sobrevisqui, ha de sobreviure la llengua. Perquè sobrevisqui la llengua, has d’aconseguir que la parlin els nens. I això ho sé jo i ho saps tu i ho sap sobretot vostè, senyor ministre.

Share/Bookmark

17.6.15

Declarem Sant Joan com a Festa Nacional dels Països Catalans






Països Catalans, Juny 2015

logo24juny copiarESPAI MATA DE JONC  impulsem aquesta iniciativa  dirigida als nous Consistoris recentment constituïts, grups municipals, regidors i regidores d'arreu dels Països Catalans per tal que declarin la Festa de Sant Joan, el 24 de juny, com a Festa Nacional dels Països Catalans.

Una iniciativa simbòlica però que ha d’empènyer i aprofundir en les relacions, els vincles i les polítiques comunes del món local arreu dels Països Catalans i a la vertebració nacional de la nació completa.

Ajudeu-nos a difondre la iniciativa entre els vostres contactes, i arreu on pugueu impulseu la presentació de la Moció.

DEMANEM A LES ENTITATS I COL·LECTIUS LA VOSTRA ADHESIÓ A LA DECLARACIÓ EN SUPORT A LA MOCIÓ.

L'ENLLAÇ AL FORMULARI PER SIGNAR ÉS
aquest





CONTACTE I MES INFORMACIÓ:

Share/Bookmark

16.6.15

SÓC D'ESQUERRES I VULL LA INDEPENDÈNCIA

Confio en la CUP, i confio en Artur Mas; curiós.

El MHP de la Generalitat, Artur Mas, per moltes persones, és qui encapçala el procés vers la Independència del meu País que, per mi inclou el conjunt de territoris dels Països Catalans.

Curiosament tinc clar que no he votat ni votaré mai en Mas i molt menys CiU, a menys que ens trobéssim en una emergència nacional la qual cosa no contemplo. Fa alguns mesos que he detectat que el "cap visible" del procés està essent atacat des de les bases de l'independentisme per una sèrie de veus anònimes i no tant anònimes, que just fa sis mesos no sobresortien tant.

M'agradaria saber els motius reals de les persones que en assemblees de Procés Constituent, de Podemos o de la pròpia ANC, en els darrers mesos, es dediquen a "matar", en Mas - com diu en Quim Arrufat a directe!cat - en successius torns de paraula, als passadissos o en els cafès; o bé persones repartides estratègicament a les xarxes socials; o bé determinats dirigents polítics com la Gemma Ubasart de Podemos, amb especial virulència.

Cal silenciar aquestes persones en base a arguments o descobrir-les denunciant si hi ha alguna cosa fosca al darrera de la seva actitud. Per a mi és perfectament compatible manifestar-se en contra de la privatització de la sanitat que lidera el govern de dretes de Mas, i a la vegada fer-li costat en l'àmbit nacional com a cap visible que es projecta internacionalment, doncs necessitem un estadista que fixi la posició ferma del procés vers la independència.

En aquest moment no tenim cap altra polític que hagi mostrat tanta fermesa, capacitat de consens, flexibilitat, habilitat, astúcia, sensatesa i voluntat de complir el que hagi promès. No és estrany doncs, que en l'aspecte nacional hi hagi sintonia entre en Mas President (que no CiU) i les CUP, a les quals en Mas els reconeix autenticitat

Bé, la lluita de la CUP va començar fa més de 20 anys heretant una lluita iniciada a finals dels 60/70, lque a la seva vegada entroncava amb la lluita durant la república i abans, quan les revoltes obreres senyorejaven Barcelona com la vaga de la Canadenca.... Els nouvinguts, com Podem o Guanyem, tenen una miqueeeeeta menys de "pedigrí", i en aparèixer, no s'han sumat pas al que s'estava construint amb esforç, sinó que s'han vanagloriat del seu model com si es tractés d'una gran novetat.

