Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
«En la batussa dialèctica entre Marchena i els advocats dels presos, la primera víctima no és la veritat sinó la democràcia»
La setmana passada el testimoni de
guàrdies civils anònims (o, cosa que és igual, identificats pel número TIP)
convergí amb l’ordre de la Junta Electoral Central de retirar cartells amb
llaços grocs dels edificis oficials. Totes dues coses tenen en comú formar part
d’un front d’acció que redefineix la realitat com a propaganda o, en el
barbarisme de moda, com a fake news, i la recrea per a obtenir l’efecte
desitjat. Els agents declaren en contra de la pròpia consciència allò que més
convé a la fiscalia, sense descartar que la consciència d’algun sigui tan
deformada i contrafeta que no li calgui violentar-la per a escoltar-se les
pròpies mentides amb l’humor del jutge rialler del tribunal. Per la seva banda,
i en el mateix ordre de prevaricació conscient i sostinguda, la Junta Electoral
col·labora amb un partit polític qualificant de publicitat la indignació pels
abusos contra els drets de les persones. De totes les persones, car els llaços
no formen part de cap campanya electoral sinó que denuncien la transgressió de
les garanties democràtiques. Una transgressió que per a poder-la negar, l’estat
ha d’ampliar-la. D’aquí ve que calgui enviar escamots de policies a cercar
llaços com si fossin substàncies estupefaents, arrencar-los de la persona dels
mestres i esborrar-los dels dibuixos infantils. En guerra embogida contra un
símbol que li recorda la pròpia degradació, l’estat recorre d’esma a la fiscalia
(és l’estat de dret, estúpid!) i amenaça el president Torra per assentar que
l’ordeno i mando no deixa marge ni per a la consulta legal, en aquest cas
amb el Síndic de Greuges. Separació de poders? Més aviat autocràcia de la
fiscalia.
La premsa convencional, que sol ser
amnèsica, no vol adonar-se que, com es deia a les darreries del règim i més tard
s’ha confirmat, després de Franco, les institucions. De llavors ençà, la major
part de corresponsals estrangers s’han dedicat a emblanquir una transició que
mai no va acomplir res de semblant a la desnazificació de l’Alemanya de
postguerra. Tot al contrari, la transició fou una maniobra del franquisme per a
salvar els mobles un cop desaparegut el paravent de la dictadura. Ara no es
tracta de discutir si el procés incoat i ràpidament clausurat pels aliats a
Alemanya, i encara més prompte a Itàlia, assolí la seva finalitat o no. Es
tracta de recordar que la constitució del 78 no pretengué mai de desfer el nus
gordià del feixisme, car als anys setanta, malgrat el reciclatge d’algunes
icones republicanes, no hi hagué cap Alexandre disposat a tallar la
corda.
I si llavors no n’hi hagué, menys pot
haver-n’hi ara que Europa vira cap a l’autoritarisme, pressionada d’una banda
pel fonamentalisme islàmic i d’una altra per l’il·liberalisme nadiu. Casado,
Rivera, Abascal, Aznar, Álvarez de Toledo, per no parlar dels estrafolaris
Anglada, Boadella, Jiménez Losantos o Cañas, són rèpliques extemporànies d’un
escenari que la transició féu finta per deixar enrere. Però alhora són
l’avantguarda –del punt de vista de l’espai electoral que ocupen– d’una reacció
a escala continental, que ja és més que una sospita i comença a ser un maldecap.
Els qui s’abonen a la idea que Donald Trump és el cap visible del nou feixisme
global no fan res més que desviar l’atenció del problema. Reciclant vells
prejudicis antiamericans i cega davant allò que es congria sota els seus nassos,
la intel·lectualitat europea no ha entès en cap moment que, si Trump posa a
prova les garanties democràtiques dels Estats Units, l’únic resultat possible és
comprovar-ne la solidesa. Les dificultats de Trump per a retenir els seus
col·laboradors i els perills legals que l’assetgen cada vegada de més a prop i
que avui es concreten en l’informe de Robert Mueller, haurien d’haver fet obrir
els ulls dels ideòlegs continentals a la diferència, no de grau sinó de matriu,
entre una democràcia d’origen i unes imitacions que són sempre a un pas de
naufragar en l’Escil·la o la Caribdis d’algun totalitarisme de dretes o
d’esquerres. Trump és un mentider empedreït. Ja ho era com a empresari i ho és
com a polític. Un mentider a l’engròs. Però les seves mentides, per monumentals
que siguin, no tenen més recorregut que les del comú dels mortals. Són o
intenten ser mitjans (perversos) per a obtenir unes finalitats pràctiques, i en
general s’estavellen contra la realitat.