En tot el fil descrit, hi ha un lligam inseparable entre lluita de les classes treballadores, o lluita obrera i sentiment independentista. Hi ha hagut dues vegades en la història, a finals del XIX i a principis del XX, que la classe treballadora s'ha aliat amb les classes dirigents catalanes enfront de les polítiques de l'Estat espanyol. Ara és un d'aquests moments. Les dues lluites continuen. Ara en diem aspecte social o aspecte nacional, però en el fons és la lluita de sempre per la llibertat. Totes les Llibertats.

En conjunt, les CUP, representen en l'àmbit del debat polític de base les mateixes fortaleses del President Mas: fermesa, capacitat de consens, flexibilitat, habilitat, astúcia, sensatesa i voluntat de complir el promès. I l'ANC és el ciment que empasta des de la societat civil catalana, la de debò.

Quico Romeu.
Share/Bookmark

15.6.15

AL PAÍS VALENCIÀ I A LES ILLES TAMBÉ CREIX L'ESQUERRA I LA SOBIRANIA

Els pactes al voltant de PSPV i Compromís donen a l'esquerra 328 alcaldies - El PP retrocedeix a les àrees rurals amb 164 alcaldies i desapareix de municipis de més de 20.000 habitants


Mapa polític del 2011 (esquerra) i mapa polític actual



































L'esquerra valenciana escombra el PP de les ciutats

València (INCAT-Llevant). Els ajuntaments valencians van inaugurar ahir una nova era. El mapa aclaparadorament blau (conservador) de 2011 es converteix avui en una paleta multicolor dominada per les tonalitats d'esquerra. Primera clau, la més evident: el PP ho ha perdut tot. No governa gairebé cap ciutat de més de 20.000 habitants, ni tan sols és el partit amb més alcaldies. Excepte comptades excepcions, es converteix en un partit «rural» després de l'assalt urbà de l'esquerra.

Segon titular: el PSPV, que segueix en caiguda lliure electoral, es troba tanmateix amb un poder municipal considerable: 226 alcaldies, el partit amb major nombre de municipis. Tercer argument d'anàlisi: aquesta nova «hegemonia» socialista se sosté en una política de pactes en què Compromís (coalició progressista i valencianista) se situa qualitativament de tu a tu i exercirà un paper de control. Seu és el cap i casal (València capital), així com altres 90 municipis. Són socis necessaris en gairebé totes les ciutats importants.

És la nova era dels pactes. Les majories absolutes, que el 2011 es van fer amb el 80% dels municipis, incloses totes les grans ciutats, avui no arriben ni al 60%, i sempre en àrees rurals. Les urbs són avui territoris de necessari acord, que pivoten sobre la unió d'interessos de PSPV i Compromís, apuntalada per Esquerra Unida i les marques locals de Podem. Atenció a aquesta dada que condicionarà la governabilitat local aquesta legislatura, sobretot la seva arrencada amb la vista a les generals. A l'esquerra ja ha començat la carrera per la supremacia en 2019.

Va haver-hi en temps en què el PP guanyava fins a la loteria. Han estat 25 anys d'hegemonia construïda per etapes. Primer, les alcaldies de les grans capitals, amb València com a vaixell insígnia per donar la benvinguda als 90; després, la Generalitat. Finalment, els conservadors van assaltar fins i tot els feus històrics socialistes, com el cinturó roig de València o Gandia. Tot just alguna aldea gala vermella, com Morella o Quart, va resistir al tsunami popular. No obstant això, tot el poder acumulat durant 25 anys es va enfonsar l'històric 24 de maig. En dues fases. Primer cop, les urnes, que li van privar de la meitat dels seus majories absolutes (de 302-151); segon cop, els pactes d'esquerra que ahir li van arrabassar al PP tot el seu poder municipal.

No hi ha una alternança clara PP-PSPV, però malgrat l'enèsim baixada electoral dels socialistes, la fragmentació i la política de pactes el converteixen en el nou dominador de l'escena local. Això sí, el cap i casal és de Compromís. El bloc d'esquerra acumula des d'avui 328 alcaldies (PSPV: 226; Compromís: 90; EU: 12), just el doble que el PP, 164.

Els conservadors ho han perdut gairebé tot. Les tres capitals de província i Elx passen a l'esquerra gràcies a pactes PSPV-Compromís-Podem / Esquerra Unida. A València el liderarà Joan Ribó; a Alacant, Castelló i Elx els socialistes Gabriel Echávarri, Amparo Marco i Carlos González. Desapareixen també els populars de totes les ciutats de més de 50.000 habitants excepte Oriola i Benidorm, on el PP recupera l'alcaldia i governaran en minoria gràcies a l'abstenció de Ciutadans (espanyolistes).

Totes les altres grans ciutats passen al nou bloc d'esquerra gràcies a acords, o romanen sota signe socialista: Torrevella (Els Verds), Sagunt (Compromís), Torrent (PSPV), Paterna (PSPV), Gandia (PSPV), Sant Vicent ( PSPV), Elda (PSPV), Vila-real (PSPV) i Alcoi (PSPV).

Una cosa semblant passa a les capitals de comarca: el PP perd Alzira (Compromís), Xàtiva (PSPV), Llíria (PSPV), Dénia (PSPV) i Chelva (EU). En realitat, perd gairebé totes les ciutats mitjanes. La seva falta d'aliats el deixa fora de les ciutats de més de 20.000 habitants. Benicàssim o Alfafar són ara alguns dels referents populars.

L'esquerra deixa governar al PP
Tot i la tensió en les negociacions per la Generalitat, finalment hi va haver entesa local entre socialistes i la coalició de Mònica Oltra i Enric Morera. En alguns casos, a pocs minuts del ple. Es reparteixen gairebé totes les ciutats en què el PP va ser el més votat. Hi haurà pactes d'alternança i compartiran la alcaldies durant el mandat a Xirivella, Massamagrell o Sedaví. Això sí, en casos com Moncofa (la Plana Baixa) o Montaverner (Vall d'Albaida), la manca d'acord ha deixat governar al PP en minoria.

Quant a la resta de partits, Esquerra Unida ha fet un botí tot i la caiguda de vots: 13 alcaldies, gairebé totes petites, enfront de les quatre de la legislatura anterior. És la paradoxa de la fragmentació del mercat electoral. Governarà durant dos anys (en alternança amb el PSPV) a Bunyol i Chelva.

Ciutadans, per la seva banda, ha convertit els seus 223.000 vots en nou alcaldies, com Gátova i Cofrents. Poc rèdit en relació a la seva àmplia projecció estatal. No toca poder; tampoc tindrà desgast. És l'únic aliat del PP, en permetre la seva investidura a Oriola o Benidorm. Però no es converteix en la seva crossa: dóna suport governs del PSPV a Gandia o la Vila Joiosa. Pel que fa a Podem, els seus aliats locals no s'han fet amb alcaldies, excepte a Vinaròs. Tot i que ha estat decisiu per al canvi a València o Sagunt, on entrarà en els governs.

__________________________________________________

Un tripartit expulsa al Partit Popular de l'Ajuntament de Palma, on els socialistes i Més per Palma es repartiran el càrrec dos anys cadascun

Tsunami a les Illes Balears: Nou de cada deu municipis en mans d'alcaldes progressistes

Dia negre per al Partit Popular de les Illes Balears: des del dissabte 13 de juny de 2015, nou dels deu municipis més grans, incloent la capital, tenen alcaldes d'esquerres en detriment dels populars de Mariano Rajoy, que van quedar gairebé arraconats en el mapa municipal de les Illes. La pèrdua de l'alcaldia de Palma és especialment dura, ja que ara ha passat a estar en mans del candidat del Partit Socialista de les Illes Balears (PSIB), José Hila. Això ha estat possible per la concreció d'un tripartit format per socialistes, Més per Palma i Som Palma.