El feixisme és tota una altra cosa. Com
feia notar Hannah Arendt, la propaganda feixista no en tenia prou d’enganyar;
pretenia transformar les mentides en realitat. El mètode de Goebbels no
consistia sols a repetir la mentida fins a la sacietat, com fa la publicitat
cada dia, sinó que volia confondre la veritat amb la realitat. Aquesta
observació és cabdal per a entendre el judici contra els polítics i líders
socials catalans, i també per a entendre per què Ciutadans s’entesta en una
tediosa guerra bruta contra els llaços. L’objectiu no és discutir un fet que
ells mateixos proclamen amb les seves accions, sinó generar una realitat
alternativa. Per això és estèril de debatre el pretext adduït per la Junta
Electoral Central per a prohibir els llaços durant la campanya. La
característica essencial de la propaganda feixista, explica Arendt, no eren les
mentides; era explotar la confusió entre veritat i realitat per a convertir en
‘veritat’ el que abans es considerava fals. Un exemple actual: les declaracions
dels guàrdies civils sobre l’odi i violència dels votants del Primer d’Octubre.
Clonant el mateix testimoni amb paraules apreses, els policies comencen a
convertir en ‘veritat’ allò que fins en aquell moment ningú no hauria considerat
res més que una mentida. ‘Veritat’ que s’encarregaran de confirmar els escamots
de provocadors provant d’induir alguna imatge sintònica al carrer. El feixisme
actua d’aquesta manera. Ahir ho feia per a demostrar que Europa era amenaçada
pels jueus i avui hi torna per a demostrar que Espanya fou víctima de la
violència d’uns votants i calia defensar-la sense aturar-se en costos morals o
polítics.
En la batussa dialèctica entre Marchena i
els advocats dels presos, la primera víctima no és la veritat sinó la
democràcia. La democràcia és allò que menys importa als poders, que en tenen
prou amb formulacions perlocutives, és a dir, amb l’ús retòric del llenguatge
per a produir un efecte en el receptor. En aquest cas, convèncer-lo sense
evidència empírica de cap mena que Espanya és ‘una democràcia avançada’. Al
final, la democràcia no haurà estat res més que una marrada per a salvar el moll
d’un estat que, mentre pot, simula regir-se per estructures representatives,
però quan cal es lleva aquesta màscara per mostrar un rostre descarnadament
autoritari. Una vegada més, Espanya ha exhaurit el model d’estat i això l’obliga
a fer ús de mesures extremes amb enravenament mal dissimulat, com el gasta
aquests dies el president de la sala del Suprem. Espanya és en un final de
cicle, un més en la seva història de dictadures periòdiques. I com tots els
finals de cicle anteriors, aquest ja dóna ales a la reacció, que sols acota el
cap quan a Europa brilla l’estrella del liberalisme, però torna a aixecar-lo
cada vegada que el feixisme s’estén pel continent.
Quan Arendt deia que una característica de
la propaganda feixista era transformar les mentides en realitat, oferia una clau
per a comprendre tant el trellat d’un judici com més va més inversemblant com la
fabulació insòlita de Ciutadans. Tesant els fets d’una manera tan audaç com
abusiva, els de Rivera no pretenen dirimir-ne la naturalesa real, sinó
provocar-ne uns altres que validin retroactivament el seu testimoni. La
violència que l’estat desplegà el primer d’octubre de 2017 pretenia provocar-ne
una altra de reflexa, de la mateixa manera que les provocacions de Ciutadans
aspiren a suscitar la imatge que, com una guspira, permeti de visualitzar un
incendi i converteixi en vertader allò que tothom té per una mentida. Tant ho
és, de mentida, que Marchena refusa inflexiblement de confrontar els falsos
testimonis amb les imatges. S’hi nega amb l’excusa que més endavant el tribunal
ja ho ‘visionarà’ i en traurà les conseqüències que n’hagi de treure. Però
mentrestant deixa via lliure als declarants per anar teixint, en coordinació amb
els fiscals, la mentida que passa incontrastada al sumari, agreujant les
imputacions als acusats i en descàrrec de l’actuació de l’estat.
Pots seguir el Canal de Telegram de Boladevidre: https://t.me/BoladevidreOficial