L'acord estableix que Hila serà alcalde els dos primers anys, que Toni Noguera (MAS) el substituirà el tram final del mandat i que Miquel Comas, de Som Palma, serà el portaveu durant el portaveu durant els quatre anys. En el ple d'investidura Hila es va imposar per 16 vots, mentre que José Luis Bauzà, de Ciutadans, va obtenir 4 i Marga Durán, del PP, 9. Després de la proclamació, Hila va rebre la vara de mans del seu predecessor del PP, Mateu Isern , que no es va presentar a les eleccions per falta de suport de la direcció local i regional del PP.

José Hila es converteix, d'aquesta manera, en el tercer socialista que governa Palma, després de Ramon Aguiló i Aina Calvo. Va néixer el 1972 al barri de Son Gotleu, un dels més humils de la capital balear, és economista, està casat i té dues filles. Durant el mandat des del 2007 fins al 2011 va formar part del consistori i ahir va anunciar que durant la setmana que definirà qui seran els seus col·laboradors, encara que ja està clar que Noguera serà el primer tinent d'alcalde.

"Avui el cor de Palma comença a bategar amb un altre ritme, ha començat el canvi", va dir Hila en el seu primer discurs com a alcalde, que va concloure emocionat prometent governar amb les característiques personals que el defineixen: "Humilitat, franquesa i lleialtat". Va remarcar també que executarà un programa "sòlid, solvent i útil" en què serà prioritari "el rescat de les persones" més desfavorides i en particular dels nens, de manera que entre els seus primera actuacions hi haurà mesures contra la pobresa infantil.

Va advocar per la recuperació de serveis privatitzats i la lluita contra l'especulació, alhora que es va comprometre a afavorir la "transparència, la participació i la rendició de comptes" com a senyals d'identitat de la seva gestió. El nou alcalde va prometre buscar també acords amb l'oposició, i tenir en compte les seves crítiques i les dels agents socials, els sectors econòmics i la ciutadania en general. Finalment, Hila va revelar que -al felicitar-lo per la seva nomenament- seu antecessor, Mateo Isern, li va aconsellar que "no canviï" i sigui fidel als seus principis.-


Share/Bookmark

14.6.15

Molts arguments demostren que els catalans podran mantenir la ciutadania europea


Entrevista al director del Global Studies Institute (GSI) de la Universitat de Ginebra

Que els drets dels catalans com a ciutadans de la Unió Europea es mantindran durant la negociació i la transició cap a un estat independent és una visió amb què coincideixen diversos experts internacionals. També els que dijous van participar en la jornada organitzada pel Diplocat sobre els hipotètics escenaris i les possibles conseqüències en relació a la pertinença o expulsió de la Unió Europea d'una Catalunya independent. Entre els experts hi havia Nicolas Levrat, director del Global Studies Institute (GSI) de la Universitat de Ginebra. A VilaWeb l’hem entrevistat i també li hem demanat l’opinió sobre una hipotètica declaració unilateral d’independència. Levrat creu que si es fa amb una àmplia majoria democràtica darrere, és viable. De fet, considera que és la posició del govern espanyol la que no serà viable més endavant. 'En algun punt, el govern espanyol haurà de negociar', afirma.
—Creieu que és correcte que la Unió Europea es mantingui al marge del procés d’independència de Catalunya?
—El rol de la Unió Europea crec que és correcte. Recordo que l’anterior president de la Comissió Europea va posicionar-s’hi i això va ser clarament inapropiat. La raó és que la Unió Europea i les seves institucions només són competents de les qüestions que li han estat atribuïdes. I la UE no té competències per intervenir en el procés d’independència de Catalunya. Per tant, tret que hi hagi una demanda d’algun dels estats membres o per part de les autoritats de Catalunya, no hauria d’intervenir. No és competència seva. I crec que l’actual comissió és més curosa en aquest sentit.

—Si tenim en compte que el govern espanyol no vol dialogar sobre la qüestió de la independència de Catalunya, creieu que una declaració unilateral és una opció viable per a la separació?
—Depèn de què passi abans de la declaració unilateral. Si hi ha un referèndum a través del qual s’obté un resultat clar i una àmplia majoria democràtica és favorable a la independència, sí que és viable. De fet, és la posició del govern espanyol la que no serà viable. En algun punt, el govern espanyol haurà de negociar.

—Quins costos econòmics, polítics o legals hauria de pagar Catalunya si hi ha una declaració unilateral d’independència?
—Hi hauria molts pocs canvis. Hi ha molts precedents que es poden prendre com a exemple. El 1982 Groenlàndia va votar sobre sortir de la Comunitat Europea i va comportar tres anys de negociacions per a modificar aquesta situació legal, però les coses no van canviar gaire. En general, si hi hagués una declaració unilateral, caldrien anys per a veure cap efecte, excepte si els empresaris s’espanten i marxen de Catalunya. Però no crec que això passi perquè el discurs de la por ja el fan servir ara i no en veiem efectes en aquest sentit.

—Com creieu que reaccionarà la Unió Europea si Catalunya fa una declaració unilateral d'independència?
—Això no depèn de la Unió Europea, però suposo que hi hauria una demanda dels membres per a què es posicionés. Aleshores sí que hauria d’encarar la qüestió. I, en aquest punt, l’opinió és molt dividida entre els experts en ciència política. Ningú sap exactament què podria passar. Jo el que crec és que serà important la reacció d’altres estats membres importants.

—El govern espanyol diu que Catalunya quedaria fora de la Unió Europea si s’independitza. La ciutadania europea podria ser privada als catalans?
—No ho crec. Hi ha molts arguments que demostren que els catalans podran mantenir la ciutadania europea. Una qüestió important pels altres estats membres són els seus ciutadans que siguin a Catalunya, com ara els francesos, els alemanys, els suïssos. Aquests estats voldran mantenir els drets d’aquests ciutadans. Estic força segur que no hi haurà un canvi important.

—Es convocaran unes eleccions amb caràcter plebiscitari pel pròxim 27 de setembre. Creieu que la Unió Europea llegirà aquestes eleccions com un plebiscit?
—És difícil de dir. Això depèn de com vagi la campanya, dels arguments que es facin servir i dels resultats d’aquestes eleccions.

—Fa unes setmanes el parlament danès va aprovar una moció que dóna suport a una solució democràtica per a Catalunya. Quin impacte creieu que podria tenir si altres parlaments europeus fessin el mateix?
—Clarament, podria tenir algun impacte al debat europeu. És clar que aquesta qüestió no és competència de la Unió Europea i no crec que els parlaments estatals puguin pressionar per a aconseguir un debat a la UE. Però Europa no és només la Unió Europea. Hi podria haver un debat al Consell d’Europa o entre els parlaments dels estats, si organitzen trobades.

—Creieu que Catalunya podria fer alguna cosa més del que fa --en l'àmbit diplomàtic, per exemple-- per a explicar el procés d’independència al món?
—Crec que es fa una bona feina per a atraure un greu de simpatia sobre la qüestió. I es crea el debat. És un procés llarg i no crec que hagin de fer gaire més. Si ho fan, podrien potenciar el sentiment que això hauria d’aturar-se a alguns estats membres de la UE influents. Hi ha força estats que no mostren suport a la posició del govern espanyol. No hi estan en contra, però observen. Això és bo per als independentistes catalans. Es veu que no causen problemes i que tenen una qüestió legítima sobre la taula.

Share/Bookmark

Per compartir

Si t'ha agradat el post, comparteix-lo.